10
de gener
de
2016, 09:40
Actualitzat:
9:42h
El primer ministre britànic, David Cameron, viu dies agitats. És possible que no dormi bé a les nits. El fantasma de Margaret Thatcher recorre encara la vella residència dels premiers a Downing Street. La líder desapareguda va aconseguir dur el Partit Conservador cap a posicions euroescèptiques i aquestes tendències continuen sent fortes en la formació que ara dirigeix Cameron. El projecte de construcció europea, amb enemics a dreta i esquerra, afronta ara un repte colossal: el referèndum que el govern de Londres ha anunciat al seu país sobre la continuïtat a la Unió Europea.
Les exigències del Regne Unit per romandre en una “UE reformada” i rebutjar la sortida (l’anomenat Brexit) són vàries: potestat del govern britànic per restringir l’assistència social als immigrants de la UE en els primers anys d’estada al Regne Unit; preservar l’excepcionalitat de Gran Bretanya (amb propostes com que l’euro no sigui considerat moneda oficial de tota la Unió); evitar que els nou estats que resten fora de l’euro s’hagin de sotmetre als criteris dels altres dinou; i negociar una nova distribució de competències entre Londres i Brussel·les.
Cameron, un polític tacticista acostumat a fluctuar enmig dels diversos corrents d’opinió, no comparteix l’euroescepticisme de molts dels seus companys de partit, però per cohesionar els conservadors va prometre en les darreres eleccions de la primavera que convocaria un referèndum sobre la sortida de la UE. Mentrestant, ell negociaria amb Brussel·les unes millors condicions perquè els britànics se sentin més còmodes dins del projecte comunitari. Després del seu triomf amb majoria absoluta, ara Cameron és presoner de la seva paraula. En un principi, va dir que la consulta es faria abans que acabés el 2017. Però tot indica que serà en algun moment de l’estiu proper. La crisi dels refugiats ha donat ales a l’euroescepticisme i es considera que, com més tard, pitjor pels defensors de continuar a la UE.
L’amic alemany
Cameron no està sol en la seva aposta per redefinir aspectes crucials de la UE. Ha trobat un aliat precisament en el cor de l’europeisme, a Alemanya. No precisament en la cancellera Angela Merkel i el seu partit, la CDU, però sí molt a prop. Si la CDU ha estat, històricament, un exponent de la democràcia cristiana europeista, en els seus rengles sempre hi ha fet niu un sector molt reaccionari i euroescèptic, ara molt actiu. A Baviera, la governant Unió Social Cristiana (CSU) comparteix molts dels criteris de Cameron sobre el model de construcció europea. La CSU és partit germà del de Merkel, però de fet és una força política sobirana, que existeix només a Baviera, on la CDU no es presenta. Situada a la dreta dels democristians de Merkel, la CSU és un partit molt clerical en la catòlica Baviera.
Aquest dimecres, Cameron va participar en una conferència celebrada per la CSU, on també hi va assistir Merkel. Allí va ser ben acollit. L’ala dura de la dreta alemanya veu amb bons ulls el posicionament del líder britànic, que, en canvi, Merkel contempla amb preocupació. La CSU, liderada per Horst Seehofer, governa a Baviera des de fa dècades, i sol ser un aliat bastant molest per la CDU. Ara mateix, davant la crisi dels refugiats, els conservadors bavaresos mostren una actitud distant amb la política d’acollida de la cancellera.
Un govern dividit
Cameron governa a cop d’enquesta. Sap que l’opinió està dividida. També el Partit Laborista, on Jeremy Corbin, el líder de l’ala esquerra que ara encapçala l’oposició, diu “sí” a la UE però n’és molt crític. Però on ara mateix hi ha una forta fractura interna és entre els conservadors. La decisió de Cameron de fa pocs dies d’anunciar que els ministres del seu govern seran lliures per fer campanya pel “sí” o el “no” en el referèndum ha generat una forta polseguera.
D’una banda, Cameron vol sobreviure com sigui. Si exigeix una disciplina total en el seu govern, es produiran dimissions i vol evitar que això l’erosioni. Però la imatge d’un govern conservador amb ministres fent campanya a favor i en contra d’Europa en un referèndum pot ser demolidora. En el si de l’executiu, Philip Hammond, ministre d’Exteriors, és un dels alineats amb el “sí” a continuar a la UE. Es tracta d’un antic euroescèptic, però com ha passat altres cops en la política britànica, no hi ha millor antídot contra l’euroescepticisme d’un dirigent anglès que fer-lo ministre d’Exteriors. En la mateixa línia hi ha George Osborne, secretari del Tresor.
Ian Duncan Smith, ministre de Treball i Pensions, és un dels representants del sector més antieuropeista, i se situa en l’extrema dreta del partit. També és euroescèptica Theresa Villiers, ministra per a Irlanda. D’altres membres insignes del partit fluctuen i esperen, sense apartar els ulls dels sondejos d’opinió. Com l’ambiciós alcalde de Londres, Boris Johnson, un euroescèptic i aspirant a succeir Cameron, però que no se la vol jugar en una batalla incerta.
Els vells europeistes del partit, com Kenneth Clark i Michael Heseltine, adverteixen Cameron de la guerra fratricida que es pot desfermar internament si no exigeix obediència als seus ministres. Heseltine, que en el seu temps es va enfrontar a Thatcher pel tema d’Europa, ha reaparegut per recordar l’anterior referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a la comunitat europea. Va ser el 1975. El laborista Wilson va convocar-lo per satisfer l’ala esquerra del seu partit, i va guanyar, però al preu de fragmentar el laborisme. Ara, és Cameron qui se la juga per contenir l’ala dreta que rondina. L’espectre de Thatcher encara es passeja pels salons de Downing Street.
