[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Fa una setmana centenars de milers de persones sortien als carrers de Barcelona per demanar la independència de Catalunya. I ahir unes desenes de milers ho van fer per alertar de les conseqüències ambientals i socials de la crisi climàtica, en aquest cas posant en el punt de mira l'ampliació de l'aeroport del Prat. El govern espanyol ha dit que, com a mínim en cinc anys, no la farà perquè el de la Generalitat no accepta que aquesta impliqui una seriosa afectació de l'espai protegit de la Ricarda. No està tampoc clar que la UE ho acabés permetent i, arribat el cas, no és un cost polític i reputacional que Pedro Sánchez vulgui assumir en solitari.

La manifestació havia estat convocada per diverses entitats socials i de defensa del territori quan Aena tenia la intenció d'ampliar l'aeròdrom per, segons ells i els agents econòmics i polítics que ho defensen, convertir-lo en un hub internacional. Ara el Prat no ho és perquè cap gran companyia hi aposta i hi ha un dubte més que raonable de si l'ampliació per passar d'una capacitat de gairebé 55 milions de passatgers -amb una forta estacionalitat concentrada a l'estiu- a més de 70 ho podria fer. El temor que només sigui per portar més turisme low cost alimenta les posicions contràries. Ara, a més, la pandèmia -de sortida incerta- només afegeix incertesa al futur dels sectors del turisme i de l'aviació civil. 

El procés, la reivindicació feminista o qualsevol altra "revolució" per conquerir nous drets que es posi damunt la taula haurà de conviure, al nostre país i a molts altres, amb la lluita pel futur del clima. L'independentisme és un moviment rupturista i regenerador i hauria de tenir vocació i atreviment per liderar a casa nostra les grans revolucions del nostre temps que abracen el bé comú. En aquest sentit és significativa la poca contundència que, per no incomodar als sectors econòmics clàssics i a Junts, on encara s'imposa la pulsió desarrollista, han mostrat ERC i Pere Aragonès, si més no de portes enfora. No ampliar l'aeroport facilitarà al president l'aprovació dels pressupostos amb la CUP i potser amb els comuns -que porten amb alegria la contradicció de governar amb els socialistes arreu on poden-, però sobretot l'hauria d'animar a tenir un discurs i una actuació més nítida amb una bandera que l'independentisme no es pot deixar prendre. 

Incorporar aquest debat té, és evident, incomoditats personals i col·lectives -des del reciclatge fins al transport privat- i obliga a revisar el sistema capitalista, que per naturalesa és depredador perquè es fonamenta en el creixement. El gran repte és que la sostenibilitat, que pot ser més cara, no impliqui encara més desigualtat. Aquesta és una causa que, si no la volem perdre, ens canviarà i que cada cop mourà més gent. No n'hi haurà prou que les administracions facin greenwashing per parar el cop.

Una bona prova d'això és com la inversió milionària d'Aena per millorar la seva imatge i vincular-la al desenvolupament sostenible i al progrés social i econòmic, que avui us expliquem en detall a NacióDigital en un exercici de transparència que entenem que forma part del nostre compromís social, no ha servit per decantar l'executiu català ni per guanyar-se l'opinió pública. La manifestació d'ahir a Barcelona -o la de Palma contra l'ampliació de l'aeroport de Son Sant Joan encara que fos menys concorreguda- era impensable fa només uns anys, quan portar més avions, més creuers, més cotxes i més turistes era vist com un bé de Déu.     
 

---

Avui no et perdis

» Dades: Aena va triplicar la despesa en publicitat just abans d'abordar l'ampliació del Prat; per Roger Tugas Vilardell.

» La revolució verda i social també surt al carrer; per Bernat Surroca.

» Els propietaris de la Ricarda, partidaris de vendre els terrenys a Aena.

» Opinió: «El fiasco de l'aeroport»; per Dolors Sabater, presidenta del grup CUP-CC al Parlament.

» La paralització de l'ampliació del Prat revifa l'alerta a Gavà Mar; per Joan Obiols.

» Setmana de trencadissa al Govern: anatomia de la fotografia (incompleta) de la taula de diàleg; per Joan Serra Carné i Oriol March.

» Fil directe: «Seguir sense trobar l'amor»; per Ferran Casas.

» Entrevista a Antoni Castellà: «El resultat de la taula de diàleg és més petit que el del Majestic»; per Oriol March.

» Què se n'ha fet dels detinguts del 20‑S quatre anys després?; per Bernat Surroca.

» Entrevista a Jair Domínguez: «Les independències s'aconsegueixen amb bombes i cops de matxet»; per Pep Martí.

» Cop de bàcul del bisbe de Vic contra Novell, a qui acusa de «paternitat abandonada»; per Pep Martí.

» La lava del volcà Cumbre Vieja de la Palma ja afecta habitatges; per Pere Pratdesaba i Irene Montagut.

