Hi ha noms que van, per sempre més, lligats a una data. Aquest és el cas de Manuel González Alba i el 6 d’octubre de 1934. Fill de mare catalana, Soledat Alba i Matas, de la qual restà orfe als tres anys, el seu pare era Maximino González González, tinent de batlle de l’ajuntament de Valls, andalús d’origen. Va néixer el 27 d’agost de 1894 al número 6 del carrer Castells de Valls, a l’immoble conegut com a Ca Ribes, i fou batejat set dies després a l’església de sant Joan, amb els noms d’Emmanuel (com l’avi matern), Vicent (com el patern) i Ramon, i va créixer en un entorn familiar castellanoparlant ja que, en morir la mare, restà sota l’atenció de dues tietes solteres, també mestres com els pares. Ben aviat, amb la coneixença i l’amistat posterior amb personatges vallencs com el músic Robert Gerhard o bé l’arquitecte Cèsar Martinell, ja s’inserí plenament en la catalanitat lingüística i cultural. Sembla que també ell va fer magisteri i el pare l’envià a Marsella, on treballà en un banc, hi aprengué el francès i començà, probablement, els estudis de peritatge químic. L’esclat de la guerra europea l’obligà, però, a tornar a casa i s’establí a Barcelona, com a gerent d’una companyia de productes del camp propietat de la família.
Als 22 anys fa testament i hi manifesta que el seu anhel és l’engrandiment de Catalunya, que els seus béns siguin destinats a construir una escola catalana a Valls i en nomena hereva universal l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana. Excursionista, amant de la natura i del mar, muntanyenc fervorós, treballà també la terra a la hisenda familiar de Vallclara (Conca de Barberà). Pompeu Fabra que l’havia tingut com a alumne a l’Ateneu Politechnicum, li encarregà un diccionari de barbarismes. L’Alba, com acabà sent conegut, va ser professor de català a la Protectora, n’impartí cursos a Valls, Montblanc i Vallcarca i obtingué el primer lloc, compartit amb el novel·lista Joan Sales, en les oposicions convocades per la Generalitat per cobrir places de professors a la Secció d’Ensenyament de Català per Correspondència. Es casà amb Maria Castells Roca, el 18 de març de 1920, a Santes Creus, i el pintor orfebre Jaume Mercader en fou un dels testimonis.
La notable activitat editorial de l’Alba no s’explica sense el suport tècnic que, en tot moment, va tenir del seu sogre, Eduard Castells. La seva voluntat de normalització lingüística a tots els nivells el va dur a editar una Guia catalana de ferrocarrils, mensual, amb els horaris de transport de tot Catalunya. El 1926 creà les edicions L’Anxaneta que van publicar fascicles de la crònica de Jaume I i, un any després, les Edicions de l’Arc de Berà que, poc abans, havien començat com a llibreria. Aquesta editorial introduí la literatura marxista en llengua catalana i publicà, el 1930, la primera versió catalana del Manifest Comunista, en versió d’Emili Granier Barrera, antic conjurat de Prats de Molló, i pròleg de Manuel Serra i Moret. L’editor va estar-se tota una nit corregint, manualment, en els dos mil exemplars de llibre, l’error tècnic que qualificava el document d’“histèric” en comptes d’“històric”. El 1924 havia promogut La Novel·la Estrangera, on van aparèixer obres de Tolstoi, Sthendal, Mérimée, A. De Vigny, etc. La col·lecció era dirigida per Ventura Gassol i comptà amb traductors de la categoria de Carles Riba. El mateix Alba, amb els pseudònims muntanyencs de P. Montclar i J. Finestrelles, traduí Eça de Queirós, Charles Nodier, Jean Jaurès i Henry Murger.
Col·laborador de La Rambla i La Publicitat, a banda de la premsa vallenca, durant la Dictadura de Primo de Rivera promogué la revista clandestina La Cadena i, ja als anys 30, Front i Alta Tensió, periòdics revolucionaris. Se’l veia sempre amb llibres sota el braç, freqüentà les tertúlies del Cafè de la Rambla i compaginà la seva tasca cultural amb un compromís polític conscientment assumit. En paraules de V. Gassol, “si a l’hora del combat fou el primer, també ho fou a l’hora del treball en silenci” i per a A. Cirici Pellicer era un “intel·lectual cultivadíssim” que aprengué àrab. A l’entorn de la Llibreria Italiana de Miquel Ferrer entrà en contacte amb els cercles de conspiració independentista, viatjà a París on s’entrevistà amb Macià i amb els grups que preparaven una invasió armada del país per deslliurar-lo i es diu que, afeccionat com era a les armes, introduí una metralladora desmuntada a peces. Per aquestes activitats conspiratives va ser empresonat durant mig any a Madrid.
La nit del 6 d’octubre de 1934, es reuní amb una quarantena d’homes als locals del CADCI, a la Rambla, amb altres membres del Partit Català Proletari (PCP), per defensar-hi l’Estat Català proclamat pel president Companys, tot i que aquest no tingués l’abast territorial de Països Catalans que ell hauria volgut des de la seva consciència d’unitat nacional. Hi morí lluitant contra l’exèrcit espanyol, al costat de Jaume Compte, del seu partit, i Amadeu Bardina, del Partit Comunista de Catalunya. Pompeu Fabra digué que “si hagués pogut triar-se la mort, hauria triat aquesta”. Recordo ja fa 30 anys, a Xile on s’havia exiliat, Pere Aznar, president del CADCI aquell 6 d’octubre, explicant-me amb un realisme corprenedor com intentà, inútilment, de contenir les ferides de bala de l’enemic en el cos de l’Alba, amb tovalloles que acabaren xopes de sang, fins que hagué de fugir del lloc.
El 1936 es publicà un llibret d’homenatge a l’Alba, reeditat als nostres dies, amb textos de Fabra, Gassol, Sales, Xirau, Miravitlles, etc. També, en aquell moment, Valls i Barcelona li dedicaren sengles carrers i plaques commemoratives, decisió que el franquisme anul·là. El 1984, el president de la Generalitat i el batlle de Valls van presidir l’acte de col·locació d’una làpida a l’indret on va néixer. Amb el pas dels anys, adquirí la dimensió d’un mite entre els independentistes amb memòria històrica pel seu patriotisme coratjós, exemple també d’incorporació al projecte nacional com a exercici de voluntat cívica, al marge dels orígens familiars. Va ser enterrat al cementiri vell del Poble Nou, al nínxol 396 a l’illa III. El primogènit dels seus quatre fills, Paül Gonzàlez Castells, orfe de pare als onze anys, va ser diputat al Parlament de Catalunya, pel seu partit CDC, del 1984 al 1992.
Per a saber-ne més: Manuel González Alba. Una vida per la independència, Víctor Castells, editorial Pòrtic, Barcelona 1985.