La primera vegada que el van tustar de valent a penes devia tenir vuit o, com a molt, nou anys. Dos tipus que li triplicaven l’edat, sobtadament, el van acorralar als futbolins de la fira, li van furtar les quatre peles que portava i li van fotre d’hòsties fins que es van cansar. A hores d’ara, encara se’n recorda d’ells. Un era com un enorme goril·la d’ulls blaus o com un bou o com un verro. L’altre semblava una caricatura de tebeo: el cap menut, ulleres de cul de got, cabells llargs i greixosos. Recorda, també, un núvol de rantelles de juny, les sirenes de les atraccions, les llums de colors dels barracots, l’aire perfumat de pixum, cervesa, de dacsa i de caramel liquat, les rialles del tort dels futbolins... aquella boca pudent i desdentegada de cadàver del puto tort... un regust de sal o de fel.
T. va arribar a casa plorant i aüssant-se els mocs, amb la cara, els colzes i els genolls bruts de sang. Duia tota la roba empastifada de fang com si tot ell s’haguera arrebossat en un bassal. Va arribar, val a dir, desvalgut i desconcertat, sense entendre res. I el pare, en veure’l fent aquella fila, sense preguntar-li res, li va soltar encara dos bons colps a veure si així recordava que calia defensar-se a mort. La vida, li va desvetllar aquella boqueta nit de dolor, era un combat que calia lluitar tot i que estiguera perdut d’entrada. Només els covards en defugien. D’aleshores ençà, la casa ja no va ser la casa, ni el pare va ser el pare tot mentre la vida es convertia en una guerra o en una cacera d’homes.
Anys després, T. rodava pel món preguntant-se encara el sentit de tot plegat. Què se n’hauria fet d’aquells dos fills de la gran bagassa que el van apallissar? Què se n’hauria fet del tort malparit? Plantarien encara una fira pel juny en el seu poble de merda? Què en quedaria de l’esquelet del pare? Quants estels seria capaç de contar sobri? Per quin racó del seu cos boterut i brut niaria finalment la mort en forma de pilota de tenis o de ping-pong? Quants pobles i ciutats hi havia al planeta? De quina substància estava feta allò que en diuen ànima? Al principi, ara ja no, tot ho anotava en el seu quadern, minuciosament, pulcrament, amb una lletra perfecta, testamentària. Apuntava aquells dubtes i, també, les incidències més penoses de la seua existència itinerant sota un cel que no és de ningú. Sota un cel que en el seu ventre amaga tot d’amenaces, la mort mateixa.
Apuntava coses que li havien passat com ara aquell dia en la cua de la ‘meta’. El furciot de la Ciara es va entestar a saltar-se la tanda i empinar-se l’ampolla de vi abans que ell. T. va protestar enèrgicament, però Ciara com si sentira ploure. T. insistí i va ser quan el Moro li va aüixar el seu gos negre que el va deixar cagat de por. Va ser en això que Ciara va aprofitar per fotre-li un bon puntelló a l’estómac. Després tot van ser colps. T. va acabar amb dos punts a les celles i un bon cositó en la comissura del llavi.
Si uns malparits se li pixaven damunt mentre dormia, ho apuntava. Si el cascaven per un deute qualsevol, també. Si passava por i quin tipus de por i per què i on i com i de quina manera, ho escrivia i ho feia amb aquella lletra seua de notari, elegant, gairebé perfecta. És com si deixant-ne constància poguera evitar la repetició d’aquells mals amb què s’havia acostumat a deambular per la puta vida sota aquell cel, que, com ja és sabut, més que un cel és una amenaça, el ventre ple i a punt d’esclatar d’una enorme serp verinosa.
Finalment, va deixar d’escriure i va provar d’aprendre a córrer i fins i tot a volar encara que només fos amb els ulls tancats i serrat de dents. La vida és una cacera. Nosaltres, l’animaló indefens condemnat a morir.
Una matinada, en el banc d’un tram fosc del carrer Sardenya, el va venir a buscar la mort. No venia sola. Venia amb mitja dotzena de joves rossos, riallers, excitats encara per les convulsions plaents de la nit en les discoteques de la platja del Somorrostro. La mort llavors a penes era una xiqueta a la qual se li escapava el seu cos bell pels traus del seu vestit curt de festa. La mort cantava. La mort pixava mig eixarrancada a la vora del contenidor del fem. La mort ballava i movia els malucs i ensenyava un cul redó i rogenc com una bresquilla... La mort se’n fotia mentre la seua comitiva d’angelots nòrdics començaven a voltar divertits el banc de T. Va ser just en aquell moment en què semblava tot perdut, sense quadern, sense força per córrer, que per salvar-se es va haver de fondre sota les mantes brutes i polloses. El seu cos es va dividir en milions de gotetes d’aigua que es van dissoldre en l’atmosfera. T. es va tornar invisible i invisible camina encara per tota la ciutat sota aquest cel que ja se sap que no és de ningú i que més que cel és una fulla gegant de guillotina que tard o d’hora ens ha de trobar.
