Aquest cap de setmana, a les portes de Nadal, l'abadia de Montserrat acull unes jornades per a no creients, una trobada que ja va per la setena edició i ha estat una iniciativa que congrega moltes persones a la muntanya sagrada. I que confirma que el monestir, que viu l'inici de la que serà la celebració del seu Mil·lenari, té sempre les portes obertes a l'intercanvi amb els altres.
El monjo que condueix aquestes jornades és Pau Valls, un benedictí de 62 anys que va fer els vots monàstics ja de gran, després d'una carrera professional en el món dels negocis en una petroliera francesa. Un canvi vital que l'ha fet retrobar-se amb ell mateix. El religiós ens rep a Montserrat i ens explica el significat d'aquest encontre amb els no creients, com viu ell la seva fe benedictina i també una trajectòria vital amb contingut social i polític.
Ja fa anys que existeixen aquestes jornades. Li interessa el contacte amb els no-creients.
Fa set anys que es va iniciar. Montserrat ha tingut sempre vocació de ser punt de trobada dels gentils, d'espai de diàleg allunyat dels integrismes i dels fonamentalismes. L'ànima va ser el pare Sergi d'Assís Delpí i jo m'hi vaig incorporar. Ell ara és en missió a l'Àfrica. Els benedictins, i en especial Montserrat, tenen vocació acollidora i de diàleg amb tothom, també amb aquells que diuen que no creuen. Inicialment, n'havíem dit jornades per a agnòstics, però no acabava de definir prou la gent que s'hi acosta.
I què mostren?
Ensenyem la vida que fem els monjos i les religioses, perquè també assisteix alguna germana de Sant Benet i donem el nostre testimoniatge. I els que volen es poden integrar també en unes altres trobades que fem al santuari del Miracle, que ja tant de tipus monàstic si no més de diàleg sobre temes com el sentit de la vida o la mort. El contacte amb els no-creients s'emmarca en aquesta voluntat de fa mil anys de ser centre d'acollida i també amb la voluntat de pau. L'abat Oliba, fundador del monestir, va ser també un dels grans promotors de la Pau i Treva. Un dels grans lemes benedictins és el de pax. És una idea mil·lenària.
I també l'atreuen les grans preguntes.
Sí, és veritat, però no és que m'interessin a mi sinó a la gent. Vinc d'una tradició filosòfica, però no soc jo qui formula els temes, és la mateixa gent que ens ho demana. En moments de pensament líquid, en què hi ha molta gent que no es compromet, aquest tipus de propostes atreuen. Però en la trobada amb no-creients no es tracta d'elucubrar sinó d'exposar la vida monàstica, què és el que fem, i els nostres valors. Una mica el que em vaig trobar jo quan vaig arribar aquí. Exposar aquesta vida que pot estranyar i els seus valors, perquè creiem que són compartibles per a tothom.
Hi ha la idea de Sant Pau que diu que creiem en el Regne del Cel i, precisament en l'advent, que és temps d'esperança, estem certs d'arribar-hi, però mentrestant hem de viure aquí i compartir la vida amb altra gent, molts dels quals no creuen i potser s'ho estan passant malament. Per construir el Regne de Déu, hem de compartir aquest món amb gent que no creu. I la manera que tenim de fer-ho és el diàleg.
En un món caracteritzat per uns ritmes frenètics, amb el predomini de les xarxes, amb molt de soroll mediàtic, aquest és un espai on, en els àmbits sense accés de turistes i visitants, el temps transcorre d'una altra manera. És com estar en l'altre costat. Creu que a la muntanya hi ha dimensions que desconeixem a la plana?
Aquí no hi ha dimensions desconegudes, però la muntanya sempre ha tingut un gran simbolisme en totes les tradicions espirituals. El fet d'apartar-se, d'elevar-se, és tradicional. Ara, la muntanya existeix des de molt abans del nostre Mil·lenari i fins i tot de la vinguda de Jesucrist. Un fet curiós és que els romans sembla que no van fer molt de cas a la muntanya. Però des de la plana s'hi poden trobar moltes coses. Començant per un paisatge que va canviant cada hora. També una tranquil·litat d'esperit. I sí que és cert que guarda uns secrets, els de l'esperit i els que guarda el teu propi cor quan arribes. Aquí et pots escoltar més bé del que ho fas a la plana. I algunes, moltes gràcies a Déu, a més d'escoltar ells, escolten la paraula de Déu.
Què els aportarà el Mil·lenari?
