[nointext]
Rep el butlletí cada matí al teu correu

Avui fa tres mesos que els catalans van votar. Unes eleccions en un moment complex de la pandèmia, que havien de permetre acabar amb la interinitat del Govern. Però la negociació per formar el nou executiu s'ha convertit en un serial, fins al punt que la variable d'uns nous comicis -una possibilitat remota setmanes enrere- és ara una opció real, persistent com és el desacord entre ERC i Junts. S'ha d'investir president abans del 26 de maig. I Pere Aragonès, des de l'hemicicle del Parlament, va fer una crida aquest dijous a evitar la repetició electoral.

La relació caïnita entre els dos principals partits independentistes, que han compartit coalició de govern en dues legislatures carregades de discrepàncies, fa inviable, de moment, la investidura. Es busquen escletxes i hi haurà reunions en els pròxims dies, però l'entesa encara no arriba. ERC entén que Junts no ha complert la seva part del pacte perquè els pesa cedir el Palau de la Generalitat i sosté que ja ha tingut prou paciència davant de tanta dilació, raons que l'han conduïda a plantejar un executiu en solitari. Junts, al seu torn, acusa els republicans d'haver desistit a mitja negociació, insisteix en el Govern compartit amb equilibri de poders i insinua que els seus socis volen enterrar el procés quan cerquen aliances amb els comuns, que veten la formació de Carles Puigdemont per cedir els seus vots.

L'historial de greuges, doncs, encalla les converses. En el divorci també pesa la pugna per imposar la pròpia estratègia i les arestes personals, endurides en el combat per imposar-se a l'altre. Tant tacticisme -denunciat per Òmnium- ha obligat la CUP a fer de mediador i ha empès l'ANC a repetir l'enèsima manifestació de pressió, però sobretot ha fastiguejat l'electorat sobiranista. El perill de desafecció, com escrivia dimecres en aquest article, és la factura més cara que pot pagar l'independentisme del serial negociador.

De l'escrutini del 14-F en va sorgir la primera majoria independentista en vots i escons. La força del 52%, tan esgrimida pels dirigents d'ERC, Junts i la CUP, pot quedar relegada a la categoria de victòria estèril si els partits embarranquen i forcen noves eleccions. És preceptiu, però, dotar de significat la majoria descrita per les urnes. El 52% no era un bitllet automàtic cap a la declaració de la independència -com es va voler fer creure en campanya electoral, quan Laura Borràs flirtejava amb una nova DUI-, però pot ser una base sòlida a partir de la qual construir escenaris de futur. Sempre, això sí, que la relació sigui confluent.

La majoria en vots i escons de l'independentisme s'ha començat a gastar de tan repetir-la i no omplir-la de contingut. Els partits, concentrats en el present de la discussió sobre com s'exercirà el poder renovat i qui imposarà el relat -sense voler cedir en excés-, continuen emmascarant la realitat del mig termini. El primer que no s'ha dit del 52% és que no tindrà efectes immediats encara que la legislatura avanci, perquè el trajecte no es tornarà a fer a l'esprint. Caldria repetir-ho per prevenir frustracions. Per avançar a cotes d'autonomia superiors, cal una estratègia compartida, la solidesa de les institucions i un pla ben orquestrat, teixit a partir de complicitats que tinguin ressò en la ciutadania. I, ara, no es compleixen tots els requisits. Potser no se'n compleix cap. L'independentisme sempre s'havia plantejat progressar a partir del bon govern. I, esclar, per actuar des del bon govern s'ha de tenir un Govern. Només cal observar l'exemple, sempre recurrent, d'Escòcia. Gestionar i sumar, sense estridències.
 

---

Avui no et perdis

» ERC i Junts exploren les últimes escletxes per evitar noves eleccions; per Lluís Girona i Oriol March.

» Els comuns trenquen la negociació amb ERC fins que Aragonès no veti Junts al futur Govern; per Lluís Girona i Oriol March.

» Només la meitat de votants d'ERC defensen un Govern de coalició independentista; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Uns mínims i un conill»; per Francesc-Marc Álvaro.

» Detenció imminent d'una diputada de la CUP; per Lluís Girona.

» La independència perd pes a CCOO i només la defensa un 27% dels afiliats; per Bernat Surroca.

» Dades | Punt de no retorn? Fort retrocés de la Covid a partir del 25% de vacunats; per Roger Tugas Vilardell.

» Els menors de 40 anys es començaran a vacunar el juliol.

» El Clínic és el primer hospital de l'Estat a assolir els 1.000 trasplantaments de ronyó de donant viu.

