Dolors Miquel i Ponç Puigdevall guanyen els premis Ciutat de Gandia

La poeta guanya el 54è Premi Ausiàs March per "El guant de plàstic rosa" i el crític i narrador el 37è Joanot Martorell per "Il·lusions elementals"

Publicat el 28 de novembre de 2016 a les 10:23
La poeta Dolors Miquel i el narrador i crític literari Ponç Puigdevall han estat els dos guardonats en els Premis Literaris de Gandia, dos dels més prestigiosos de la llengua catalana. Miquel ha obtingut el 54è Premi Ausiàs March de Poesia per l'obra El guant de plàstic rosa i Puigdevall ha obtingut el 37è Premi Joanot Martorell de Narrativa amb Il·lusions elementals. Edicions 62 publicarà el gener del 2017 tots dos llibres.

Dolors Miquel (Lleida, 1960), que va ser motiu de polèmica pel recitat d'una versió del Pare Nostre durant els premis Ciutat de Barcelona, és una poeta de llarga trajectòria: ha publicat una quinzena de llibres de poemes, entre els quals Llibre dels homes (1998), Haikús del camioner (1999), Missa pagesa (2006) o La dona que mirava la tele (2010), i les versions de poesia catalana medieval aplegades a Cap home és visible (2010). Amb El guant de plàstic rosa demostra "una enorme potència imaginativa i expressiva", amb una obra escrita en els darrers anys. “A partir d’una imatge insòlita, la del cadàver d’un home podrint-se a l’aigüera, s’hi descabdella una reflexió lírica sobre la vivència de la mort”, informa Edicions 62.

Ponç Puigdevall (Sant Feliu de Guíxols, 1963) és un dels escriptors més exigents de la narrativa catalana contemporània, dedicat durant molts anys a la crítica literària als diaris El Punt i El País, amb col·laboracions a La Vanguardia i Time Out. L’any 1991 va guanyar el Premi Andròmina amb Un silenci sec, i el 1998 va publicar Era un secret. Amb la novel·la Un dia tranquil (2010) va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona. Il·lusions elementals narra un viatge a les tenebres d’un escriptor que per fugir dels grans temors que li generen les vicissituds que viu a Girona “emprèn un viatge que, sense adonar-se’n, l’aboca a la més estricta indigència” amb “l’únic al·licient diari de sobreviure a la gana, al fred, a la por. I vèncer el cansament de l’ànima que a poc a poc es contagia al cos”.