Buenafuente i Aragonès han tornat a TV3. El primer, per fer-hi un d'aquells monòlegs de showman estrella tan enyorats. El segon, per fer-hi un d'aquells monòlegs de president; president potser menys estrella, monòleg potser menys enyorat. En tot cas, tots dos van mirar a càmera i van recitar, amb una gràcia dispar, el que tenien allà escrit.

A Buenafuente se l'ha criticat molt perquè, és clar, un 28,4% de share cou en alguns racons d'aquest país petit. A Catalunya els èxits dels altres es porten d'aquella manera, i sovint criticar el contingut ens serveix d'excusa per fer veure que no estem criticant el continent, la persona, el triomf d'algú que fa anys que ens va avançar per la dreta i que de tant en tant ens recorda que som en aquell mateix fals carril esquerre on ens va deixar.

A Aragonès també se l'ha criticat, en molts casos per inèrcia. No pel 20,1% d'audiència -més que notable i menys que meritori tenint en compte que ocupava l'espai del TN- sinó per dir coses pròpies d'un perillós independentista kamikaze a punt de fer volar la unitat nacional pels aires. Simultàniament, també se l'ha criticat per dir coses pròpies d'un botifler amb matrícula d'honor a punt de fer volar el mandat -ja volat- de l'1 d'octubre pels aires. Una heterogeneïtat d'acusacions que sol donar-se quan no dius massa res.

En qualsevol cas, el més rellevant dels dos monòlegs no van ser les reaccions que van suscitar, sinó l'evident intercanvi de papers entre els dos protagonistes. Estem entrant al 2023 i el país ha girat com un mitjó. La Catalunya d'avui no té massa res a veure amb la Catalunya del 2017.

Per això Buenafuente es veu amb cor de parlar de política, de fer-ho pel boc gros, sentint-se còmode, fent broma d'aquell i d'aquella altra. La seva zona de confort política viu avui en una veritable zona de confort.

I per això a Aragonès se li fa tan complicat parlar sense embuts de política, d'aquella política que fa cinc anys generava il·lusions, vots, mobilitzacions i revolucions. El president es troba en plena travessia pel desert de les emocions, al seu voltant només hi ha sorra, una sorra que haurà de mastegar durant mesos i mesos perquè parlar de política avui vol dir recordar totes aquelles frustracions que encara ens persegueixen.

Som aquí. Amb poques hores de diferència, Buenafuente ha parlat de política com mai i Aragonès ha esquivat l'eufòria política com ningú. Un i altre exemplifiquen la Catalunya del 2023, un país que ja no és el que era. O que torna a ser el que era, qui sap. En tot cas, un país diferent del que teníem fa cinc anys: amb un sentit de l'humor que va per barris i un atzucac polític que va per llarg.