La primera vegada que hom s’adona que un llibre que llegeix és una traducció no vol dir que  entengui el procés de la versió; més endavant, amb més lectures fetes i de més variada procedència, ho pot començar a considerar. Tot amb tot, la majoria de lectors corrents, prenen com molt natural que aquell text els sigui presentat en la seva llengua, sense més.
        
Com fos que en el curs de la meva laboral existència em veuria exercint de traductor, ben aviat vaig fixar-me que hom feia constar dos noms de persona, a la portada o repartits entre la coberta i les primeres planes, ço és, autor i traductor; molt més ençà el nom de la persona traductora apareixia en lletres petites, junt amb els crèdits d’edició, data, número de registre, drets. I avui, altre cop –no sempre- el nom del traductor/a surt a la portada. 
 
Treballant a l’Arxiu de la Corona d’Aragó sobre documents medievals de cultura, vaig topar-me amb el nom de Torsimany, perquè aquests especialistes eren els traductors orals i per escrit dels reis del Casal. Si de sobte demaneu a una persona què és un torsimany potser es pensarà que és un ocell, o una eina. El mot ve de l’àrab i en castellà és Truchimán. Doncs bé, en el món editorial el traductor continua essent l’especialista. Dels milers de llibres que s’editen avui, prop de la tercera part deuen ser traduïts.
 
Com que la producció editorial és francament inflada, també és nodrida la host de traductors; si mentre vivíem en recobrament -anys seixanta a noranta del segle passat- hi havia pocs traductors en exclusiva, ara en veiem més: hem vist a la TV entrevistes a traductors que tenen l’ofici en exclusiva, a diferència de nosaltres, que escrivíem, fèiem classes o redactàvem en premsa i, de més a més, traduíem de tant en tant un llibre per encàrrec. Si fent-ho així, un servidor acredita més de setanta títols traduïts, imagineu què serà en els qui hi treballen exclusivament –i vaig ser amic d’un d’il·lustre històric, Francesc Payarols, seixanta anys traduint de quatre llengües, entre elles el rus. 
 
Tot això em porta a fer un elogi de l’abundor i excel·lència de la traducció entre nosaltres; en la Renaixença escriptors de relleu traduïen; més enrere en el temps, Barcelona havia produït traduccions en l’època romàntica, si bé en castellà. El Modernisme i sobretot el Noucentisme eixamplaren el ventall de traduccions, no només de llengües modernes sinó de les clàssiques, gràcies a la Bernat Metge, que anostrà la gran producció llatina i grega. Grans prosistes i poetes traduïren entre els anys vint i trenta un gruix important de literatura.
 
Va produir-se una ruptura i un silenci durant molts anys del franquisme, amb la prohibició de les traduccions al català. Els darrers temps de la dictadura es reprengueren i han continuat fins als nostres dies, a bon ritme. Hom va fer esforços per anostrar obres importants publicades arreu, que només eren conegudes en versions castellanes, i ara calia omplir el buit produït en temps de prohibició.
        
La traducció, per al que hi treballa, demana un esforç de captació, de reelaboració i de presentació de resultats sovint extraordinari. Cal, sobretot, (i que no sembli estrany) un coneixement profund de la llengua pròpia. Joaquim Mallafrè, el nostre més exigent traductor,  en el seu llibre Uns i altres, Literatura i traducció, (Arola, 2016) invita a la reflexió sobre el món del traductor, les muralles del text, la mateixa història de la traducció a Catalunya, ben estudiada d’altra banda per  Montserrat Bacardit i altres, com Francesc Parcerisas o Francesc Vallverdú.
        
El "to" adient a cada llibre traduït és la veritable batalla del traductor, per tal de no trair, -ja coneixem la dita-. És la persona que més reconeix la humilitat que cal per ser triomfador o, si volíeu, per ser decent presentador de la feina feta. A profit del lector.