Visc a dos minuts de la plaça del Cinc d’Oros. Hi passo cada dia, o com a mínim cada dos dies segur. Des que tinc ús de raó, descomptant vacances, malalties i dates assenyalades, forma part innegociable de la meva quotidianitat. Sempre he sabut que se li deia apòcrifament plaça del Cinc d’Oros però a casa mai li hem dit així. Li diem la plaça de l’obelisc, del pirulí o del llapis. O senzillament, “Diagonal amb Passeig de Gràcia”. Tampoc li hem dit mai Plaça de Joan Carles I, que es com es deia fins fa uns dies ja que l’Ajuntament li ha canviat el nom.

A banda del canvi de la placa amb el nou nom de la plaça –a la paret de l’edifici que fins fa poc era el Deustche Bank- també s’ha instal·lat, quasi davant del Palau Robert, un plafó on s’hi explica la història de l’indret, els canvis successius en la idiosincràsia del monument central i l’apassionant conjugació de divergències històriques que s’hi amaguen. És realment molt interessant i està ben explicat. Una molt bona iniciativa de l’ajuntament, sens dubte.

Després de pensar-hi durant uns dies, he de confessar que no tinc gaire clar si estic al 100% convençut del canvi de nom de la plaça. D’una banda és una obvietat que Cinc d’Oros és molt més bonic que Joan Carles I. Cinc d’Oros és el sobrenom que se li va posar a principis del Segle XX quan la placeta central estava envoltada d’un conjunt de faroles. Vist des de dalt feia l’efecte de la carta de la baralla: el cinc d’oros. Aquesta versió és curiosa i amaga una contradicció perquè si s’observen les velles fotos i/o postals de l’indret, s’observa que eren cinc i no quatre les faroles, cosa que, fent cas de la lògica, hauria d’haver encunyat el nom de Sis d’Oros. Però bé, és el Cinc d’Oros el que ha passat a la història.
 
Les faroles entorpien el trànsit i van ser traslladades a l’Avinguda Gaudí, on encara són avui. Durant molts anys, a l’Avinguda Diagonal 462 hi va haver la llibreria Cinc d’Oros, un clàssic barceloní que va tancar el 2002, després de ser cau irreductible de llibres prohibits, de resistir bombes de fatxes i incomptables vetllades literàries. Queda clar que el nom, Cinc d’Oros, és preciós i que és un encert que la plaça es digui així.

D’altra banda, tampoc em resisteixo a pensar que el nom de Joan Carles I s’ha liquidat perquè queda bé, perquè toca, perquè vivim en un temps d’obsessió per la simbologia i per la conquesta malaltissa dels espais simbòlics. Esclar que només cal pensar una mica en l’accidentada història del monument central de la plaça per a entendre que és aquest un lloc al qual, si se’m permet el col·loquialisme, li va la marxa.
 
L’obelisc central es va instal·lar el 1915 en homenatge a Francesc Pi i Margall, posseïa doncs una personalitat inequívocament republicana. Amb el triomf franquista, el monument va canviar immediatament de sentit. Hi van incorporar dues escultures: una àliga al capdamunt i una dona als peus de l’obelisc, que simbolitzava la victòria de la Guerra Civil. L’àliga va durar poc –amb prou feines dos anys- però l’estàtua de la victòria no va ser retirada fins l’any 2011! Però, i aquí ve el més interessant, va reaparèixer a l’espai públic fa molt pocs mesos. Sabeu on oi?

Sí, efectivament, era l’estàtua que acompanyava el monument eqüestre de Francisco Franco a l’entrada de l’exposició sobre iconografia franquista inaugurada molt accidentalment el passat dia 17 d’octubre. Tots recordem les reaccions viscerals que va generar l’exposició al carrer de les dues escultures i com va acabar tot plegat. No cal tornar a remenar-ho perquè ja va ser prou ridícul llavors. Només voldria recordar que el dia de la inauguració una destacada política va fer un tuit retraient a l’Ajuntament que fes amb aquesta exposició una apologia del franquisme. I es va quedar tan ampla.

Bé, doncs és aquesta la ciutat en què vivim. Una ciutat que potser, només potser, viu sotmesa la seva simbologia als cops del martell, de la polèmica, del titular malintencionat i de la brega política. El nomenclàtor dels carrers està viu, evoluciona, demana canvis, actualitzacions, només faltaria. Sinó Josep Tarradellas encara es diria Infanta Carlota, Francesc Macià seria Calvo Sotelo i Torrent de l’Olla, Menéndez y Pelayo. I la Diagonal i la Gran Via serien del Generalísimo i de José Antonio.
 
Repeteixo que Cinc d’Oros em sembla un nom fabulós i pel meu gust el rei Borbó, el seu nom i tot el que representa se’n poden anar a fregir espàrrecs. Però em resisteixo a tenir opinions excessivament monolítiques al respecte de tot això que acabo d’exposar. Hi ha massa suspicàcies, massa frontisses mentals que grinyolen, massa decisions que semblen preses per a fer-se perdonar, com si alguna cosa s’hagués fet mal feta. Però bé, en realitat no és gaire important. Només són cabòries. Per cert, on va anar a parar l’estàtua de la victòria? A quin magatzem? O a quin abocador?

Seguiré passant cada dia (o quasi) per Passeig de Gràcia amb Diagonal. És part substancial del meu territori emocional, de la cartografia de la meva ànima. És casa meva com aquell qui diu. I a les cases de cadascú s’hi esdevenen tempestes i primaveres. I boniques vacances.