Un feixista a la cort
Parlar del feixisme a la Gran Bretanya és fer-ho d’Oswald Mosley (1898-1980). Fill d’una família de terratinents d’Anglaterra, Mosley fou un producte de l’alta societat britànica. El seu primer matrimoni va ser amb la filla de George Curzon, un influent polític conservador, cosa que li va obrir les portes del partit tory. En la seva joventut, forjada en escoles d’elit, va conèixer el futur rei Eduard VIII, amb qui va mantenir una relació propera.
Influït pel seu avi, persona situada en el Partit Conservador, es va afiliar a aquesta formació i va fer-hi carrera, obtenint un escó de diputat a Westminster. Era un orador brillant i fogós, que aviat es va sentir incòmode en l’ambient resclosit dels conservadors. Crític amb la política anglesa envers Irlanda (una branca de la seva família tenia sang irlandesa), es va integrar en el Partit Laborista, on el seu discurs estatalista i favorable a un programa ambiciós d’obres públiques el va fer popular. Ramsay MacDonald, primer ministre en una breu etapa, el va fer ministre el 1929. Però de seguida es va trobar fora de lloc. Les seves apel·lacions a un socialisme nacional anaven del bracet d’una idea autoritària incompatible amb el laborisme.
Oswald Mosley, en una desfilada feixista al Regne Unit
Mosley va acabar fundant el seu propi partit, el New Party i, poc després, la Unió Britànica de Feixistes (BUF), la primera organització política que es definia pròpiament com a tal.
Després d’un viatge a Itàlia, va tornar enlluernat amb la figura de Mussolini i es va convertir en un personatge del “club” feixista europeu. Després d’enviudar, es va casar amb Diana Mitford, emparentada amb la dona de Churchill i membre de la família Guinness. Cal admetre que Mosley sempre va tenir habilitat per saber teixir un entramat de contactes personals i obrir-se camí pels salons de la societat establerta. Les seves noces amb Diana, el 1936, van tenir dos testimonis d’excepció: Adolf Hitler i Josef Goebbels.
El BUF va voler copiar l’estil i maneres del feixisme continental. Marxes pels carrers, camises negres i un Mosley més dret que un espàrrec aclamat pels seus seguidors van convertir-se en una escena habitual dels carres de les grans ciutats, que escoltaven el verb inflamat de qui proclamava un socialisme autoritari i la defensa alhora dels valors tradicionals, la pàtria i la monarquia. Malgrat esdevenir un personatge popular, sempre va ser una figura estrambòtica i no va poder amenaçar el poder dels partits tradicionals. L’esclat de la Segona Guerra Mundial va ser el cop definitiu a un Mosley acusat de quintacolumnista i amic de Hitler. Churchill va il·legalitzar el BUF i Mosley fou internat durant uns anys.
Mosley és l’origen de l’actual feixisme britànic. Després de la guerra, va intentar tornar a la política i va crear diversos partits, com el Moviment de la Unió, amb un missatge racista i antiimmigrants. A finals dels seixanta es va retirar definitivament de la política, després d’obtenir un 4% en una elecció de districte. De la petjada de Mosley van sorgir diverses sigles. Una d’elles és el Front Nacional, fundat el 1967, que durant molts anys va esdevenir la marca més coneguda del feixisme britànic. Amb un discurs marcadament xenòfob, oposat als corrents migratoris i favorable a la primacia blanca, el NF es va presentar a diverses eleccions, però només el 1979 va aconseguir sortir de la marginalitat total, obtenint prop de 200.000 vots a les eleccions generals.
Com sol passar en les formacions ultres, les picabaralles internes van ser un constant i el FN no va aixecar el cap, tot i existir encara formalment. El seu espai el va ocupar l’actual Partit Nacional Britànic (BNP), que a l’escalf de la crisi econòmica va aconseguir atreure l’atenció dels mitjans. La crisi industrial i el tancament d’empreses va ser aprofitat per l’organització per llançar campanyes de signe nítidament racista, com el seu lema “Llocs de treball britànics per a treballadors britànics”. Va experimentar un ascens espectacular a les eleccions europees del 2009, quan va obtenir dos escons a Estrasburg i el seu líder, Nick Griffin, es va seure a l’hemicicle, molt a prop del seu company de fatigues Jean Marie Le Pen.
El BNP no va saber consolidar l’escó. Les trencadisses internes i un enfrontament pel lideratge van dur Griffin fora de l’Eurocambra a les eleccions del 2014 i poc després, va ser forçat a deixar el lideratge del partit, que s’esforça per suavitzar la seva imatge i presentar-se com una força “respectable”, seguint l’estratègia de Marine Le Pen a França, el gran referent, es digui el que es vulgui, de la dreta extrema a Europa. Un altre grup que es reclama ultra és British First, molt minoritari. Un testimoni va assegurar que van ser les paraules que va pronunciar Tommy Mair en el moment d’atacar Cox.
La dreta extrema es refugia en l’euroescepticisme
Però si els partits d’extrema dreta mostren dificultats enormes per fer-se amb un espai institucional al Regne Unit, no és el mateix a les idees ultres. L’èxit del Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), liderat per Nigel Farage, ho corrobora. Es dóna el cas que el mateix dia que Jo Cox era assassinada, l’UKIP mostrava Farage en un cartell amb una cua d’immigrants, cap d’ells blancs, i el lema “Punt de ruptura”. Era una imatge presa a la frontera entre Croàcia i Eslovènia i traspuava racisme. Malgrat que l’UKIP es presenta com un partit clàssic i vol mantenir distàncies envers altres formacions de dreta dura, el cert és que ha esdevingut l’exponent de la xenofòbia al Regne Unit. Farage ha dit en més d’una ocasió que “sóc el polític més demonitzat al Regne Unit des dels temps d’Oswald Mosley”.
The EU has failed us all. pic.twitter.com/Lb7txUghar
— Nigel Farage (@Nigel_Farage) 16 de juny de 2016
Si en les municipals del 2013, el partit de Farage va treure un 25% allí on es presentava, en les europees del 2014 va guanyar 24 escons a Estrasburg. Tot un cop a la classe política anglesa i un avís que no passar per alt el primer ministre David Cameron. De fet, en l’èxit de l’UKIP als comicis europeus i el seu ascens a les enquestes de cara a les eleccions generals del 2015 hi ha l’arrel de la proposta de referèndum sobre el Brexit feta per Cameron.
El primer ministre temia que el Partit Conservador perdés el gruix del vot euroescèptic. Amb la seva aposta pel referèndum va aturar la sagnia de vot reaccionari antieuropeu, i l’UKIP, que amenaçava la seva majoria absoluta, es va quedar només amb un escó, tot i el seu 12% dels vots. El preu a pagar per la supervivència política de Cameron, però, està sent massa alt.
