[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Pere Aragonès podrà allargar la legislatura. Com a mínim tot el 2024. El president viurà a Palau unes eleccions municipals que es preveuen les més disputades dels darrers anys, i unes espanyoles que Pedro Sánchez prepara enmig dels alts i baixos que van de l'esbroncada entre socis per la llei del només sí és sí a acords rellevants com ara la reforma del sistema de pensions.

Aragonès ha guanyat oxigen amb l'acord amb el PSC, que ha jugat hàbilment les seves cartes, però el procés d’aprovació dels pressupostos ha constatat dues realitats ambivalents. La primera és que ERC és versàtil i capaç d'arribar a acords a banda i banda de l'hemicicle, però que difícilment aconseguirà aliances estables. Els republicans hi tenen menys interès del que seria previsible amb només 33 escons, els càlculs electorals de tots els implicats els porten a no casar-se amb ningú, i els comuns, la CUP, Junts i el PSC projecten una gran desconfiança cap a Aragonès i l'acusen d'incomplidor. La segona és que Junts i el PSC, i malgrat que els seus 65 escons no els donen encara la majoria absoluta i que Laura Borràs i Carles Puigdemont marquen encara distàncies discursives amb Salvador Illa, poden fer pinya per bloquejar les iniciatives més transformadores. En això, a més, sempre trobaran la complicitat de la dreta espanyolista facilitant una folgada majoria absoluta de bloqueig.

Ho hem vist amb alguns aspectes dels macroprojectes que haurien de generar un debat més ambiental i econòmic i no tan visceral, va passar amb les conclusions de la comissió d'estudi del model policial impedint el control extern dels Mossos per desterrar els abusos policials, i divendres amb la Renda Bàsica Universal (RBU). La sociovergència –un concepte que tornarà a tenir vigència si es concreta el remember when que abandera Xavier Trias i que dirigents d'ara i d'abans de l'espai de Junts animen a les calçotades i en alguns actes de les municipals– no podrà tancar l'oficina d'estudi i avaluació del projecte que vol implementar una ajuda universal i no condicionada per erradicar la pobresa, però sí el pla pilot al que s'havien d'acollir 5.000 persones. Les ajudes socials condicionades a la renda o altres peculiaritats són necessàries, però és evident que no han estat suficients per revertir els índex de pobresa. La prova pilot havia de servir per provar l'eficàcia de la RBU i reclamar fer-la extensiva. De moment, Ernest Maragall ha dit que recuperarà la idea a Barcelona si és alcalde.

La RBU, però també una reforma del sistema de pensions que contempli les noves realitats el mercat de treball (envelliment, incorporació tardana, permisos per cures, sous baixos…), la regulació dels lloguers o la inversió en habitatge protegit per passar-lo de considerar un bé especulatiu a un dret, o una llei com l'original del només sí és sí que posa al centre el consentiment necessiten majories socials i polítiques àmplies, es debatin al Parlament, al Congrés o a un ajuntament. Les necessiten com un primer pas per encara canvis que són també culturals. En clau espanyola, el PSOE té a l'abast la majoria amb Podem, ERC, BNG, Bildu, Més País, Compromís i fins i tot el PNB. No activar-la implica inacció i una mala maror que només engreixa les expectatives del PP i maquilla el lideratge prim d'Alberto Núñez Feijóo.

A Catalunya, Aragonès no disposa d'una majoria per transformar i tenir una mirada diferent de la del PSC i Junts de les darreres dècades en temes socials, econòmics o ambientals. El trencament de la majoria independentista del 52% també ha tingut conseqüències en això. Quan era operativa, o com a mínim ho era entre ERC i Junts, feia que, prioritzant l'eix nacional, els postconvergents fessin cessions en temes com la RBU, la gestió equilibrada de les renovables o la política fiscal. Ara, a l'oposició, van més enllà del PSC i per això proposaven, per exemple, rebaixar el tram autonòmic de l'IRPF o l'impost de successions a més d'exigir concrecions en els macroprojectes que avalen. El retorn a l'essència convergent de Junts –cosa que, necessàriament, hauria d'implicar una ideologia més definida i ubicada al centredreta– pot fer encara més extraordinàries les concessions si hi torna a haver govern independentista.
 
Aragonès manté que no vol liderar una CiU 2.0, cosa que tindrà encara menys sentit si els pares del model afirmen que volen tornar a ocupar l'espai amb totes les conseqüències. Afirma que ell vol avançar, transformar en la carpeta nacional (amb l’acord de claredat) i també en l'agenda social amb les "revolucions" verda, feminista i social a més de la democràtica del procés. Vist l'hemicicle, i votacions com ara la del model policial o la de la RBU, que eren dos punts fonamentals de l'acord d'investidura amb la CUP, el president només pot aspirar ara a cinquanta escons, els que sumen ERC, comuns i CUP.

I, a hores d'ara, ni apareixen les confiances ni apareixen els compromisos perquè algun dia aquests cinquanta escons siguin una majoria realment operativa (i siguin 68 com a mínim) que permeti avançar de forma simultània en els dos eixos tradicionals de la política catalana, el social i el nacional. Una ocasió que arribaria després dels fracassos i els mals records que evoquen els pactes ERC-Junts o els vells tripartits. Aragonès no té, per ara, una aliança que expliqui el seu model i que li permeti tirar endavant projectes ambiciosos més enllà de l'oxigen necessari per seguir la travessa del postprocés.
 

