El dia del "sobregir" s'ha avançat. Ha estat més aviat que mai. El 1970 era el desembre, però cada vegada s'avança més. El 1992 va ser el 13 d'octubre i el 2000, l'u de novembre. Però entre el 2009 (25 de setembre) i el 2010 (21 d'agost) es va accelerar. I, enguany, s'ha avançat un dia: s'esperava el dos d'agost.
Som set mil cinc-cents milions de persones al món, només per això ja generem una enorme pressió sobre el planeta i sobre els altres animals amb qui el compartim. Amb la nostra presència i les nostres activitats, el planeta necessita més d'un any i mig per regenerar el que consumim en un any.
Hem exhaurit els recursos naturals que la Terra pot regenerar durant un any. Per suportar el nostre nivell de consum com actuem avui, necessitaríem 1,7 terres –segons dades de la Xarxa Global per la Petjada Ecològica (Global Footprint Network).
La Petjada Ecològica és un indicador que avalua l'impacte de la demanda de les nostres accions sobre la biosfera. Es mesura en "hectàrees globals". En dades de 2014, els tres primers llocs els ocupen la Xina (5.200 milions d'hectàrees globals i 1.400 milions d'habitants), Estats Units (2.670 milions d'hectàrees globals i 319 milions d'habitants) i l'Índia (1.450 milions d'hectàrees globals i 1.247 milions d'habitants). Espanya ocupa el lloc vint-i-u (176 milions d'hectàrees globals i 46,6 milions d'habitants).
L'empremta ecològica també es pot calcular per persona. El 2014, els habitants de Qatar van necessitar 15,7 hectàrees globals per càpita. A Espanya hem consumit 3,8 hectàrees globals (l'any anterior van ser 3,9, i el 2007 –abans de la crisi– gairebé 6!); és a dir, necessitem tres països com el nostre per a produir el que consumim i absorbir el que rebutgem. Les hectàrees globals requerides per habitant en els països mencionats abans són els Estats Units (9,9), La Xina (3,7) i l'Índia (1,1).
Només tenim un planeta, però consumim com si tinguéssim l'equivalent a més d'un i mig. Fem servir més recursos ecològics dels que la natura pot regenerar i emetent més diòxid de carboni a l'atmosfera que els ecosistemes poden absorbir. Cal reconsiderar la sobrepesca, la sobreexplotació dels boscos; si seguim així, el 2050 consumirem com si tinguéssim dos planetes i mig.
A partir d'ara, viurem "endeutats" fins al 31 de desembre. El deute que adquirim en el planeta pren diverses formes. Una d'elles és el canvi climàtic. La manca i encariment de recursos; les onades de calor i maltempsades inesperades.
Hi ha qui pensa que podríem anar a explotar nous planetes per salvar la humanitat. Fins i tot hi ha qui compra parcel·les a Mart. Parcel·les que són com iglús, perquè no es pot sortir a l'exterior; un lloc hostil de sorra i pedres a -133 °C.
La bona notícia és que tenim capacitat de maniobra. Les línies d'acció proposades van a equilibrar l'oferta i la demanda de la població de les ciutats, que anirà pujant; buscar fonts energètiques que no consumeixin carboni; consumir aliments localment i evitar els que són altament processats. I frenar el creixement demogràfic.
Si en quaranta anys avancem la data en quatre dies i mig l'any de mitjana anual, podríem retornar utilitzar els recursos d'un sol planeta per al 2050. Podem reciclar, recuperar materials, produir energies renovables, mirem d'anar reduint el consum de carboni. Aquí ens ofereixen idees per a moure la data.
Si reduíssim a la meitat les emissions de COâ‚‚ (només l'empremta de carboni correspon aproximadament al 60% de l'empremta ecològica global) tiraríem enrere la data en gairebé noranta dies. Com va quedar clar a la cimera de París de 2015: «no tenim pla B, perquè no tenim planeta B».
