El doctor Fadi El-Jardali, un dels experts més reputats sobre governança sanitària, ha estat aquests dies a Barcelona per parlar sobre les lliçons apreses durant la pandèmia. El-Jardali va intervenir en un acte organitzat en el marc del cicle MedDialogues+2030 coorganitzat per l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i el Club de Roma amb la col·laboració de la Fundació la Caixa. 

Catedràtic de Política i Sistemes Sanitaris, ha dirigit el departament de Política i Gestió Sanitària de la Universitat Americana de Beirut, al Líban, on ha impulsat el K2P, un centre de recerca dedicat a enfortir les polítiques de salut a la regió mediterrània. És professor també a la Universitat canadenca de McMaster. Pertany al comitè directiu de la Xarxa de Polítiques Informades per l'Evidència de l'Organització Mundial de la Salut (OMS). 

- És una referència en l'estudi de governança mundial de la salut. On és el poder? Qui mana realment en la presa de decisions sanitàries al món? L'Organització Mundial de la Salut? Els estats? Unes poques potències?

- És interessant el que planteja. Tot el procés de la presa de decisions ha estat qüestionat durant la pandèmia. Hem vist que, quan es tracta de coordinar el sistema de presa de decisions, hi ha hagut problemes i molts països van tenir el dilema entre els seus propis interessos a nivell de país i la seguretat mundial a nivell sanitari. Quan es tracta de salut, l'OMS sempre intenta impulsar les decisions globals, però la realitat és que, degut a la pandèmia, els estats s'han vist preocupats per complir amb les regles internacionals i alhora preservar l'intercanvi entre l'economia i la salut. Hi ha hagut molts factors en joc i malauradament molts països no han tingut una resposta equilibrada durant la Covid-19. Ho hem vist a Espanya, a França i Itàlia, als Estats Units. Cada país va prendre decisions diferents. Això ens indica que no existeix una única institució que prengui decisions per a tothom a nivell sanitari. 

- Quines són les principals lliçons apreses? Què es va fer bé i què no?

- Per començar, aquesta és la primera vegada que ens adonem que més països han donat importància a intentar donar una resposta en temps real a una crisi. Hem vist que hi ha hagut dubtes en el procés de presa de decisions. La pandèmia ens ha ensenyat que la salut no és un bé de consum massiu, sinó una qüestió de seguretat mundial. De seguretat i desenvolupament. La segona lliçó que hem après és que vam entendre que calia redefinir l'arquitectura sanitària global. Hem sabut que tots els estats han d'enfortir el seu sistema sanitari per ser més resistents. I que no es pot dissociar la salut de la seguretat global i d'una cobertura sanitària universal. I una altra cosa que hem après és que necessitem de coordinacions regionals més fortes i que les respostes dels països siguin més coherents. 

[blockquote]"La Covid-19 ha demostrat que la salut és una qüestió política"[/blockquote]  
- La incoherència de respostes ha estat un entrebanc greu?

- Malauradament, hi ha hagut massa desigualtat en l'actuació dels diversos països respecte a la pandèmia. Hi ha moltes disfuncionalitats en la manera en què es prenen les decisions. És fonamental implicar els països en una major coordinació i les crisis també poden ser un catalitzador dels canvis.    

- Durant la pandèmia, l'OMS ha rebut moltes crítiques per la seva suposada burocratització i politització. Algunes de les crítiques són justes?

- Com qualsevol gran organització, l'OMS és burocràtica. No és una característica de l'OMS sinó de totes les grans institucions. Però crec que l'OMS ha après moltíssim de la pandèmia. Ha entès com activar el sistema per fer-lo més àgil i prendre decisions ràpides i es pugui donar una resposta en temps real davant una crisi de salut pública mundial. Ho reconeixem. Ara la pregunta és com treballar amb els estats membres perquè esdevinguin resilients. Sabem que la Covid-19 no serà la darrera pandèmia. 

- Digui'ns, però, algun gran error que s'hagi comès i no s'ha de tornar a cometre.

- Jo no diria que es van cometre grans errors. Els anomenaria oportunitats d'aprenentatge. Un aspecte crític és que els països han hagut d'enfrontar-se a uns reptes enormes de recursos. I un dels desafiaments de l'OMS és assegurar-se que hi hagi equitat a l'hora de distribuir les vacunes. Hem vist que bona part de vacunes van ser comprades per països rics i vam crear una plataforma de cobertura per països amb menys recursos, però crec que s'hagués hagut de fer millor a l'hora de garantir un accés ràpid i equitatiu. En segon lloc, hi hagués hagut d'haver molta més preparació i capacitat invertides en estats d'ingressos baixos i mitjans. S'hagués hagut d'invertir més en sanitat pública en aquests països membres més pobres.

