Durant dècades, la recerca acadèmica sobre la imatge corporal s'ha centrat gairebé exclusivament en les dones. La pressió estètica sobre elles s'analitzava com un mecanisme de control social i de desigualtat de gènere. Ara, per primer cop, el músic i escriptor Abraham Boba ha publicat 163 centímetros, un assaig autobiogràfic sobre què significa viure sent un home amb una estatura inferior a la mitjana. Tot i que podria semblar una qüestió trivial a primer cop d'ull, l'alçada -així com altres trets corporals- no és socialment neutra.
Encara que sempre ens hem fixat més en com afecta les dones, la recerca mostra que la insatisfacció corporal també és present entre els homes. Estudis recents fets en contextos europeus assenyalen que està associada amb la percepció del propi cos, la comparació social i el benestar psicològic, així com amb conductes relacionades amb l'alimentació o la musculatura. En aquest sentit, la insatisfacció corporal masculina no és un fenomen marginal, sinó una dimensió creixent de la salut mental en la població general.
Alçada i normes socials
L'alçada masculina és un tret amb implicacions socials. Nombrosos estudis han documentat l'existència de l'anomenada “norma de l'home més alt” (male-taller norm): l'expectativa cultural que els homes siguin més alts que les seves parelles. Estudis recents confirmen que aquesta preferència no sols persisteix, sinó que l'alçada és valorada com un tret més important per les dones que pels homes en l'elecció de parella.
L'alçada s'associa culturalment a trets com el lideratge o la protecció, cosa que contribueix a explicar per què pot influir en la percepció de l'atractiu o de l'estatus social. En aquest sentit, un tret aparentment trivial (uns centímetres més o menys) pot tenir conseqüències en àmbits tan diversos com les relacions sentimentals o l'autoestima. L'interès de llibres com el de Boba rau, precisament, a visibilitzar com característiques corporals aparentment banals poden convertir-se en experiències socials significatives.
El cos: capital eròtic, cultural o social
Per entendre per què el cos adquireix tanta rellevància social, alguns sociòlegs han recorregut al concepte de capital eròtic, proposat per la sociòloga britànica Catherine Hakim i discutit posteriorment per autors com José Luis Moreno Pestaña en el seu treball sobre cos, estètica i desigualtat. Aquest concepte descriu el conjunt d'atributs relacionats amb l'aparença física (bellesa, estil, encant o forma corporal) que poden traduir-se en avantatges socials o professionals en determinats àmbits de la vida social.
En aquest sentit, el cos es pot entendre com una forma de recurs social que, en determinats contextos, opera de manera anàloga a altres formes de capital descrites per Pierre Bourdieu, com el capital cultural. És a dir, les competències, habilitats i coneixements que permeten a certs grups obtenir reconeixement i estatus.
Masculinitat i silenci corporal
Malgrat aquesta pressió, hi ha una diferència cultural important entre homes i dones: la manera com es parla del cos. Les dones han desenvolupat en les darreres dècades moviments socials i culturals que qüestionen els estàndards de bellesa, com el body positive, amb arrels en tradicions feministes i interseccionals, orientats a promoure una acceptació corporal més gran davant dels ideals normatius dominants. Aquests moviments han contribuït a fer visible l'impacte psicològic i social dels cànons corporals i, segons la recerca recent, l'exposició a continguts body positive s'associa amb millores en la satisfacció corporal i el benestar emocional.
En canvi, el malestar corporal masculí acostuma a expressar-se de manera més indirecta. Diversos estudis qualitatius assenyalen que els homes tendeixen a abordar la seva relació amb el cos com una trajectòria de canvi i de gestió.
Els homes descriuen la seva relació amb el cos a través de pràctiques concretes (com l'exercici, la dieta o els canvis físics) que organitzen la seva experiència corporal en termes d'acció. Així, el cos masculí es presenta com una realitat que es modifica, es gestiona i s'optimitza al llarg del temps, més que no pas com una experiència centrada en l'expressió directa del malestar o de la vulnerabilitat estètica.
Aquesta diferència s'ha relacionat amb normes tradicionals de masculinitat que valoren l'autocontrol i limiten l'expressió pública del malestar corporal o emocional. En aquest sentit, algunes autores han assenyalat que la pressió estètica no opera només com una exigència externa, sinó com una forma de violència interioritzada que estructura la relació amb el propi cos, tal com planteja Elena Crespi.
Parlar del cos masculí
En aquest context, textos autobiogràfics com el d'Abraham Boba es poden interpretar com a part d'un canvi cultural més ampli: l'inici d'una conversa pública sobre el cos masculí. Més que inaugurar un tema nou, aquestes narratives contribueixen a fer visibles experiències que durant molt de temps han estat poc anomenades.
Comprendre aquestes dinàmiques és rellevant no només per analitzar els canvis culturals al voltant de la masculinitat, sinó també per abordar-ne les implicacions en la salut mental i el benestar.
Per això, l'interès acadèmic creixent per la imatge corporal masculina reflecteix un canvi en la manera d'entendre la relació entre cos, gènere i benestar, i obre noves línies de recerca sobre les seves implicacions socials i psicològiques.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu aquí l’original.