» El nomenament irregular del gerent del Consorci de Collserola esquitxa Núria Marín; per Sergi Baixas.
 

---

 El passadís

Amb les negociacions per formar Govern encallades i l'abisme de la repetició electoral com una opció real, Òmnium va moure fitxa dimecres en un acte per exposar el seu full de ruta que va congregar el conjunt de l'independentisme. Jordi Cuixart, president de l'entitat, va demanar acabar amb les baralles, els insults i les dinàmiques de desgast, per evitar que el desacord sobiranista tingui conseqüències "irreversibles". El missatge de Cuixart va ser diàfan, i tenia com a destinataris Junts i ERC. L'escoltaven Quim Torra i Pere Aragonès, que no mantenen, precisament, una relació d'amistat després del seu pas per l'executiu: l'expresident va dedicar retrets al dirigent d'ERC en el seu llibre, Les hores greus, exemple de la falta de sintonia. Torra, a qui Òmnium va dispensar tracte de president en el protocol -estava situat a primera fila, entre el mateix Aragonès i Laura Borràs-, es va saludar fredament amb l'actual aspirant a la presidència de la Generalitat, amb qui va intercanviar unes breus paraules. Torra havia entrat al recinte de la Farga de l'Hospitalet acompanyat de la presidenta del Parlament, amb qui sí que manté una relació de confiança. La distància entre els espais polítics de Junts i ERC també és de pell.  

Vist i llegit

Pep Guardiola ha guanyat aquesta setmana la tercera Premier League amb el Manchester City, la novena lliga de la seva carrera i el desè títol des que entrena a Anglaterra. El conjunt citizen també jugarà la final de la Champions League i podria arrodonir una temporada perfecta, èxits que generen enveja sana als culers. Per entendre la consolidació de Guardiola al futbol britànic -on ha posat en pràctica una aposta contracultural-, val la pena llegir el reportatge que firmen Pol Ballús i Paul Hirst al diari The Times. El text, farcit de detalls i curiositats de la campanya del City, explora les claus del triomf blue i permet entendre perquè l'extècnic blaugrana va firmar la renovació. S'hi relata la bona sintonia amb el club, la influència de Juanma Lillo, ara assistent de Guardiola, l'aportació de fitxatges com Ruben Dias o el pas endavant de joves com Phil Foden. Ballús, periodista de Roda de Ter que resideix a Manchester i cobreix la informació del City des de l'arribada de Guardiola, també és coautor -amb Lu Martín- del llibre Pep's City: the making of a superteam.   

 El nom propi

Pablo Iglesias va anunciar el seu adeu de la política i Podem ja ha iniciat la transició, amb Ione Belarra com futura líder del partit i Yolanda Díaz com a nou cartell electoral. Però Iglesias continua sent protagonista: aquesta setmana, pel nou pentinat. El look de l'exvicepresident espanyol -amb imatges calculadament estudiades, avançades per La Vanguardia- ha generat multitud de comentaris a les xarxes socials. Pedro Vallín reflexionava ahir, per segon dia consecutiu, a la capçalera del Grupo Godó sobre el missatge implícit del canvi d'imatge i recorda que Iglesias ja s'havia volgut tallar la cua molt abans, una decisió que els assessors de Podem van aconseguir posposar. "És probable que en aquest cas existeixi també una pulsió assassina i alliberadora. De l'Iglesias civil a l'Iglesias públic. El professor, oficiant un funeral viking pel vicepresident", sentencia Vallín per il·lustrar què persegueix el fundador de Podem: tancar una etapa.

 Els imperdibles

La recomanació d'aquest divendres és un documental que ens transporta al setge de Sarajevo i la guerra dels Balcans. El treball Gervasio Sánchez. Álbum de posguerra, estrenat dimecres per Movistar+, retrata la història dels infants que van protagonitzar les imatges del fotoperiodista espanyol, un dels reporters que va passar més temps a la capital de Bòsnia durant l'atac de les tropes sèrbies a la ciutat. Les instantànies de Sánchez, que copsaven el dolor del conflicte però també la quotidianitat de Sarajevo -en moltes de les quals apareixien nens jugant entre les runes dels bombardejos-, són el punt de partida per indagar en la nova vida d'aquells menors atrapats per la destrucció registrada entre 1992 i 1996. Més de dues dècades després, Bòsnia i els seus ciutadans no s'han acabat de recuperar. Ho recorden els testimonis que apareixen en pantalla. El documental, una idea del fotoperiodista codirigida per Airy Maragall i Àngel Leiro, val molt la pena. Bon cap de setmana!

  ​