19
de novembre
de
2015, 18:45
Actualitzat:
20:46h
Vista des del sud d’Europa, Angela Merkel és la nova cancellera de ferro. Així s’havia anomenat el vell Bismarck que, amb puny d’acer, va construir l’Imperi sota el ceptre de Prússia el 1870. Merkel és la mestressa i senyora d’una Unió Europea rendida als dictats de Berlín, que ha tornat a recuperar la condició de primera capital continental. L’ortodòxia econòmica i la fredor com l’aplica són trets d’una dirigent que lidera la Unió Cristiana Democràtica (CDU) des de l’any 2000, i cancellera federal des del 2005. Però si focalitzem l’atenció sobre la política interior alemanya, i sobre el seu partit, cal matisar aquest perfil. Merkel no ha estat mai representant de l’ala "dura" del seu partit. I en aquests moments, la seva posició rep la pressió de forces que estan a la seva dreta.
Les amenaces que planen ara mateix sobre Merkel són diverses, però quasi totes des de la dreta. La cancellera presideix una gran coalició entre el seu partit (que, són dos, la CDU i el seu homòleg però sobirà CSU, la dreta bavaresa) i els socialdemòcrates de l’SPD. A la CDU-CSU li va faltar poc per poder governar en solitari després de les eleccions del 2013, amb el seu 41%. De fet, amb la sortida del petit partit Liberal del Bundestag al no arribar al 5%, hi havia una possible majoria alternativa, però calia que l’SPD (25%) governés amb els Verds i amb L’Esquerra, hereu de l’antic partit comunista de la RDA. A Alemanya, l’SPD ho té molt complicat per governar amb els excomunistes. El criteri de l’estabilitat es va imposar.
Ara, l’estabilitat presenta senyals d’esquerdar-se. Ha sorgit un nou partit, Alternativa per a Alemanya, euroescèptic, format per antics membres de la CDU i els liberals, que reclama la sortida de l’euro. No és un partit ultra exactament, però sí molt reaccionari, amb propostes antisocials. Ja ha aconseguit entrar en diversos parlaments dels estats federats, com Brandenburg (12%) i recentment, a Bremen (5,5%). La nova formació amenaça el segment més reaccionari de la CDU. Per la seva banda, el moviment xenòfob Pegida, que ha fet forat en alguns llocs, troba un ressò inesperat en els sectors més temorosos de la societat alemanya.
Merkel ha d’afrontar el que és un clàssic dins la democràcia cristiana alemanya: les tensions amb el germà bavarès, la CSU, amb una idiosincràsia pròpia, més a la dreta tradicional, clerical i populista alhora. Però ara, els principals maldecaps li arriben des de dins de la CDU.
La crisi dels refugiats irrita l’ala més retrògrada
La decisió de Merkel d’obrir les portes, de forma molt controlada, a un flux de refugiats provinents de la guerra de Síria, ha generat problemes en alguns municipis i una forta emprenyada dins mateix dels democristians. Dins del grup parlamentari al Bundestag, un nucli de diputats acabdillat pel conspirador Wolfgang Bosbach, maquina sense fre i rondina contra l’obertura de les fronteres.
En el cor mateix del Govern, el totpoderós Wolfgang Schäuble, ministre de Finances, ha declarat que Alemanya afronta una allau que s’ha de controlar. Les relacions entre la cancellera i el ministre mai han estat càlides. Merkel va substituir-lo al capdavant de la presidència del partit en el ja llunyà any 2000. En les negociacions amb Grècia, ja es van intuir diferències entre una Merkel més prudent i un Schäuble molt intransigent amb Atenes.
Les amenaces d’atemptats terroristes, i ja no diguem si es concreta alguna amenaça, tindran un gran impacte en una societat com l’alemanya, molt conservadora en matèria de seguretat. Tot són signes d’uns temps que es poden fer més obscurs i que difícilment faran caure la cancellera, però que la poden forçar a una inflexió reaccionària.
