El pare solemnement li diu al fill: “En el meu món els parotets màgics arrencaven de les urpes del riu els indefensos xiquets per impedir que se’ls engolís”. “Has de saber fill meu que vaig tenir una infància feliç i una joventut al caire de l’abisme”, rebla mentre fa una fotografia amb el seu telèfon mòbil a uns núvols que semblen dos galls de brega matant-se enmig de l’encegador blau del cel. 

El fill -tot just ha complit els 15-, mira llavors de fit a fit el seu pare amb un deix indissimulat de cansament i d’enuig, de menyspreu. Fa temps que no el suporta i no sabria dir-ne els motius. Fet i fet, no suporta ningú. La vida i els seus actors sobtadament s’han tornat més insolentment hostils que mai. El pare no entén el seu desdeny. Aquest xicot barbamec, arrogant, baldraga i setciències és la mateixa criatura que tantes vegades va bressolar entre els seus braços? El mateix xiquet que tenia el do de saber més enllà de les penombres de la realitat paradisos inaccessibles per als sense ànima i els curts d’enteniment? Què se n’ha fet d’aquell infant?

Són els primers dies de juliol i fa un sol que torra el cul de les llebres. Tots dos es disposen a endinsar-se ara mateix en el túnel que passa per dessota la B-20 a fi de penetrar els vessants de Collserola. El pare fa aquell mateix camí gairebé cada dia des que comença a fer bo, per primeries de març. Així doncs, molts matins, encara que plovisquege, com un devot pelegrí puja a peu des del seu apartament del Carmel i camina i camina fins a arribar a la Font del Gos ascendint pel Torrent de Cal Notari que en alguns trams el voreten murets de pedra pels quals s’enfilen tot d’alegres lianes i falgueres. En passar un milió de sargantanes d’esmaragda s’esmunyen espantades entre les escletxes dels murets per ocultar-se en el centre de la terra.

Sempre que arriba al túnel s’hi deté una bona estona i treu fotos de tot el que la nit abans, o unes hores abans, o uns minuts abans, clandestinament, han pintat els grafiters que tothora volten insomnes arreu de la ciutat amb les motxilles carregades d’esprai. Aquells dibuixos tatuats en el túnel, aquella foscor, el retruny de les seues passes dins d’aquell budell de ciment, aquella solitud, sempre li causen un gran respecte, un gran temor.

Avui just al sostre de l’entrada pare i fill han pogut llegir un inquietant missatge: We go to hell. Qui el deu haver escrit? Amb quina intenció? Al pare gairebé se li ha gelat la sang a les venes. A quin infern es refereixen? El seu fill ha fet veure que no el llegia i s’ha quedat un instant abstret en els seus pensaments.

“De menuts, en arribar maig, els germans maristes ens portaven a la capella de l’escola vella a resar-li a la Verge. La capella feia olor de lliris estantissos i cera desfeta. En acabant, el germà de torn ens advertia severament que si a la nit no ens en recordàvem de la Mare de Déu, vindria el dimoni a buscar-nos i se’ns enduria a l’infern. L’infern era la por”, explica el pare davant la mirada perduda del fill que no vol entendre res, que no diu res, que tant se li’n fot. Ell té sempre el seu propi dimoni dins del seu cap. No li cal recordar cap Verge, provocar el missatger del mal. Ha conegut el dimoni als carrers, a les places llargament abandonades per la por al virus. El seu dimoni a estones és divertit, però sempre acaba per pessigar-li amb les seues tenalles invisibles, per lladrar-li sense atur nit i dia, per escanyar-lo fins que el treu del llit o de l’habitació i el fa voltar de nou els carrers de la ciutat.  

A la paret dreta del túnel algú ha pintat el rostre d’un xicot jove amb els cabells esborifats cridant amb la boca plena de pastilles de tots els colors, un perfil urbà de la ciutat en tons porpra, un dimoni rocker de mirada esbatanada; un cuc verd gegant amb el cap d’un Homer Simpson, un boterut Aladí morat besant-li el forat del cul a una geisha obesa amb la pell verda.

A la paret esquerra han pintat una lluna amb les dents esmolades com puntes de fletxa; una majoret mestissa amb uns pits enormes entremig dels quals bota com un peix la paraula toys; un gat negre, esquemàtic, com un esbós, posem per cas, d’André Bréton; el rostre afro d’un suposat raper abatut a trets per la policia en no se sap ben bé quin racó del planeta.

Al pare, però, li agradaria que algú pintés el cos nu de la fotògrafa Lee Miller o els ulls enormes de la famosa Renée Perle. Potser una blaveta de l’heura o una papallona de l’arboç, un bosc de falzies. Que algú escrivís en lletres Mistral una afirmació rotunda a favor de l’esperança, de qualsevol esperança.

En aquell túnel es cometen actes obscens. En aquell túnel es prega. Túnel per a transeünts perduts. Camí de pas.  

“La vida és com un viatge per dins d’un túnel que sembla que no s’acaba mai. Ja sé que el símil està molt suat, però és així, fill, i, realment, no trobaria millor manera de definir-la”, sentencia el pare que als seus 50 i escaig n’ha vist de tots colors. Un divorci traumàtic, la misèria, la malaltia, la bogeria d’una mare gran, el buit deixat prematurament per un pare, el desamor més punyent que ningú no es puga arribar ni a imaginar. De totes se n’ha eixit prou bé, millor del que no es pensava. Dins del túnel, tot sol, ha pensat moltes vegades en totes les coses que li han passat, en com ha aconseguit sobreposar-se, matar aquella tristor pegallosa com el quitrà que sovint el sepulta. 

El fill ja fa estona que no se l’escolta, però. No li interessa. Ell té la seua pròpia idea del que és la vida: les nits al ras del carrer, la remor de les navalles, els dies com un grapat de sal que se li escola entre els seus dits llargs de pianista. Al contrari que el seu pare no té por al futur senzillament perquè està convençut que no en té.

“Fixa’t en aquella pintura, en aquella mena de crani envoltat de cors... Ho trobe de mal gust, grotesc. Què volia l’artista, exaltar la mort? La mort és una putada”, assegura el pare mentre reprèn la marxa cap a l’altre extrem del túnel. A ell li agradaria, certament, que algú pintes la voluptuositat, l’alegria de viure. El pare avança. El fill no el segueix, però. El pare arriba al centre de la llum i continua avançant a pas ferm en direcció al cor de les muntanyes entre alzinars i pinedes, arboços, marfulls... Enrere, en la foscor, enmig del silenci, davant de l’enorme crani dels cors, resta immòbil el seu fill.