A boqueta nit els Porxos de Fontseré es converteixen en un llarg túnel que mena directament a la porta de les entranyes viscoses de la ciutat que fan pudor de pixum calent, excrements, vi barat, cervesa regurgitada, bèsties en descomposició i, sobretot, pudor de bogeria i de solitud.

Aquest, el de l'existència d'un túnel als porxos, és un secret que només coneixen els qui habiten a les nits les entranyes de l'urbs: homes esquius com grans felins espantats que, algunes vegades, escamots de voluntaris en nom de la humanitat sencera alimenten, escalfen els seus cossos matxucats amb un poc de cafè o de xocolata calenta just quan romp l'albada i als porxos torna la vida ordenada de la ciutat, el tràfec dels cambrers dels restaurants, el pas dels runners, dels turistes dels luxosos hotels...

El cas és que en caure el sol com una bresquilla madura dins de la massa arbòria de la Ciutadella, els habitants de les entranyes de Barcelona ixen de tot arreu i planten a cobert dels majestuosos porxos les seues velles tendes de campanya, aparquen en un racó els seus carretons rovellats carregats de fòtils, deixen caure les seues estripades maletes plenes de res, el matalàs d'un mort trobat en un contenidor que han arrossegat amunt i avall tot el dia pels carrers i, aleshores, esperen que la porta s'obri per poder entrar per fi al seu món a través de la son. I mentre aquest dormir pesant i alliberador no arriba cadascú s'entreté com pot: esgotant els tetrabrics de vi, les litrones, compartint l'haixís, puntes de tabac... Hi ha també els qui canten o enraonen tots sols o els qui es barallen o preguen a sota veu no se sap a quin Déu només per pur sentit de l'humor.

Emil S., estirat a terra amb l'esquena recolzada contra la façana, espera la son mentre juga a escacs contra un rival imaginari. Tothora consulta un llibre de tàctiques del qual només aparta la vista per moure peça o per constatar que ningú no ha robat res de la seua tenda on guarda les quatre coses amb què pensa un dia morir.

Segur que no deu haver passat encara de la trentena. Llueix una bona tofa de cabells negres i rinxolats i és bell com un d'aquells xicots pescadors sicilians que eixien en les pel·lícules dels cinquanta mig nus i riallers alegrant la vista i els conys de les estilitzades actrius americanes. Vesteix un xandall brut i calça unes vambes mig estripades.

Fa no res que ha començat una nova partida amb el rival que només ell veu. El peó negre ha mogut a e4 i el peó blanc ha fet exactament el mateix moviment. Tots dos soldats de fusta es troben ara cara a cara amb les espases aixecades en alt. Mou llavors el cavall negre a e3 i el peó blanc que escorta el seu rei avança prudentment una sola casella. Els exèrcits lentament avancen. S'endevina que aviat hi haurà una batalla salvatge pel domini del centre del tauler que és el domini del centre del món. Només hi pot haver un bàndol guanyador.

Emil de colp remuga amargament, s'enfurisma i, en això, suposem que el seu contrincant invisible li pregunta que 'què és el que passa'. El jove, sense aixecar la vista del llibre i alhora mirant de reüll les peces, li respon a crits: "Etramitisgué sarfotibó nariamento oristiprelate jaramint! Jadartemistroiu! Rambadetarantmertó, fucyú!" I Emil, llavors, mou ara un alfil negre i després la dama blanca i després un peó negre i tot seguit un cavall blanc que cau fulminantment llancejat enmig del camp per una torre enemiga.

La partida evoluciona a bon ritme mentre a la vora d'Emil uns companys del túnel riuen a mandíbula batent, es passen una ampolla de whisky barat que deuen haver comprat en un paki d'allà la vora.

El jove ni s'immuta. Només li importa la seua partida. Potser Emil juga amb l'ambiciós i prepotent campió mundial Mirko Czentovic que Stefan Zweig es va inventar per a representar el mal. Mirko contra el Dr. B. enmig d'un turbulent viatge transatlàntic entre Nova York i Buenos Aires mentre el món queia a trossos, mentre les càmeres de gas d'Auschwitz no donaven l'abast. Mirko el poderós hongarès contra l'advocat Dr. B. mig boig després de quatre mesos torturat per la Gestapo en una habitació del Metropol, un hotel de luxe vienès convertit en l'infern. Emil contra Mirko. No està malament.

Potser, però, simplement juga contra tots els seus diables que un dia el van fer fora d'una vida plàcida entre els seus i no en sap ni un borrall d'aquells personatges de Zweig retratats a la seua Novel·la d'escacs.

Segur que tampoc en té ni idea que la vespra del seu suïcidi i del de la seua amant Lotte, Zweig va fer una partida d'escacs amb el seu veí de la Rua Gonçales Dias, a Petròpolis, després va enviar cartes de comiat, disposicions testamentàries diverses i, a tots els seus editors en el món, l'original de Novel·la d'escacs.

Els escacs, assegurava l'escriptor austríac, eren un pensament que no portava a res, una matemàtica que no res calculava, una arquitectura sense substància i, tanmateix, més permanent en la seua essència i existència que tots els llibres i que totes les obres, l'únic joc que pertanyia a tots els pobles i a tots els temps.

No, Emil no en deu saber res de tot això. Fa una estona que l'observe a una distància prudent. En el centre del tauler ara només queda el rei i un alfil de les negres i el rei, la dama i el cavall de les blanques.

Li demane per favor si podem parlar un moment i ell, sense mirar-me, em pregunta si sé que és 'El mur de Maróczy' i jo li dic que no. "¡Tienes dinero!", m'etziba llavors amb un castellà diàfan i jo li conteste que no, que ni un clau. "Haritanjoteró rupresant tigtumarenat!!!!", em replicà violentament mentre agita la mà en l'aire com si estigués espantant una moscarda. "Ho senc, continue sense entendret' i Emil llavors em deixa anar fredament, despectivament: ¡Pues largo!

La partida continua enmig de la freda nit mentre el món torna a caure a trossos i la lluna fa intents desesperats amb el seu alè d'argent per esgarrar l'espessa boira que cobreix el cel.

Al matí arribaran els urbans amb ordres estrictes de desallotjament i darrere d'ells, encara, els serveis municipals de neteja amb les seues mànigues gegants i els seus vehicles diminuts i silenciosos que tot ho raspallen, minuciosament, a consciència. I els porxos tornen a ser un passeig amable, ombrívol, fred i solitari enmig del no-res.