11
d'agost
de
2022, 19:15
Actualitzat:
17
d'agost,
11:55h
L'11 d'octubre de 1962, el papa Joan XXIII va inaugurar la primera sessió del Concili Vaticà II. Un dels grans esdeveniments del segle XX, que es va convertir en un moviment de renovació interna de l'Església i d'obertura a la societat moderna. Se'n compleixen ara 60 anys, just quan es pot entrar en el tram final del pontificat del papa Francesc, un jesuïta forjat pel que van ser els anys del Concili. El seu repte és ser fidel a l'Església que el Concili va perfilar.
Només tres mesos després de la seva elecció, Joan XXIII va anunciar la convocatòria d'un Concili Universal de l'Església. Ho va fer a la basílica de Sant Pau Extramurs i per sorpresa. Els cronistes van explicar que l'anunci havia deixat bocabadats els cardenals i dignataris de la cúria que hi eren presents. Una prova és que no es van produir pràcticament aplaudiments. Angelo Giuseppe Roncalli havia arribat al tron pontifici l'octubre del 1958, succeint un Pius XII que encarnava com pocs papes anteriors el catolicisme tradicional més jeràrquic. Als seus 78 anys, Roncalli-Joan XXIII, amb una imatge de vell venerable, va semblar un home de transició.
Però Roncalli era, a banda de venerable, un polític i diplomàtic hàbil. Havia estat en destinacions delicades. Com a delegat apostòlic de la Santa Seu a Turquia els anys trenta, va aconseguir una relació fluïda amb el règim turc i amb les jerarquies ortodoxa i musulmana. També va salvar molts jueus de la persecució nazi. El 1944, quan França fou alliberada, Pius XII el va enviar a París i va recuperar les bones relacions amb el Vaticà.
El Concili va reunir-se de l'octubre del 1962 a desembre del 1965. Joan XXIII només va viure fins al juny de 1963, quan un càncer se'l va endur. Però va tenir temps per donar un impuls reformador a l'Església. Del Concili van sorgir nombrosos documents però sobretot un esperit d'obertura, un reconeixement del paper de les llengües pròpies més enllà del llatí, una major participació dels laics a l'Església, una porta oberta a un major debat entre els teòlegs, la defensa de la llibertat religiosa i dels drets humans com a element central del missatge cristià, o una profunda reforma litúrgica. Altres aspectes van quedar apartats, com el paper de la dona o una major democratització de l'Església.
De Joan XXIII a Pau VI...
S'ha dit sovint que Joan XXIII va engegar el que no hagués pogut fer Pau VI i que aquest va consolidar el que Joan XXIII potser no hagués pogut aconseguir, superat per les dinàmiques generades pel Concili. Pau VI (1963-78) va governar l'Església sent lleial al llegat conciliar. Però va topar amb dues corrents oposades cada cop més difícils de controlar. D'una banda, el catolicisme postconciliar, que va voler anar més enllà, qüestionant fins i tot l'autoritat del papat i propugnant un gir en la doctrina de l'Església respecte a la moral sexual o al capitalisme. La teologia de l'alliberament es va estendre a Amèrica Llatina. Van arribar les "plegades", l'abandonament del sacerdoci per capellans que decidien casar-se.
De l'altra, el Concili va propiciar l'aparició d'un bloc molt conservador, espantat pel que considerava "excessos" provocats pel Concili. Un ampli sector conservador va escandalitzar-se davant l'aparició del moviment dels capellans obrers o el diàleg entre cristians i marxistes que propugnaven teòlegs progressistes. Pau VI, enmig d'un vendaval, va intentar mantenir el rumb. Ara adoptant una posició conservadora en matèria d'anticonceptius, amb l'encíclica Humane Vitae, ara condemnant el bisbe rebel Marcel Lefebvre, líder del tradicionalisme.
