Ara ja fa dies que va obrir l’oci nocturn a Catalunya i com que jo sempre m’he autodefinit com una persona a qui no li agrada especialment sortir de festa -sempre he dit allò de “a mi el que m’agrada és anar de concerts”- no he sentit aquestes ganes boges de tornar a les discoteques que es respiraven a l’ambient abans que les obrissin. Aquest pont però, que tothom ha aprofitat per fugir de la ciutat (tots hem vist les vostres històries d’Instagram a la neu), jo he tornat a sortir de festa després de molt de temps.
 
No és exagerat si dic que “molt de temps” potser són uns tres anys. Em refereixo a sortir a ballar a una discoteca i tornar a casa passades les cinc de la matinada amb els peus demanant a crits que et treguis les sabates, el cap emboirat i els primers rajos de llum del matí següent entrant per la finestra de l’habitació poques hores després de posar-te al llit. Jo que formo part d’una Barcelona que viu les nits a base de cremes de carabassó i infusions YogiTea, he tornat a constatar que efectivament, hi ha una altra Barcelona que només es baixa la mascareta per a fotre’s farlopa pel nas. Mesures sanitàries sí, droga barata també.
 
Han passat tres anys, però reconforta comprovar que hi ha coses que no canvien mai. Sempre hi ha hagut aquella persona que no té la documentació en regla, que mentre tu ja has entrat i escoltes de fons el tema que et mors de ganes de cantar, has d’esperar que el porter de torn el deixi entrar. Abans eren els que encara no tenien divuit anys i no volien treure el DNI i ara són els que no tenen el passaport Covid i han de treure un test negatiu molt probablement falsificat. Tampoc han canviat les converses fugaces però intenses al lavabo de noies (jo no he trepitjat mai el de nois, però permeteu-me que dubti de la profunditat de les converses entre els homes). Encara ara s’hi veuen discursos empoderadors, llàgrimes de desamor i intercanvis de pintallavis i tampons. I el millor de tot, allò que mai hem de deixar que canviï, les trucades i els whatsapps de l’endemà comentant la jugada.
 
Però hi ha dinàmiques que sí que han canviat. Abans hi anàvem per influència social, perquè el grup d’amics de la universitat sortia i no series tu la que l’endemà no pogués comentar la nit pel grup de whatsapp. Ballar era una cosa absolutament instrumental i la discoteca era l’escenari perfecte per establir contacte visual amb aquella persona que et feia gràcia. Ballaves per demostrar que podies moure el cul fins a tocar gairebé el terra i després aixecar-te sense caure, ballaves per sentir-te desitjada, d’alguna manera. Les discoteques durant la nostra adolescència eren el temple de les meuquivoltes (com traduiríem el concepte de putivuelta al català?), aquella passejadeta que feies amb les amigues per veure què hi havia de bo per allà. I això és un clàssic que no enterrarem d’un dia per l’altre però sortint aquests dies després de tant de temps m’he adonat que el més divertit de sortir de festa és: ballar. Ballar com si ningú et mirés, deixant-te portar per la música, ballar amb els amics, cantar a ple pulmó amb les amigues i a qui no li agradi, que no miri.
 
La percepció de les nostres nits de festa canvia amb els anys perquè ens fem grans i segurament ja no sortim als mateixos antres que abans, però sabem que podrem seguir ballant sempre que ens vingui de gust. Barcelona no té la mateixa fama de ciutat-que-no-dorm com Nova York o de ciutat-amb-molta-vida-social com Madrid, però sabem que sempre tindrem un local obert per acollir-nos quan encara no teníem divuit anys o ara que ja en tenim prop de trenta.