El títol d’aquest article podria ser la segona part d’una cançó de Manel, però no, avui desmuntarem falsos mites, com ara la llegenda de “trencar el pleonasme”. Un pleonasme és la redundància d’un element lingüístic en una oració, generalment un pronom feble que no fa cap funció sintàctica dins de l’oració. Durant dècades, professors, correctors i gent que treballa en això de la llengua, han eliminat pronoms febles i s’han ultracorregit amb l’obsessió de “trencar el pleonasme”. Però relaxeu-vos, que no estem per anar perdent més pronoms febles!
[intext1]
La gramàtica normativa ja no parla de pleonasme (sempre pejoratiu), sinó de duplicacions pronominals, i n’hi ha de genuïnes! Per tant, hi ha pleonasmes bons. En repassem els més típics.
- Casos en què es desplacen complements a la dreta o a l’esquerra de l’oració amb informació coneguda: La birra te la pago jo. A la Dolors li va bé la teràpia.No te n’explicaré cap secret, de la pel·li. A l’amanida hi posarem remolatxa.
- Duplicacions pronominals de complements de lloc:
Quan el complement de lloc es desplaça i no és obligatori per al verb, se sol reprendre amb un pronom feble: En aquest llibre hi apareix un fantasma. (amb pronom habitual)
Quan el complement de lloc és imprescindible per al verb, sempre es reprèn amb un pronom feble: A la muntanya hi anirem aquest cap de setmana. (amb pronom obligatori)
- Duplicacions pronominals del complement d’origen. Quan es desplacen complements d’origen introduïts per la preposició de en verbs com ara desprendre, derivar, seguir o deduir, sempre es reprèn amb el pronom feble en: De la teva anàlisi se’n deriva una visió pessimista. No en podem deduir res, d’això que dius.
- Duplicacions pronominals molt habituals en verbs psicològics, que són els verbs que expressen sentiments, emocions o estats d’ànim, com ara agradar, molestar o preocupar: Aquest llibre li va agradar molt a ma mare. Aquesta actitud li preocupa molt a la Maria.
[intext2]
Després tenim una altra dèria, que és la de substituir tots els complements verbals amb un pronom. On són els límits de l’eufòria pronominal? En veiem uns quants casos.
- Per quants pronoms febles es pot substituir la frase Donaré pastís als teus fills? La solució formal ens diu que en calen dos: Els en donaré. En canvi, la solució informal, pròpia de la variant central, ens diu que poden haver-n’hi tres (Els n’hi donaré) perquè els hi representa un únic complement indirecte plural, com ara dir L’alumna els hi escriu.
- Per quants pronoms febles es pot substituir la frase Treu les entrades ara mateix? Doncs mireu, només en cal un: Treu-les. I Treu-les-hi no? No. Els circumstancials de temps no es pronominalitzen gairebé mai, tret de si hi ha un matís de lloc o data: Segur que hi arriba, a les 7.
- Per quants pronoms febles es pot substituir la frase Puc treure a les nenes els sucs de la nevera immediatament? Que no us enganyi Racó Català, que no cal fomentar la befa de les combinacions pronominals impossibles. En aquest cas, la combinació *Treure-los-els-n'hi és impossible. Els imprescindibles són el complement directe i l’indirecte: Treure-los-els. Com a molt, s’hi pot afegir el complement d’origen de la nevera, és a dir, Treure-los-els-en, però ja resulta poc natural. L’adverbi temporal immediatament no se substitueix per cap pronom.
[intext3]
Després tenim duplicacions pronominals pròpies del registre informal de la llengua que són ben genuïnes, com ara duplicar un pronom de complement indirecte sense que hi hagi cap desplaçament, és a dir, amb l’ordre natural de la frase: Fem-li un lloc a la llengua. Digue-li/ Dis-li a la Teresa que l’espero a baix.
També us diré, per tancar el cercle de cançons de Manel, que De vegades, ens en sortim. Fins i tot ens en ensortim! Informalment, hi ha verbs que incorporen el pronom en prefixat: enrecordar-se, enriure’s, enfotre’s... Ja seria hora d’acceptar-los i de no limitar-los a cap registre. Visca les duplicacions pronominals i l’eufòria pronominal, quan cal!
[intext4]
No vull acabar aquest article sense un pensament per a totes aquelles expressions que tenen un pronom feble enganxadet sense que hi faci cap funció sintàctica i que, si no hi posem remei, veurem inscrites en una làpida:
Va haver-hi molt d’enrenou...
Ja hi vaig...
Se n’ha anat ben lluny...
Ens hi posem?
Sempre hi diu la seva.
S’hi troba a gust.
En prenc nota.
No m’hi veig.
Tinc un tap a l’orella i no hi sento.
En sap un ou!
N’estic fins als ovaris.
