Ben prompte farà dos anys. Dos llarguíssims i inacabables anys en què dos tipus enormes i foscos com llops grisos, amablement, el van fer aixecar del llit i se’l van endur de l’infern de la seua habitació fins als confins del món, a tocar de la frontera esmaragda amb el no-res. En aquell cau, on des de feia mesos es consumia sense remei, es van quedar una dotzena de chivatos per guardar la keta i la blanca, un manyoc de roba pudent, dos bitllets de cinquanta, una poma rosegada, dos cartrons de vi buits, una pell negra de plàtan, un escamot de panderoles de carn podrida, les restes de vòmit d’un monstre, dos paquets de Pueblo començats, la flaire dolça de la mort barrejada amb la de la merda. 

I en una habitació contigua es van quedar els pares amb el cor encongit o trencat o glaçat parant l’orella darrera de la porta perquè volien escoltar-te per darrera vegada en molt de temps, perquè tenien molta pena i també remordiments com d’haver-te traït. Perquè volien salvar-te.

Dos anys en què cada matí Rudy, des de la finestra de la seua diàfana cambra, just quan comença a clarejar el dia, perd uns minuts contant els dotze molins de vent que coronen el llunyedís pic de les Alfàbegues.

Molins o tisores de gegants o espases assedegades del blau preciós del cel o escorxadors de núvols boteruts plens de budells d’aigua i d’aire. Molins o misteriosos senyals divinals perquè, al capdavall, per a Rudy, cadascun d’aquells artefactes impossibles de metall ha acabat per ser un senyal o una mena de precepte o, fins i tot, una oració, sí, ben bé com si cada molí fos un gra de rosari.

Dos anys pesants en què, molt a poc a poc, ha après a dir el nom de les coses que no sabia: roure, roc, aligot, cabirol, sol, cor, guineu, solitud, vellut, pell, margarida, fenoll, gaig, calàndria, cel, atzur, ulls, silenci, or, alzina, astor, reboll, pont, creu, aigua, abellera, grèvol, teix, eruga, set, lluna, temps, foscor... 

I cada dia, des de fa quasi més de set-cents, Rudy conta molins i diu les paraules sense dir-les o de vegades les guixa en el buit alhora que pensa maneres d’eixir del laberint en què viu o, millor, alhora que pensa en maneres de prevaldre malgrat el laberint que el mata, que l’estreny entre les seues parets. 

Ai, si aquella ment seua no fora com una violenta caiguda d’aigua en l’abisme, com un gorg afamegat d’ànimes! Ai, si hagués nascut fora del laberint!

Els qui se’n cuiden d’ell ja li ho han dit i repetit un milió de vegades: és inútil lamentar-se. Prou de plors. Prompte eixirà. Tornarà als carrers. Ha fet una bona faena. Eixirà al davant com tantíssims altres. Li ho diuen cada dia, sempre que poden. Rudy -li insisteixen- guixa en el laberint les siluetes dels molins, guixa finestres des d’on veure la mar.

I, ell, fa dos colps de cap i somriu i, per dins, es diu: ah, si fora tan fàcil! Perquè el laberint no és només una presó immensa i fosca, on a penes guspiregen de tant en tant les llums de la nit de la ciutat. El laberint és molt més que això. És ell dins d’ell i una altra vegada dins d’ell... Un indret sinistre on a penes pot respirar. Sovint pensa que ell és com un nadó que s’hagués engolit una boa i que no volguera acabar de digerir. Un nadó que respira amb dificultat dins d’una massa informe d’àcids i sucs gàstrics amargs com el sèver. El laberint és infinit i perillós i no és només ell qui l’habita.

Eixiràs al davant -li diuen- i ell contesta que sí, que sí, i capcineja somrient, però la veritat és que no pot deixar de pensar en ells... L’esperen en cada racó d’aquella geografia estranya, en les replaces del laberint enmig de les quals s’aixequen edificis mig derruïts on penjar-se per uns pocs euros... L’esperen en el centre mateix de la seua tristesa incomprensible, de la seua desesperació. L’esperen amb uns grams miraculosos a les butxaques amb què ofegar l’ansietat, les pors. L’esperen per rescabalar-lo del ventre de la serp per fer junts el camí del laberint.  

Rudy conta els dies i conta els molins i diu quan ningú no el veu les paraules que havia desaprès: cingle, matoll, auró, cirerer, rossinyol, til·ler, corb, picot, falguera, sarment, safrà...

Eixiràs, eixiràs, eixiràs... li diuen i ell riu, tímidament, mentre fa saltets i es frega les mans. Després, sol, quan comença a llostrejar fa el camí del Cim per divisar millor els molins sota la llum glacial de la lluna. Molins quiets, molins callats...