En l'actualitat, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat, les aules es caracteritzen cada vegada més per una gran diversitat d'alumnat que pot presentar necessitats de suport diverses derivades de situacions i circumstàncies de vida singulars. Paradoxalment, el reconeixement d'aquesta diversitat sovint no contribueix a millorar l'experiència educativa ni del professorat ni dels aprenents. Més aviat tendeix a fragmentar els grups i dificulta la construcció d'una experiència educativa compartida que integri les diverses maneres de ser i d'aprendre.
Com a conseqüència, es generen, de manera preocupant, experiències educatives “excepcionals” i particularitzades que sovint deriven en processos de segregació de l'alumnat i en una sobrecàrrega del professorat.
El camí cap a l'educació inclusiva
El canvi de paradigma des d'un model centrat en el dèficit cap a un model centrat en la participació i l'eliminació de barreres va dignificar l'atenció als infants i joves amb necessitats educatives. L'establiment del model d'escola inclusiva va esdevenir el que millor en garantia, no només la presència física a l'aula ordinària, sinó també la participació, el progrés i l'aprenentatge. La legislació educativa espanyola emfatitza clarament la importància de l'educació inclusiva per a garantir l'accés a l'educació de tot l'alumnat. També preveu mesures específiques d'atenció a qui ho requereixi. Això sí, sempre des d'un context inclusiu que eviti la segregació.
Figures d'atenció a la diversitat
Aquestes mesures són concretades, més enllà de les aplicacions organitzatives del centre, en diverses figures de suport, com ara professionals educatius de suport a la inclusió, professorat d'audició i llenguatge o personal d'orientació educativa. Les figures de suport a la diversitat són diferents segons estableix cada autonomia, però similars pel que fa a les funcions i les ràtios que atenen. La taula següent presenta una síntesi estructurada de les principals figures professionals i dels serveis educatius implicats en l'atenció a la diversitat dins del sistema educatiu de Catalunya.
S'hi recullen diferents perfils, les funcions que desenvolupen, els àmbits d'intervenció i, quan escau, les ràtios orientatives d'atenció, amb l'objectiu d'oferir una visió global dels recursos disponibles per donar resposta a les necessitats educatives específiques de l'alumnat i garantir una educació de qualitat. Aquesta classificació permet identificar els diferents nivells de suport —des de l'aula ordinària fins als recursos intensius i serveis especialitzats— i posa de manifest el caràcter col·laboratiu i multidisciplinari de l'educació inclusiva.
A Catalunya, l'aprovació del Decret 150/2017, introdueix una concepció sistèmica de la inclusió, no únicament una ampliació de recursos especialitzats. Igualment, busca seguir avançant cap a l'objectiu de garantir una educació de qualitat per a tothom, tal com ja apuntava la Llei d'Educació de Catalunya. El Decret estableix, doncs, en concordança amb la legislació oficial, les bases d'un sistema educatiu inclusiu i ho fa amb ambició. Segueix experiències reconegudes d'èxit, com la co-docència, en la que dos docents intervenen conjuntament en una mateixa aula, i arrelat tant en la tradició pedagògica catalana com en la recerca internacional.
Les reclamacions del professorat
Tanmateix, el desplegament del Decret ha topat amb diversos esculls, tal com ja recollia en el seu informe sobre l'estat de l'educació inclusiva a Catalunya, el Síndic de Greuges l'any 2021. Entre d'altres, l'informe del Síndic assenyalava la falta d'un canvi cultural de base a l'hora d'entendre la inclusió. L'escrit assenyalava que el model hauria d'anar més enllà de concebre l'escola inclusiva com aquella que beneficia només als alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE) en tant que receptors principals de suports i adaptacions. A més, assenyalava també l'escassetat de recursos, tant personals com de serveis educatius, per garantir l'aplicació del model d'educació inclusiva.
De fet, al llarg d'aquestes últimes setmanes, una de les principals reclamacions dels docents ha estat la de “baixar ràtios i ampliar plantilles per garantir una educació pública de qualitat i una inclusió real”. Bona prova de la necessitat real d'implementar aquesta mesura és la proposta que s'ha fet per part de l'administració al personal docent català, que implica sumar més de 6000 professionals d'atenció a la diversitat, entre els quals hi ha perfils d'educadors, logopedes o psicopedagogs, a les escoles i serveis educatius específics.
Sembla doncs que la inclusió afronta limitacions significatives en l'assoliment dels principis inclusius, el desplegament de recursos i la percepció que en tenen els propis professionals. Com donar resposta a la gran heterogeneïtat present a les aules i a la complexitat de necessitats que se'n deriven, sense segregar l'alumnat ni sobrecarregar el professorat, facilitant espais de coordinació i diàleg compartit per tal de garantir una experiència educativa d'èxit, constitueix un dels reptes principals de la pràctica docent actual.
D'aquí la importància de la implementació d'un disseny universal per a l'aprenentatge (DUA), que faciliti el desenvolupament d'adaptacions o mesures organitzatives necessàries per a evitar que l'aprenentatge esdevingui cada cop més difícil. De fet, l'educació inclusiva pretén anar molt més enllà del reconeixement de les característiques individuals i l'assignació de suports específics: té com a objectiu crear un entorn en què cada infant sigui reconegut en la seva singularitat i història de vida, tingui un lloc i pugui desenvolupar-se i prosperar com a part del seu dret fonamental a l'educació.
L'escola inclusiva depèn també d'altres factors
En línia amb les demandes que aquestes setmanes han esgrimit els docents, a més de la baixada de ràtios, l'augment de suports universals i el canvi en la mirada cap a la inclusió que reforci el DUA, esdevenen factors determinants per a la millora de la situació educativa. Cal destacar també la importància de la qualitat de vida percebuda pels professionals de l'educació i la de totes les persones implicades en el suport a l'alumnat, el que requereix la implementació de polítiques de benestar docent.
Dins d'aquest marc complex, la tasca educativa no és fàcil i mereix suport, reconeixement i cura, especialment per part del Departament d'Educació, però també de la ciutadania en general. Potser caldria plantejar-se si els centres educatius, en les condicions actuals, estan realment preparats per a oferir una experiència educativa compartida per a tothom. Potser a través de coneixements i valors comuns?
O si, al contrari, esdevenen institucions desbordades intentant respondre a les necessitats concretes que cada estudiant aporta a l'aula. Podem crear realment una experiència educativa col·lectiva i veritablement inclusiva?
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