El tercer aspecte a millorar és treballar en l'accés a informació d'alta qualitat i fiable, tenir evidència de dades exactes en temps real per permetre els estats a actuar coordinadament. Però l'OMS no és l'única entitat al món que ha de prendre decisions. La pandèmia va demostrar que hi ha altres institucions i actors polítics a l'escenari i caldrà harmonitzar el procés de presa de decisions.  

- Com va respondre l'estat espanyol? Es va produir un debat intens sobre les mesures de confinament. Creu que es van adoptar les decisions correctes?

- He analitzat molt les dades dels països de la regió mediterrània, però particularment Espanya. Sabem que va tenir una resposta tardana a la pandèmia. No es van prendre decisions en temps real, especialment en les primeres fases. Hi va haver molts problemes per prendre decisions. Hi havia molt poca preparació i poca experiència sobre com respondre a una pandèmia en un sistema de salut primària. Després, hi va haver bretxes importants com la cura a les residències de gent gran. Espanya és un dels països amb un ventall de fracassos a nivell de gestió entre el govern central i els governs autonòmics. L'executiu espanyol adoptava unes normes i els autonòmics no sempre seguien les instruccions. Espanya no estava preparada per una pandèmia així. D'altres països, tampoc. Però si ho comparem amb Itàlia o França, veiem que va haver moltes limitacions en el cas d'Espanya.

[blockquote]"Caldria una plataforma de transferència de coneixements en cada país per tal de proporcionar les dades d'alta qualitat a la ciutadania"[/blockquote]  
- Creu que Espanya aprendrà la lliçó? 

- La qüestió és com Espanya s'està preparant per a la propera pandèmia. Ha enfortit els seus recursos i institucions sanitàries? Ho ha fet? Aquesta hauria de ser la pregunta important. 

- I creu que s'està treballant per respondre a la propera crisi o té algun dubte raonable?

- M'hauria agradat veure una més gran confirmació en les dades sobre el que està fent Espanya per preparar-se. Però no soc capaç de respondre perquè no tinc la informació necessària. Penso que és important pel govern tenir un sistema d'informació i puntuacions per veure com pot estar preparada Espanya. Això és fonamental. Hem de saber quines són les mesures que s'estan duent a terme per disposar un sistema d'alerta precoç. Què s'ha fet des del punt de vista del finançament? Hi ha més fons per a contingències? Com podem assegurar l'extensió dels serveis socials? Hi haurà mecanismes per protegir els sectors més vulnerables? Com podem protegir els sectors que no poden treballar si hi ha una pandèmia?

- El que ha passat amb les residències de gent gran s'ha produït en altres llocs o és un cas específic d'Espanya?

- Voldria donar una visió raonable sobre amb qui comparem Espanya. Quan analitzem els països davant la pandèmia, ho fem en termes relatius. Hi ha hagut una taxa molt elevada de mortalitat entre les generacions més grans. Això ha estat degut a l'estructura d'edat a Espanya. Alhora, quan analitzem altres casos, com l'experiència d'Itàlia, veiem que ha estat l'epicentre d'aquesta crisi i hi ha hagut molt incompliment de les mesures adoptades i pocs plans d'emergència. A França s'ha vist un estat amb molta burocràcia. 

- En el cas de Catalunya, ho ha fet millor que l'Estat?

- No en tinc les dades. Sí que puc dir que, en tots els països que tenen una estructura descentralitzada, hi ha hagut alguns problemes de coordinació. S'han produït situacions diverses en les diferents regions i comunitats, però només a Espanya. Les infraestructures sanitàries varien força en els diferents territoris, però això no és una particularitat d'Espanya. No tinc les dades completes per afirmar que una comunitat ho hagi fet millor que una altra.
  
- En situacions de crisi, els experts sanitaris han de dir la darrera paraula? Hi ha criteris que també s'han de tenir en compte, com els polítics, els econòmics?

- Aquí s'ha de dir una cosa. La Covid-19 va demostrar que la salut és una qüestió política. No és una qüestió tècnica. Els experts, que ens agradaria tenir la darrera paraula, no l'hem tinguda. Sempre serà una decisió política. La qüestió és com podrem implicar-nos en el procés polític i com assegurar que les visions polítiques i les tècniques i especialitzades es trobin. Perquè també s'ha produït que els consells tècnics simplement no eren escoltats pels responsables polítics. Aquesta és una lliçó fonamental que hem d'aprendre: com podem assegurar que les decisions polítiques estiguin informades per les evidències que tinguem a les mans. En alguns països, les decisions que es van adoptar es van fer al marge de les evidències.     

[blockquote]"Un país que ha après la lliçó és l'Aràbia Saudita. que està fent una gran transformació del seu sistema de salut pública"[/blockquote]  
- Li ha sorprès l'emergència de potents corrents negacionistes? 