---

Avui no et perdis

» Anàlisi: Si guanya Trias, torna Convergència? Tots els noms per entendre el «remember»; per Oriol March.

» Entrevista a Andreu Farràs: «Des de la Setmana Tràgica, cada explosió social a Catalunya fa caure el govern espanyol»; per Pep Martí.

» La Pobla de Segur avala canviar el nom del passeig Josep Borrell amb el 78% dels vots favorables; per Tomàs Garcia Espot.

» Opinió: «Angoixa (i 2)»; per Eduard Voltas.

» L'ANC obté suport de l'independentisme civil per bastir un nou espai electoral.

» Opinió: «Serrat, amb Laura Borràs (i viceversa)»; per Jordi Bianciotto.

» Pau Juvillà s'endinsa en la memòria de l'ERAT, grup armat sorgit de les lluites de la Seat; per Pep Martí.

» Opinió: «Tàctica partidista i política d’estat»; per Enric Marín i Otto.

» Anàlisi: Ucraïna en l'ignot camí d'una guerra i una pau justes; per Abel Riu.

» Omella es converteix en el català més influent al Vaticà les darreres dècades; per Pep Martí.  

» Els veïns dels 3.000 pisos que la Sagrada Família vol enderrocar treuen les urpes; per David Cobo.

» «Treballar d'hostessa al Mobile és una forma fàcil de guanyar diners»; per Joan Guzmán.

» «Un policia va matar el meu germà per robar un mòbil»; per David Cobo.  

» Opinió: «Petites victòries, grans silencis»; per Montserrat Tura.

» Opinió: «No són trofeus»; per Clara Tena.

» ​Els «narcohipopòtams» de Pablo Escobar, un problema per als ecosistemes de Colòmbia; per Arnau Urgell Vidal.  

» Les baixes de Netflix aquest 2023: les sèries cancel·lades (per ara); per Víctor Rodrigo.
 

---

 El passadís

Aquest 13 de març, es compleixen exactament deu anys de l'elecció del cardenal Jorge Mario Bergoglio com a Papa amb el nom de Francesc. Un pontificat que ha canviat coses a l'Església i ha desfermat també tensions internes entre les diverses sensibilitats del catolicisme. Francesc sempre ha hagut d'afrontar una viva resistència per part dels sectors més conservadors. La seva relació amb l'Opus Dei és millorable.

Francesc va retallar els poders de l'Obra d'Escrivá de Balaguer l'agost del 2022, en decretar que el seu cap no havia de ser necessàriament bisbe i que serà sotmesa al control de la Congregació del Clergat i no dels bisbes, el que suposa rebaixar el seu estatus. Però malgrat aquest xoc, que va causa irritació a l'Opus, la prelatura ha reaccionat amb subtilesa i aquests dies, el seu web subratlla l'"amor pel Papa", dona les xifres del seu pontificat i facilita l'accés a totes les seves encícliques i exhortacions. I és que l'Opus no perd pistonada i mai fa un pas en fals. Ara, toca abraçar Francesc. 

Vist i llegit

Els sindicats són agents socials necessaris, però els canvis en el mercat laboral, l'individualisme i una certa pèrdua de la consciència de classe de molts treballadors els ha debilitat i minvat la seva capacitat de lluita. A CCOO i UGT els està costant adaptar-se i, a casa nostra, no hi ha encara cap força sindical amb força per substituir-los. Fa uns dies, a l'econòmic Cinco Días, hi escrivia un interessant article Thorben Albrecht, el Policy Director d'IG Metall, el gran sindicat de la indústria alemanya. Plantejava que el paper dels sindicats no pot ser sempre defensiu i conservador limitant-se a seguir les tendències "a contracor" acceptant el terreny de joc que marquen les empreses i els governs. "Els treballadors i les seves organitzacions no poden quedar-se parades en el fre, han de lluitar per un lloc al volant per a poder opinar sobre la direcció en què està canviant el món laboral", escrivia. El podeu llegir aquí. 

 L'efemèride

Una de les ciutats europees amb més incidència dels jueus era la monumental Cracòvia, a Polònia. Durant l'ocupació nazi s'hi va fer un gueto per confinar-hi la població jueva. Tal dia com avui de l'any 1943, quan la Segona Guerra Mundial enfilava el seu tram final, els nazis van començar a liquidar el gueto de Cracòvia. Entre els dies 13 i 14 de març les SS van transportar 8.000 persones capaces de treballar a un camp de concentració proper, 2.000 que no consideraven útils van ser assassinats pels carrers de la ciutat i els restats del gueto van ser enviats al camp d'extermini proper d'Auschwitz. Aquest petit documental permet fer-se una idea del barri on vivien sota control militar unes 18.000 persones.

 L'aniversari

Un 13 de març de 1971 naixia a Esplugues de Llobregat la dirigent del PSC i el PSOE Carme Chacón. Amb només 29 anys va ser escollida tinent d'alcalde del seu poble i diputada a Madrid situant-se ben a prop de José Luis Rodríguez Zapatero. En guanyar les eleccions, aquest la va fer ministre d'Habitatge primer i de Defensa, després. Va ser la primera ministra d'aquest àmbit i la primera a passar revista a les tropes embarassada (aquí el vídeo). Chacón, de l'ala menys catalanista del PSC, va fracassar en l'intent de liderar el PSOE i, quan va morir fa gairebé sis anys, amb només 46 anys, ja no estava implicada en la primera fila de la política. Podeu recuperar aquí el perfil que li vaig fer en el moment del trist desenllaç.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l