Ens donarà més feina, però ens ha tocat la rifa. Farà que estiguem més sota els focus i alhora ens dona alegria perquè mostra que ens hem mantingut mil anys. Són mil anys d'arrelament a la terra i alhora ens fa ser conscients que tenim una projecció cap al futur. Miri, el 24 d'octubre del 1964, Sant Pau VI va afirmar que els benedictins havien contribuït a la civilització a través de la creu (la religió), el llibre (la cultura) i l'arada (el treball). Creu, llibre i arada havien salvat la civilització feia mil anys. I ara torna a estar en perill.
Ho veu així?
Els monjos ens fem deutors d'aquesta tradició i contemplem que tenim un problema com el de fa mil anys. Perquè la barbàrie torna. És un moment de barbàrie i de declivi de la civilització occidental. I nosaltres tenim una gran responsabilitat.
Sempre ha estat creient?
No.
"El bressol on em vaig criar va fer possible que ara sigui feliç novament. Entremig hi va haver un període en què vaig ser un desgraciat que feia desgraciat a altres"
Els seus pares ho eren?
Sí. Vaig néixer en una família cristiana. El bressol on em vaig criar va fer possible que ara sigui feliç novament. Entremig hi va haver un període en què vaig ser un desgraciat.
Com va ser això?
Era un desgraciat i, el que és encara pitjor, feia desgraciades altres persones. Era el que ara en diríem una persona tòxica.
En quin sentit?
En què ni era feliç ni feia feliços els altres. Vaig néixer amb dos grans pilars, pare i mare. Gràcies a la mare vaig rebre la fe del pregoner i em conec totes les pregàries. I tenia la fe del pare, un catòlic convençut però que des de fora podia pensar que era protestant perquè a casa entraven llibres d'espiritualitat de fra Llimona, Xirinacs o Hans Küng. Tenia un vessant de fe raonada. Aquests dos pilars sostenen la meva fe d'ara. Però entremig vaig patir un procés d'allunyament de la fe, gairebé com una afirmació adolescent reactiva. De jove vaig ser una persona implicada, molt activa en el moviment escolta de Sant Jordi. Vaig estudiar als maristes i, per cert, he de dir que jo estic molt content de la formació que vaig rebre i mai vaig veure res irregular. Sense posar en dubte actuacions que hi ha hagut. I a partir dels 16 anys em vaig implicar en la vida política.
En quins espais ideològics es va moure?
Vaig militar en moviments socials i de l'esquerra independentista. Vaig estudiar Filosofia. I ara estic acabant el doctorat en Teologia Fonamental.
Això sembla difícil.
No. Per mi, el que és complicat són les matemàtiques. Anava a estudiar Història, que m'atreu molt. Però un marista, Lluís Serra, va ser un molt bon professor de Filosofia i va ser el culpable que em decidís per aquesta formació. No he exercit i em vaig decantar pel món de l'empresa.
I com es va produir aquest gir?
Gairebé casualment. Per pagar-me la carrera vaig entrar d'administratiu en una multinacional francesa de commodities, de compravenda de productes en mercats de valors. I aquí vaig agafar un bagatge. Ho devia fer bé, suposo, i de manera gens romàntica vaig anar-hi penetrant i vaig començar a assumir responsabilitats i a guanyar diners.
Per tant, vostè ha estat en càrrecs de direcció empresarial i ha pres decisions diguem-ne dures respecte a competidors o personal.
Sí, i això va ser el que va fer que arribés en un moment donat a un trencament. Gràcies a Déu.
Home, afrontar un canvi així implica tenir un fort equilibri.
Bé, en aquell moment no en tenia cap d'equilibri.
Hi va haver algun esdeveniment concret que li va fer dir prou?
Tot en la meva vida ha estat fruit d'una evolució. No vaig veure cap llum. Hi va haver una evolució en la visió de la realitat i, sobretot, una cosa clau: adonar-me que no era feliç. Perquè jo havia estat feliç. Vaig pensar molt en la infantesa i la joventut, i la voluntat de transformar la societat, que era impossible amb el tipus de vida que duia.
Ha tingut una vida familiar diguem-ne "normal"?
He tingut quatre parelles.
"Tothom cerca coses però cal dir que Montserrat no és un centre d'autoajuda"
Es va casar?