Heterodoxa dins del seu partit
Konrad Adenauer va ser el pare fundador de la CDU sobre les cendres de l’Alemanya vençuda el 1945. Antic membre del Zentrum, el partit democristià moderat que va ser important els anys vint i inicis dels trenta, fou un adversari de Hitler. De la catòlica Renània, zona a l’Alemanya occidental, Adenauer, conservador astut, va entendre que per competir amb l’SPD i el moviment socialdemòcrata, li calia un gran partit que aplegués totes les sensibilitats del centre i la dreta. Tot i ser un catòlic tradicional, la CDU va reunir catòlics romans i protestants sense distinció, conservadors i reformistes, antics combatents contra el nazisme i supervivents del funcionariat del Tercer Reich.
La CDU, amb Adenauer, es va convertir en la gran força de la dreta alemanya, però amb trets molt específics: la defensa d’un estat social amb poc a veure amb la dreta anglosaxona, més liberal i antiestatalista, un discurs interclassista i la conformació de la CDU com una força molt àmplia, amb vincles amb la gran empresa però també amb corrents sindicals. La memòria –és a dir, el nazisme- fou tractat com un incordi al qual no calia referir-s’hi. Adenauer no va renunciar a recollir el vot de l’opinió més nacionalista i nostàlgica. Una amalgama que va permetre al partit governar sol o en coalició amb el Partit Liberal entre 1949 i 1966. Després d’Adenauer vingueren altres lideratges, cap d’ells tan fort com el de Helmut Kohl, canceller entre 1982 i 1998, igual de pragmàtic que Adenauer.
La CDU continua sent un partit bastant tradicional, amb més influència catòlica que protestant, i encara amb força pes de la marca renana d’Adenauer i Kohl. Una figura com Merkel, una dona procedent de l’est, divorciada i sense fills, poc ideologitzada, de religió luterana però poc religiosa, forçosament ha de xocar amb els sectors més tradicionals de la CDU. I ja no diguem de la més rància CSU de Baviera. Merkel ha conquerit l’ànima del partit gràcies a les seves victòries electorals, sabent encarnar el lideratge germànic a Europa. Aquest ha estat el seu trumfo. Ara, quan elements d’inestabilitat treguin el cap, la cancellera haurà de demostrar que és més de ferro que mai. Si l’ansietat antiterrorista fa ressorgir els fantasmes autoritaris de la història alemanya, que ara semblen despertar d’un somni no pas etern, la democristiana procedent de l’est haurà d’afrontar reptes més arriscats que els seus rivals convencionals.
Les amenaces que planen ara mateix sobre Merkel són diverses, però quasi totes des de la dreta. La cancellera presideix una gran coalició entre el seu partit (que, són dos, la CDU i el seu homòleg però sobirà CSU, la dreta bavaresa) i els socialdemòcrates de l’SPD. A la CDU-CSU li va faltar poc per poder governar en solitari després de les eleccions del 2013, amb el seu 41%. De fet, amb la sortida del petit partit Liberal del Bundestag al no arribar al 5%, hi havia una possible majoria alternativa, però calia que l’SPD (25%) governés amb els Verds i amb L’Esquerra, hereu de l’antic partit comunista de la RDA. A Alemanya, l’SPD ho té molt complicat per governar amb els excomunistes. El criteri de l’estabilitat es va imposar.
Ara, l’estabilitat presenta senyals d’esquerdar-se. Ha sorgit un nou partit, Alternativa per a Alemanya, euroescèptic, format per antics membres de la CDU i els liberals, que reclama la sortida de l’euro. No és un partit ultra exactament, però sí molt reaccionari, amb propostes antisocials. Ja ha aconseguit entrar en diversos parlaments dels estats federats, com Brandenburg (12%) i recentment, a Bremen (5,5%). La nova formació amenaça el segment més reaccionari de la CDU. Per la seva banda, el moviment xenòfob Pegida, que ha fet forat en alguns llocs, troba un ressò inesperat en els sectors més temorosos de la societat alemanya.
Merkel ha d’afrontar el que és un clàssic dins la democràcia cristiana alemanya: les tensions amb el germà bavarès, la CSU, amb una idiosincràsia pròpia, més a la dreta tradicional, clerical i populista alhora. Però ara, els principals maldecaps li arriben des de dins de la CDU.