» «Sobrazzada, biutifarra i veicon»: així és la primera carnisseria vegana de Barcelona; per Irene Montagut.

» Altres Barcelones | La Muntanya de Montserrat al Parc de la Ciutadella; per Dani Cortijo.

» La Setmana del Llibre en Català, al rescat contra el pessimisme lingüístic; per Pep Martí.
 

---

 El passadís

Vicent Sanchis va ser proposat director de TV3 per la CCMA l'any 2017. A l'exdirector de l'Avui el van promoure els membres del consell de govern propers a Junts i presentats al seu dia per l'antiga CiU. L'actual consell fa anys que té el mandat caducat, però els partits, també els del Govern, són incapaços d'acordar-ne la renovació, que necessita dues terceres parts del Parlament. Mentrestant, els dirigents de Junts són cada cop més crítics amb la televisió pública. Els tuits de Josep Lluís Alay, director de l'oficina de Puigdemont, o de diputats com ara Francesc de Dalmases o Joan Canadell qüestionant-ne informacions o la programació estan a l'ordre del dia. Puigdemont també s'hi ha sumat. 

Divendres, la cosa va anar més enllà a la sessió de control de la CCMA al Parlament. Dalmases n'és el portaveu juntaire i va carregar contra TV3 per com vol "desengreixar" la graella. Va lamentar que el FAQS no donés prou importància a la Diada i analitzés "que per primera vegada s'hi xiulés un president de la Generalitat" i sí que es dediqués a "fer conyeta" de l'exbisbe de Solsona, Xavier Novell. També va denunciar que a l'ara bisbe emèrit l'havien "perseguit pel carrer" en les primeres imatges captades des de la renúncia. Sanchis va negar el groguisme i va defensar la programació i la reportera del TN insinuant que tal vegada ell mateix l'havia convocada per fer alguna declaració i que s'ho hauria repensat. De forma vehement va demanar "més rigor" a Dalmases en les crítiques per evitar "linxaments absurds". Aquest cap de setmana han seguit els retrets d'aquest partit contra TV3 a les xarxes per no atendre la norma de protocol i tractar Puigdemont de "president" i optar pel llenguatge periodístic i fer-ho com a expresident, eurodiputat, president del Consell per la República o líder de Junts. 

Vist i llegit

L'historiador Jordi Amat és una de les plomes més influents de l'articulisme català. Després d'anys escrivint a La Vanguardia, aquest estiu ha deixat el diari del grup Godó per anar-se'n a El País. Ahir hi escrivia un interessant -i també dur- article d'un tema que s'ha convertit en recurrent, el dels alts càrrecs en política, com hi arriben i com en surten. A "La nomenklatura del procés", Amat descriu una Generalitat amb uns alts càrrecs d'ERC i Junts sense recorregut professional equiparable fora de l'administració i que, a diferència dels que els passa als del PSC i als dels partits estatals, no tenen "portes giratòries" per anar a empreses privades i a consells d'administració. Segons ell, això, que tindria a veure amb la pèrdua de poder i incidència, impedeix també que la Generalitat canviï prioritats  o excel·leixi en la gestió i capti talent. És un debat interessant i ric en contradiccions. 

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1977, un explosiu esclatava a la seu de la revista satírica El Papus, a la plaça de Castella de Barcelona, que s'havia convertit en la bèstia negra de l'extrema dreta pel seu humor àcid i desvergonyit contra les restes del règim franquista. Un treballador mort, el conserge Joan Peñalver, i 16 ferits, alguns de gravetat, va ser el balanç d'un atemptat que encara ara espera justícia. Les víctimes van haver de lluitar durant anys per ser reconegudes com a tals, mentre la investigació policial va ser una suma de negligències que va impedir conèixer els veritables responsables del crim. Van haver de passar quaranta anys perquè una placa recordi l'atemptat i les víctimes, en una mostra més de la memòria esbiaixada que ens va deixar la Transició. Aquí podeu recuperar el documental Papus, anatomia d'un atemptat que emès per TVE el 2011.

 L'aniversari

Avui fa 50 anys l'exfutbolista Henrik Larsson, nascut a Suècia el 1971 i que va arribar amb 33 anys al Barça, ja a les acaballes de la seva carrera. L'afició guarda un bon record de qui va ser la solució d'urgència de Frank Rijkaard quan Ronaldinho, Eto'o i Giuly no aconseguien obrir les defenses rivals. Dues assistències a la final de París contra l'Arsenal, que van donar als blaugranes la segona Champions de la seva història, en són un bon exemple. Larsson, conegut també per les rastes que va lluir durant una bona colla d'anys, pot dir que de ben jove va marcar al Suècia-Bulgària del Mundial del 1994 que va catapultar la seva selecció a la tercera posició. Cada cop que s'acosta el mercat i el Barça busca un davanter suplent, les portades reclamant un "nou Larsson" surten com bolets. Aquí els seus millors deu gols.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l