... i de Pau VI a Joan Pau II
La mort de Pau Vi -i poc després, de l'efímer Joan Pau I- va dur al pontificat el polonès Karol Wojtyla, Joan Pau II. Va ser l'inici d'un llarguíssim període regressiu, amb condemnes als teòlegs de l'alliberament, discurs anticomunista i intervenció de la Companyia de Jesús. Sense trencar formalment amb el Concili, el papa polonès va capgirar la correlació de forces al Vaticà, mentre prenien volada un seguit d'organitzacions conservadores, des de Legionaris de Crist a les Comunitats Neocatecumenals, passant per l'Opus Dei.
Després d'ell, Benet XVI (2005-13), va mantenir una línia similar, amb un estil més intel·lectual i concentrat en la crítica al relativisme. Això i un esforç per preservar la unitat de l'Església, el que va fer que suavitzés la relació amb els jesuïtes. En el seu llegat també hi ha haver admès l'escàndol de la pederàstia i haver apartat Marcial Maciel, fundador dels Legionaris i totpoderós amb Joan Pau II.
Recuperar l'aire del Concili
L'elecció del papa Francesc el 2013 va encetar una etapa nova. Els qui eren a la plaça de Sant Pere quan el fins aleshores arquebisbe de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio va sortir al balcó ja van notar un canvi quan el nou pontífex va subratllar que era sobretot bisbe de Roma. Amb ell va tornar un estil proper i una voluntat de posar al dia el discurs del catolicisme, amb un major èmfasi en aspectes socials, des de la cura als immigrants al medi ambient. Com va mostrar en un discurs en què va alertar contra la globalització de la indiferència. Un to que recorda en alguns moments a Joan XXIII.
Tot i l'obertura general, temes com el paper de la dona o la fi del celibat encara esperen la seva hora. En altres aspectes, com la presència de laics al cim del Vaticà s'ha avançat. Un acte recent, la pèrdua de poder per a l'Opus Dei, la prelatura del qual no anirà lligada directament a la condició de bisbe, ha tingut impacte. Mentrestant, els 60 anys del Concili coincideixen amb les especulacions sobre la possible renúncia del Papa, que ja ha fet 85 anys. Bergoglio n'ha parlat obertament i de moment no s'ho ha plantejat, però tampoc hi tanca la porta. De moment, el Concili roman present, però en una Església envellida i que ha de plantejar-se nous camins per on pugui caminar el poble creient. El Vaticà post-Francesc dirimirà què queda del Concili i de la seva esperança.
Només tres mesos després de la seva elecció, Joan XXIII va anunciar la convocatòria d'un Concili Universal de l'Església. Ho va fer a la basílica de Sant Pau Extramurs i per sorpresa. Els cronistes van explicar que l'anunci havia deixat bocabadats els cardenals i dignataris de la cúria que hi eren presents. Una prova és que no es van produir pràcticament aplaudiments. Angelo Giuseppe Roncalli havia arribat al tron pontifici l'octubre del 1958, succeint un Pius XII que encarnava com pocs papes anteriors el catolicisme tradicional més jeràrquic. Als seus 78 anys, Roncalli-Joan XXIII, amb una imatge de vell venerable, va semblar un home de transició.
Però Roncalli era, a banda de venerable, un polític i diplomàtic hàbil. Havia estat en destinacions delicades. Com a delegat apostòlic de la Santa Seu a Turquia els anys trenta, va aconseguir una relació fluïda amb el règim turc i amb les jerarquies ortodoxa i musulmana. També va salvar molts jueus de la persecució nazi. El 1944, quan França fou alliberada, Pius XII el va enviar a París i va recuperar les bones relacions amb el Vaticà.
El Concili va reunir-se de l'octubre del 1962 a desembre del 1965. Joan XXIII només va viure fins al juny de 1963, quan un càncer se'l va endur. Però va tenir temps per donar un impuls reformador a l'Església. Del Concili van sorgir nombrosos documents però sobretot un esperit d'obertura, un reconeixement del paper de les llengües pròpies més enllà del llatí, una major participació dels laics a l'Església, una porta oberta a un major debat entre els teòlegs, la defensa de la llibertat religiosa i dels drets humans com a element central del missatge cristià, o una profunda reforma litúrgica. Altres aspectes van quedar apartats, com el paper de la dona o una major democratització de l'Església.