La crisi dels refugiats irrita l’ala més retrògrada
La decisió de Merkel d’obrir les portes, de forma molt controlada, a un flux de refugiats provinents de la guerra de Síria, ha generat problemes en alguns municipis i una forta emprenyada dins mateix dels democristians. Dins del grup parlamentari al Bundestag, un nucli de diputats acabdillat pel conspirador Wolfgang Bosbach, maquina sense fre i rondina contra l’obertura de les fronteres.
En el cor mateix del Govern, el totpoderós Wolfgang Schäuble, ministre de Finances, ha declarat que Alemanya afronta una allau que s’ha de controlar. Les relacions entre la cancellera i el ministre mai han estat càlides. Merkel va substituir-lo al capdavant de la presidència del partit en el ja llunyà any 2000. En les negociacions amb Grècia, ja es van intuir diferències entre una Merkel més prudent i un Schäuble molt intransigent amb Atenes.
Les amenaces d’atemptats terroristes, i ja no diguem si es concreta alguna amenaça, tindran un gran impacte en una societat com l’alemanya, molt conservadora en matèria de seguretat. Tot són signes d’uns temps que es poden fer més obscurs i que difícilment faran caure la cancellera, però que la poden forçar a una inflexió reaccionària.
Wolfgang Bosbach Foto: Wikicommons
Heterodoxa dins del seu partit
Konrad Adenauer va ser el pare fundador de la CDU sobre les cendres de l’Alemanya vençuda el 1945. Antic membre del Zentrum, el partit democristià moderat que va ser important els anys vint i inicis dels trenta, fou un adversari de Hitler. De la catòlica Renània, zona a l’Alemanya occidental, Adenauer, conservador astut, va entendre que per competir amb l’SPD i el moviment socialdemòcrata, li calia un gran partit que aplegués totes les sensibilitats del centre i la dreta. Tot i ser un catòlic tradicional, la CDU va reunir catòlics romans i protestants sense distinció, conservadors i reformistes, antics combatents contra el nazisme i supervivents del funcionariat del Tercer Reich.
La CDU, amb Adenauer, es va convertir en la gran força de la dreta alemanya, però amb trets molt específics: la defensa d’un estat social amb poc a veure amb la dreta anglosaxona, més liberal i antiestatalista, un discurs interclassista i la conformació de la CDU com una força molt àmplia, amb vincles amb la gran empresa però també amb corrents sindicals. La memòria –és a dir, el nazisme- fou tractat com un incordi al qual no calia referir-s’hi. Adenauer no va renunciar a recollir el vot de l’opinió més nacionalista i nostàlgica. Una amalgama que va permetre al partit governar sol o en coalició amb el Partit Liberal entre 1949 i 1966. Després d’Adenauer vingueren altres lideratges, cap d’ells tan fort com el de Helmut Kohl, canceller entre 1982 i 1998, igual de pragmàtic que Adenauer.
La CDU continua sent un partit bastant tradicional, amb més influència catòlica que protestant, i encara amb força pes de la marca renana d’Adenauer i Kohl. Una figura com Merkel, una dona procedent de l’est, divorciada i sense fills, poc ideologitzada, de religió luterana però poc religiosa, forçosament ha de xocar amb els sectors més tradicionals de la CDU. I ja no diguem de la més rància CSU de Baviera. Merkel ha conquerit l’ànima del partit gràcies a les seves victòries electorals, sabent encarnar el lideratge germànic a Europa. Aquest ha estat el seu trumfo. Ara, quan elements d’inestabilitat treguin el cap, la cancellera haurà de demostrar que és més de ferro que mai. Si l’ansietat antiterrorista fa ressorgir els fantasmes autoritaris de la història alemanya, que ara semblen despertar d’un somni no pas etern, la democristiana procedent de l’est haurà d’afrontar reptes més arriscats que els seus rivals convencionals.
Konrad Adenauer. Foto: Wikicommons