Al voltant dels gossos hi ha una sèrie de falses creences, cap de tan estesa com que un any d'aquest animal equival a set anys d'un humà. La realitat és que uns i altres no envelleixen de manera lineal— durant el primer any els gossos maduren abans que les persones— i que l'esperança de vida varia segons les races: com més gros menys llarga.

Uns científics de la Universitat de San Diego van estudiar l'envelliment cel·lular del labrador i de les persones, i van fer aquesta taula d'equivalència, amb logaritme neperià inclòs: Agafar Ln de l'edat del gos, multiplicat per 16 i sumar-hi 31. Matemàtiques a banda, el perquè que la diferència d'esperança de vida dels gossos sigui més alta com més petit sigui encara és un misteri.

Una investigació de la Universitat de Washington sobre l'envelliment dels gossos ha intentat posar llum a la foscor. Segons l'estudi, hi ha dues teories principals, però cap ha estat confirmada al 100%. La primera, apunta a l'endogàmia de les races com un factor per reduir-ne la durada de la vida.

En declaracions a National Geographic, el veterinari Silvan Urfer, que treballa en l'estudi, ho descarta: totes les races canines modernes són consanguínies i els exemplars grossos que són d'origen mastí només viuen uns mesos més que els de pura raça.

Urfer assenyala una segona teoria. Els gossos grossos i els petits neixen amb una mida diferent. Per arribar al seu desenvolupament, uns han de créixer molt més que els altres: un Terranova pesa fins a 45 quilos i viu uns 9 0 10 anys. En canvi, una Chihuahua no arriba als dos quilos i s'estira fins als 14 o 16 anys d'esperança de vida. Aquesta càrrega de creixement pot danyar parts protectores de l'ADN. Acumulen més dany cel·lular, més desgast i, finalment, envelleixen més de pressa.