- Aquest és un dels problemes als quals ens hem d'enfrontar a l'OMS. El tsunami de desinformació va ser un problema horrible. No hi havia cap entitat que pogués validar aquesta suposada informació. Moltes persones utilitzen informació de els xarxes que no està validada. Hi hauria d'haver un tipus de validació en temps real de les dades. A vegades tenim una bona intervenció per part d'un govern però una mala implementació a nivell de comunicació perquè molta gent no confia en el govern. Succeeix sobretot en estats amb un gran nivell de corrupció i on la població no segueix les mesures adoptades perquè no creu en qui les aplica. Aquesta lliçó també l'hem après. 

- Hi ha alguna mesura que fos eficaç per combatre aquests sectors negacionistes que s'han manifestat també des de diversos governs, de Donald Trump a Jair Bolsonaro?   

- Hi ha hagut una gran dicotomia en aquest camp. La mala informació o la desinformació és un fenomen amb el qual hem de conviure. Caldria una plataforma de transferència de coneixements en cada país per tal de proporcionar les dades d'alta qualitat a la ciutadania. Hauríem de disposar de fonts d'informació fiables abans de fer qualsevol argumentació. I a nivell de país, hauríem de fer més verificacions. Perquè la pandèmia ens ha ensenyat que si seguim a la ciència estarem millor, no pitjor. Hem de tenir més confiança en la ciència i en l'evidència de les dades. Especialment en països de baixos recursos no s'ha volgut integrar l'evidència en els seus processos de presa de decisions. Qualsevol dada no basada pels fets no ha de ser acceptada. Sempre que es pren una decisió, s'ha de dir sobre quines bases s'ha pres. Per exemple, a Espanya, als mitjans de transport s'ha de dur mascareta i moltes persones es poden preguntar perquè.

- N'és partidari?

- Hi pot haver gent que es pregunti si el virus només es transmet en els transports públics. Els governs haurien de ser clars en les decisions que prenen des del punt de vista de l'evidència i la ciència. He de dir que aquesta és una intervenció molt limitada i en la salut pública no depens només d'una intervenció. Això forma part de l'aproximació per etapes des del desconfinament. En altres països no és obligatòria en el transport i no hem observat un increment de la taxa de contagi. Crec que és una manera de mantenir l'alerta i recordar a la gent que hi ha un virus que encara no hem eliminat del tot.    

- Després de la pandèmia, és més optimista o més pessimista sobre el futur de la humanitat?

- A mi de mena m'agrada ser sempre optimista. La meva preocupació és que molts països no estan gens preparats per a la següent pandèmia. Aquesta és la meva preocupació número 1 pel que fa al futur de la humanitat. Hem vist alguns estats que estan més ben preparats de cara a crisis sanitàries futures. El que hem de veure és que els governs mostrin de manera tangible el que han après de la pandèmia i les mesures que han adoptat a partir d'ella. 

- Algun país ha estat un referent a copiar?

- Permeti'm que esmenti el cas de l'Aràbia Saudita, que va aprofitar la pandèmia per repensar el seu sistema de salut. Han creat una autoritat sanitària pública amb total autonomia per regular la salut pública. Han creat un pressupost específic amb fons de tots els ministeris per finançar aquesta nova autoritat. I a nivell de comunitat, tenen una major resiliència. Hi ha països que han après la lliçó. L'Aràbia Saudita està fent una gran transformació del seu sistema de salut pública.

[blockquote]"Necessitem accions multisectorials i integrar la salut en totes les nostres accions, i fer-ho sense ignorar el sector privat"[/blockquote]  
- Sorprèn des d'Europa que l'Aràbia Saudita sigui referent de sector públic.

- Bé, els recursos són un aspecte important.

- I al Líban, com s'ha viscut la crisi sanitària?

- El Líban va patir una crisi solapada, la crisi de la corrupció, el sistema bancari i financer es va enfonsar, el conflicte polític... Tot un cúmul de crisi van afectar la capacitat del govern d'afrontar la pandèmia. La infraestructura de salut pública és molt limitada. Però els problemes del Líban són de molts àmbits.     

- La crisi sanitària ha acostat o ha allunyat les dues riberes de la Mediterrània?

- Desgraciadament, la pandèmia no les ha unit més. Veiem més retòrica que acció. Cadascú es concentra en el seu. Organitzacions com l'OMS ens haurien d'ajudar a unir-nos més. No hem vist més solidaritat global després de la pandèmia. Hi ha hagut en alguns casos un nacionalisme de les vacunes, amb governs només abocats a vacunar la seva gent. Fins i tot, si vacunes tothom al teu país però al del costat no arriben les vacunes, malament rai. Necessitem accions multisectorials i integrar la salut en totes les nostres accions, i fer-ho sense ignorar el sector privat. Els governs han d'utilitzar les dades d'una manera molt més estructurada i la rendició de comptes em sembla fonamental, i n'hi ha poca. Necessitem un sistema sanitari més robust. La pandèmia ens recorda també que hem de canalitzar bé el potencial que suposa el progrés tecnològic.