El Papa Francesc ha obert una nova porta a l’Església: la possibilitat que les dones puguin accedir al diaconat, és a dir, que puguin batejar i casar. És el que poden fer els anomenats diaques permanents, que no són sacerdots i es poden casar, però que estan facultats per exercir algunes de les funcions sacerdotals. Els diaques han de ser homes. Fins ara.

Aquest dijous, al Vaticà, en el transcurs d’una audiència amb la Unió Internacional de Superiores Religioses, una de les presents li va preguntar al Papa pel paper de la dona a l’Església i la possibilitat de crear diaques femenines. Va ser una oportunitat d’or que Francesc no va deixar perdre. Com si es tractés d’un “procés constituent”, el Papa va anunciar que es constituirà una comissió d’estudi sobre el tema.

Hi ha un precedent històric en els inicis de l’Església, quan hi havia diaques femenines, però és un tema del que se sap poc i la jerarquia eclesiàstica mai ha volgut replantejar-lo. Però Francesc ha obert una porta al debat en un dels terrenys més sensibles de la vida de l’Església: el paper que hi han de tenir les dones. El diaconat femení seria una “concessió” als sectors més progressistes, que reclamen l’accés de la dona al sacerdoci. Els diaques tenen vedada la celebració de la missa, la confessió i la unció a les persones malaltes. Però el fet de plantejar el tema per part del mateix pontífex generarà oposició interna dels elements més tancats de la institució eclesiástica, molt poderosos encara dins de la cúria vaticana i la cúpula dels principals episcopats.

Aquesta setmana, Sandro Magister, vaticanista de L’Espresso, ha tornat a escometre contra Francesc. Magister és un dels altaveus més representatius dels sectors catòlics més tradicionalistes i enemics acèrrims del Papa. En el seu bloc, ha acusat altre cop el Papa de predicar a favor de l’obertura i qüestionar la mateixa infalibilitat papal, però alhora imposar els seus criteris i exercir el “vicariat de Crist” amb mà de ferro. Després de l’autoritarisme restauracionista de Joan Pau II, i el papat conservador però ple de dubtes de Benet XVI, els elements més retrògrades de l’Església no esperaven un pontífex de mentalitat reformista i voluntat de governar.