Les exigències del Regne Unit per romandre en una “UE reformada” i rebutjar la sortida (l’anomenat Brexit) són vàries: potestat del govern britànic per restringir l’assistència social als immigrants de la UE en els primers anys d’estada al Regne Unit; preservar l’excepcionalitat de Gran Bretanya (amb propostes com que l’euro no sigui considerat moneda oficial de tota la Unió); evitar que els nou estats que resten fora de l’euro s’hagin de sotmetre als criteris dels altres dinou; i negociar una nova distribució de competències entre Londres i Brussel·les.
Cameron, un polític tacticista acostumat a fluctuar enmig dels diversos corrents d’opinió, no comparteix l’euroescepticisme de molts dels seus companys de partit, però per cohesionar els conservadors va prometre en les darreres eleccions de la primavera que convocaria un referèndum sobre la sortida de la UE. Mentrestant, ell negociaria amb Brussel·les unes millors condicions perquè els britànics se sentin més còmodes dins del projecte comunitari. Després del seu triomf amb majoria absoluta, ara Cameron és presoner de la seva paraula. En un principi, va dir que la consulta es faria abans que acabés el 2017. Però tot indica que serà en algun moment de l’estiu proper. La crisi dels refugiats ha donat ales a l’euroescepticisme i es considera que, com més tard, pitjor pels defensors de continuar a la UE.
David Cameron té la CSU de Baviera com un dels principals aliats Foto: gov.uk
L’amic alemany
Cameron no està sol en la seva aposta per redefinir aspectes crucials de la UE. Ha trobat un aliat precisament en el cor de l’europeisme, a Alemanya. No precisament en la cancellera Angela Merkel i el seu partit, la CDU, però sí molt a prop. Si la CDU ha estat, històricament, un exponent de la democràcia cristiana europeista, en els seus rengles sempre hi ha fet niu un sector molt reaccionari i euroescèptic, ara molt actiu. A Baviera, la governant Unió Social Cristiana (CSU) comparteix molts dels criteris de Cameron sobre el model de construcció europea. La CSU és partit germà del de Merkel, però de fet és una força política sobirana, que existeix només a Baviera, on la CDU no es presenta. Situada a la dreta dels democristians de Merkel, la CSU és un partit molt clerical en la catòlica Baviera.
Aquest dimecres, Cameron va participar en una conferència celebrada per la CSU, on també hi va assistir Merkel. Allí va ser ben acollit. L’ala dura de la dreta alemanya veu amb bons ulls el posicionament del líder britànic, que, en canvi, Merkel contempla amb preocupació. La CSU, liderada per Horst Seehofer, governa a Baviera des de fa dècades, i sol ser un aliat bastant molest per la CDU. Ara mateix, davant la crisi dels refugiats, els conservadors bavaresos mostren una actitud distant amb la política d’acollida de la cancellera.
Un govern dividit
Cameron governa a cop d’enquesta. Sap que l’opinió està dividida. També el Partit Laborista, on Jeremy Corbin, el líder de l’ala esquerra que ara encapçala l’oposició, diu “sí” a la UE però n’és molt crític. Però on ara mateix hi ha una forta fractura interna és entre els conservadors. La decisió de Cameron de fa pocs dies d’anunciar que els ministres del seu govern seran lliures per fer campanya pel “sí” o el “no” en el referèndum ha generat una forta polseguera.
D’una banda, Cameron vol sobreviure com sigui. Si exigeix una disciplina total en el seu govern, es produiran dimissions i vol evitar que això l’erosioni. Però la imatge d’un govern conservador amb ministres fent campanya a favor i en contra d’Europa en un referèndum pot ser demolidora. En el si de l’executiu, Philip Hammond, ministre d’Exteriors, és un dels alineats amb el “sí” a continuar a la UE. Es tracta d’un antic euroescèptic, però com ha passat altres cops en la política britànica, no hi ha millor antídot contra l’euroescepticisme d’un dirigent anglès que fer-lo ministre d’Exteriors. En la mateixa línia hi ha George Osborne, secretari del Tresor.
Ian Duncan Smith, ministre de Treball i Pensions, és un dels representants del sector més antieuropeista, i se situa en l’extrema dreta del partit. També és euroescèptica Theresa Villiers, ministra per a Irlanda. D’altres membres insignes del partit fluctuen i esperen, sense apartar els ulls dels sondejos d’opinió. Com l’ambiciós alcalde de Londres, Boris Johnson, un euroescèptic i aspirant a succeir Cameron, però que no se la vol jugar en una batalla incerta.
Els vells europeistes del partit, com Kenneth Clark i Michael Heseltine, adverteixen Cameron de la guerra fratricida que es pot desfermar internament si no exigeix obediència als seus ministres. Heseltine, que en el seu temps es va enfrontar a Thatcher pel tema d’Europa, ha reaparegut per recordar l’anterior referèndum sobre la continuïtat del Regne Unit a la comunitat europea. Va ser el 1975. El laborista Wilson va convocar-lo per satisfer l’ala esquerra del seu partit, i va guanyar, però al preu de fragmentar el laborisme. Ara, és Cameron qui se la juga per contenir l’ala dreta que rondina. L’espectre de Thatcher encara es passeja pels salons de Downing Street.