El món canvia molt ràpidament. El que ahir era una veritat absoluta, avui ens apareix esquerdada per tot arreu. Les idees són líquides: quan ja has assumit que van cap allà, giren cua i es dirigeixen atabalades cap a l'altre extrem. Només cal fer una ullada als diaris o al nostre entorn proper; en molts casos, el que crèiem que eren certeses ja no són més que nostàlgies.
Mirem els resultats de la darrera enquesta de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, per exemple. Ara es veu que els nois entre 18 i 24 anys se situen ideològicament en una dreta força extrema. Aquella fornada que solia ser rebel i oxigenant, ara continua sent rebel però tòxica: gairebé 1 de cada 3 s'identifiquen amb l'egoisme i la retalladora de drets de VOX o AC, erigint-se com la franja d'edat més conservadora entre tots els homes. Més encara que els seus avis, que no s'han caracteritzat per seguir les opinions de Bel Olid precisament.
L'estat dels embassaments, un altre cas paradigmàtic. En quatre dies hem passat d'una sequera sense precedents a un llarg episodi de pluges que acabarà normalitzant força la situació. Ja es parla d'obrir comportes a la Baells. Obrir comportes! Dues paraules que no sabíem unir correctament i que ara, de cop i volta, amb la cançó de Raimon encara ressonant-nos al cervell, ja podem pronunciar sense que la llengua se'ns entortolligui.
I què me'n dieu, de les relacions entre els Estats Units i Rússia? El que fins aquest any passat era un joc d'hostilitats poc dissimulat ha passat a ser un altre joc, un joc de taula molt més popular, en què uns i altres s'agafen del bracet per repartir-se el món. Ho fan amb una sintonia que ha descol·locat mig planeta. De liderar bàndols oposats a unir-se per agafar conjuntament el ganivet i, amb el somriure de l'amor interessat als llavis, fer els talls més precisos al pastís global.
N'hi ha més. La nostra Europa. L'Europa de les nacions, l'Europa de la pau perpètua, aquell continent que havia aconseguit normalitzar la vida pacífica i allunyada de les bombes (fora de les seves fronteres, és clar), ara aquesta Europa que ens feia sentir segurs es rearma sense complexos. De fet, en un intent de justificar la mesura, França ja està distribuint un manual de supervivència entre els seus ciutadans per ajudar-los a estar preparats davant possibles guerres o desastres (us el resumeixo: tingueu sempre a punt aigua, aliments, una llanterna, una ràdio amb piles i jocs per mantenir-se entretingut).
Tot plegat, un bon caos. Per això s'agraeix tant que, enmig d'aquest món mutant i impredictible, enmig d'aquest desori que amenaça amb pertorbar per sempre la nostra salut mental, hi hagi encara alguna certesa, alguna veritat irrefutable. Llocs segurs. Refugis impenetrables. I, en aquest sentit, vull expressar des d'aquí el meu agraïment a la Renfe, sempre puntual en el retard, impecable en la confusió, mantenint-se avui inservible de la mateixa manera que ho era fa 20 anys, incorruptible en la inoperància, fidel a la tragèdia.
Poques coses ens donen avui tanta seguretat com la Renfe. Passi el que passi, sabem que ella no hi serà. Mai ens trairà. El món ja pot accelerar-se tan com vulgui, que els seus trens avançaran impertorbables en els seus 30 km/h. Urquinaona ja pot pansir-se en el nostre record, que les seves catenàries continuaran cada dia en flames. Per més que visquem en l'era de la sobreinformació, ni una sola informació sortirà dels seus altaveus rovellats. No la poseu a prova perquè està més que demostrat: res pertorbarà la ineficiència d'aquesta companyia.
Com diria Helena Garcia Melero, tot es mou. Tot? Bé, tot menys ella, omnipresent com sempre en el nostre imaginari col·lectiu, imprescindible com mai en la nostra cultura pop... i la Renfe, omnipresent com sempre als nostres malsons, imprescindible com mai per rematar un país perillosament tocat per la demografia i la desinversió.