De Joan XXIII a Pau VI...
S'ha dit sovint que Joan XXIII va engegar el que no hagués pogut fer Pau VI i que aquest va consolidar el que Joan XXIII potser no hagués pogut aconseguir, superat per les dinàmiques generades pel Concili. Pau VI (1963-78) va governar l'Església sent lleial al llegat conciliar. Però va topar amb dues corrents oposades cada cop més difícils de controlar. D'una banda, el catolicisme postconciliar, que va voler anar més enllà, qüestionant fins i tot l'autoritat del papat i propugnant un gir en la doctrina de l'Església respecte a la moral sexual o al capitalisme. La teologia de l'alliberament es va estendre a Amèrica Llatina. Van arribar les "plegades", l'abandonament del sacerdoci per capellans que decidien casar-se.
De l'altra, el Concili va propiciar l'aparició d'un bloc molt conservador, espantat pel que considerava "excessos" provocats pel Concili. Un ampli sector conservador va escandalitzar-se davant l'aparició del moviment dels capellans obrers o el diàleg entre cristians i marxistes que propugnaven teòlegs progressistes. Pau VI, enmig d'un vendaval, va intentar mantenir el rumb. Ara adoptant una posició conservadora en matèria d'anticonceptius, amb l'encíclica Humane Vitae, ara condemnant el bisbe rebel Marcel Lefebvre, líder del tradicionalisme.
... i de Pau VI a Joan Pau II
La mort de Pau Vi -i poc després, de l'efímer Joan Pau I- va dur al pontificat el polonès Karol Wojtyla, Joan Pau II. Va ser l'inici d'un llarguíssim període regressiu, amb condemnes als teòlegs de l'alliberament, discurs anticomunista i intervenció de la Companyia de Jesús. Sense trencar formalment amb el Concili, el papa polonès va capgirar la correlació de forces al Vaticà, mentre prenien volada un seguit d'organitzacions conservadores, des de Legionaris de Crist a les Comunitats Neocatecumenals, passant per l'Opus Dei.
Pares conciliars arribant al Vaticà en el moment del Concili. Foto: Wikicommons
Després d'ell, Benet XVI (2005-13), va mantenir una línia similar, amb un estil més intel·lectual i concentrat en la crítica al relativisme. Això i un esforç per preservar la unitat de l'Església, el que va fer que suavitzés la relació amb els jesuïtes. En el seu llegat també hi ha haver admès l'escàndol de la pederàstia i haver apartat Marcial Maciel, fundador dels Legionaris i totpoderós amb Joan Pau II.
Recuperar l'aire del Concili
L'elecció del papa Francesc el 2013 va encetar una etapa nova. Els qui eren a la plaça de Sant Pere quan el fins aleshores arquebisbe de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio va sortir al balcó ja van notar un canvi quan el nou pontífex va subratllar que era sobretot bisbe de Roma. Amb ell va tornar un estil proper i una voluntat de posar al dia el discurs del catolicisme, amb un major èmfasi en aspectes socials, des de la cura als immigrants al medi ambient. Com va mostrar en un discurs en què va alertar contra la globalització de la indiferència. Un to que recorda en alguns moments a Joan XXIII.
Tot i l'obertura general, temes com el paper de la dona o la fi del celibat encara esperen la seva hora. En altres aspectes, com la presència de laics al cim del Vaticà s'ha avançat. Un acte recent, la pèrdua de poder per a l'Opus Dei, la prelatura del qual no anirà lligada directament a la condició de bisbe, ha tingut impacte. Mentrestant, els 60 anys del Concili coincideixen amb les especulacions sobre la possible renúncia del Papa, que ja ha fet 85 anys. Bergoglio n'ha parlat obertament i de moment no s'ho ha plantejat, però tampoc hi tanca la porta. De moment, el Concili roman present, però en una Església envellida i que ha de plantejar-se nous camins per on pugui caminar el poble creient. El Vaticà post-Francesc dirimirà què queda del Concili i de la seva esperança.