Una vegada, pel civil. Va durar poc. Hi ha coses estrictament personals que no venen al cas, però que expliquen les evolucions. Però mai vaig ser un Don Juan. El que vull dir és que aquí jo he trobat una plenitud que no tenia i això és gràcies a Montserrat i a la seva comunitat. Avui en dia, tothom cerca coses. Però també cal dir que Montserrat no és un centre d'autoajuda. Aquí la gent intenta trobar-se. Rege te ipsum és un dels lemes del Mil·lenari, discernir. És el que vaig intentar fer quan vaig arribar aquí. E in comunidade, en comunitat. Jo, de jove, vaig estar en una comuna. Però això no té res a veure.
Visc en comunitat, però això no és una comuna. Aquí, com allà, pot haver-hi gent que et faci la punyeta, però és la mateixa que, normalment, t'ajuda. És la teva família. Sant Benet no menysté la vida eremítica, la vida absolutament solitària, però diu que és pels qui són molt forts d'esperit. Jo, com que tan fort no soc, visc en comunitat, que és la que ens dona força per rege te ipsum, discernir sobre nosaltres mateixos. L'objectiu final és la trobada amb Déu i, seguint Sant Pau, afegiria que procurar estar content en el Senyor. Jo havia criticat molt Sant Pau de jove, però ara me l'estimo molt i, de fet, vaig triar Pau com a nom en fer-me monjo.
Ha esmentat Sant Benet. Vostè que prové del món empresarial, ha trobat algun punt en comú entre la regla de Sant Benet i la vida d'un dirigent empresarial?
Absolutament. Això pot estranyar, però li recomano, si va a la botiga, posar la mirada en uns llibres fets pel pare abat Manel Gasch i per Ignasi Fossas, actual abat president de la Congregació de Subiaco. Feien uns cursos per a directius. Crec que la regla de Sant Benet s'hauria d'estudiar a les escoles de negocis. Sobretot per saber administrar bé. Una de les meves tasques és a majordomia i m'adono que coses que em feien infeliç en l'empresa privada, aquí em fan feliç.
Treballa a majordomia?
Sí. El majordom és el pare Bernat Juliol, que és també el cap de comunicació. Jo soc simplement el caixer.
Montserrat és, a més d'un espai religiós, un símbol de catalanitat. Creu que exerceix bé aquest paper?
Jo el que veig és que cada dia ve més gent. I sé discernir entre els turistes, que està molt bé que vinguin, i els que no. Si venen com a turistes i marxen com a pelegrins està molt bé. I hi ha moltes persones que venen buscant coses. Crec que fem una feina.
I el país com el veu des d'aquí dalt?
Condueixo un programa de ràdio que fem aquí de música folk. Hi ha un tema d'Obeses que es titula Ens en sortirem. Doncs això. Crec que estem en un període d'hores baixes, però ens en sortirem. Perquè estem en advent, que és temps d'esperança, a tocar de Nadal, però ens cal no només esperar, ens ho hem de treballar. Ens hi hem de posar perquè aquesta esperança doni resultat.
"Vaig retornar a la fidelitat de les meves creences cristianes i no he renegat de les meves conviccions nacionals i socials, per mi són tres coses que van juntes"
Abans parlava de la seva militància jove. Segueix d'alguna manera lleial a una sensibilitat social i nacional?
De gran, vaig retornar a la fidelitat de les meves creences cristianes, però no he renegat en cap cas de les meves conviccions nacionals i de les socials. Al contrari, m'hi he refermat. Per mi, són tres coses que van juntes.
Aconsellaria a molta gent fer-se monjo?
D'entrada, no soc ningú per donar consells. Tots som capaços d'estimbar-nos sols. Dit això, no és una qüestió d'aconsellar. Això t'ho trobes. A mi m'ha anat bé, però no vol dir que sigui així per tothom. Quan em pregunten per què em vaig fer monjo, dic que en el fons va ser per ser feliç. Però no tothom s'ha de fer monjo per ser-ho. Sí que és cert que actualment molta gent desconeix què és la vida monàstica. Abans es deia que els monestirs eren útils com a fàbriques de pregàries. Jo no ho veig així.
Tant de bo hi hagués més vocacions. Estem en un moment baix d'això, però forma part d'aquella crisi de la civilització de la qual parlava. La gent avui no es compromet. Però cadascú ha de buscar el seu camí. Això sí, aquí sempre ens trobarà en mode acollida.
Ha estat molt enriquidor.
Us agraeixo la feina i us desitjo un bon Nadal i que en la mesura que puguem, tots plegats puguem fer aquest món millor a través del diàleg i la paraula.