No ens calia una nova Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població (feta entre el setembre del 2023 i l'abril del 2024) per esclarir si el català està en una situació d'emergència o no. Ja sabem tots en quin punt ens trobem, ho hem escandallat per terra, mar i aire. Hem demostrat durant anys i panys que som els reis de l'anàlisi, omplint columnes, vídeos, gràfiques i manifestos amb tots els senyals d'alarma possibles perquè governs, entitats i societat en general se'n facin al càrrec i actuïn en conseqüència.
Ara ja som al 2025, però. I estem caient en l'error d'utilitzar aquesta nova enquesta de la mateixa manera que hem utilitzat totes les altres: seleccionant una altra vegada les dades que ens confirmen que el català no va enlloc i bombardejant-nos els uns als altres amb aquesta realitat. Ho publiquen els mitjans, ho passem per WhatsApp, ho pengem a les nostres stories; que no quedi cap català sense saber que la llengua se'ns mor. Una estratègia col·lectiva espontània que neix de la por i de les ganes de fer alguna cosa, però que a hores d'ara ja és absurda i contraproduent, perquè us ben asseguro que ja no queda ningú més per sumar al club dels preocupats per la llengua.
Ja hi som tots. El 100% dels catalans susceptibles d'estar preocupats per aquesta qüestió, ja ho estem. Per tant, l'únic que estem aconseguint amb la nostra reacció a aquesta Enquesta és encomanar-nos un profund desànim entre nosaltres mateixos (per enèsima vegada) i confirmar als parlants passius més mandrosos que no cal que facin cap més esforç per implicar-se en la reviscolança d'un idioma condemnat.
S'ha acabat. Toca sortir de la sobreanàlisi dels fets, de la metaconversa infinita, i començar a centrar els esforços de veritat en convertir el català en una mena de cavall guanyador. Perquè difícilment un malalt es curarà si l'únic que fa el metge és reiterar-li cada mes, mitjançant noves proves, que efectivament la cosa va a pitjor i que amb tota probabilitat acabarà morint. A banda d'aquestes proves meravelloses que ja hem compartit amb tots els nostres familiars i amics, en algun moment té previst obrir-me i tocar algun òrgan, benvolgut metge? Té al cap algun tractament que pugui ajudar-me? O es limitarà a observar passivament l'evolució del monstre i a anar-me'n informant puntualment, radiografia a radiografia? (Evidentment, a la Catalunya actual totes aquestes preguntes serien formulades al metge en castellà).
L'etapa de la diagnosi ja ha passat, superem-la. Proposem-nos (encara que sigui difícil, perquè ho és) no escampar més tot allò que ja sabem, que ens fa petits i que ens allunya de ser atractius, fins i tot per a nosaltres mateixos. Intentem esquivar les bales de les dades horripilants i oblidem les campanyes fetes a partir de vídeos on gent amb posat greu mira a càmera i ens confirma que estem fotuts. Aquests temps ja han passat, ja no som en aquesta pantalla. Deixem de recordar-nos que tenim un tumor enorme i posem-hi una mica d'alegria per arrencar-nos-el com més aviat millor.
Crims. Fang. El Pot Petit. La Sotana. El Búnquer. EVA. Oques Grasses. Merlí. Fuet. Mar i cel. Aitana Bonmatí. Eva Baltasar. Casa en flames. Jan Raich. Dàmaris Gelabert. Canet Rock. Àlex Tous. Fins i tot hi inclouria el Sindicat de Llogateres. Hi ha molts artefactes d'èxit que utilitzen el català amb una normalitat absoluta. Moltíssims. Molts d'ells han aparegut precisament com a resposta a totes les enquestes del món. Han aparegut per treure'ns importància i viure la vida amb normalitat. Seguim per aquest camí, que hi ha moltíssima feina per fer. I en comptes d'anar recordant-nos que algú l'ha de fer, fem-la. Els ciutadans, mantenint la llengua. Les administracions, abocant-hi diners i lleis. I les entitats, sent més alegres i, sobretot, molt més proactives. Al capdavall, tot està inventat. És tan simple com seguir la doctrina del sempre admirat José María Aznar, filòleg i amant del català íntim: el que pueda hacer, que haga.