La política espanyola s’aboca a noves eleccions. La inestabilitat política sol produir-se en molts règims parlamentaris. Hi ha casos que fins i tot han estat posats com a “model” de crisis de govern sovintejades, com va ser la Primera República a Itàlia. Però la dissolució del parlament i la convocatòria a les urnes altre cop pocs mesos després de les anteriors és un fet del tot excepcional a Europa. El Regne Unit, Islàndia i Dinamarca són dels pocs exemples que en mostren el seu caràcter extraordinari.

L’any que el Regne Unit va votar dues vegades

El sistema electoral majoritari facilita l’estabilitat parlamentària al Regne Unit, solidificat sobre dos grans partits històrics que avui són el Partit Conservador i el Laborista. Llargs mandats de primers ministres com Margaret Thatcher i Tony Blair van reforçar la imatge d’estabilitat. No sempre ha estat així, però caldria remuntar-se al 1974 per trobar-nos amb una situació de crisi i inestabilitat. Aquell any els britànics van votar dues vegades.

El 28 de febrer del 1974, el Partit Laborista de Harold Wilson, exprimer ministre aleshores a l’oposició, va obtenir una victòria ajustada, amb 301 escons, només quatre més que els conservadors d’Edward Heath, amb 297, tot i que aquests van treure més vots (37,8% enfront el 37,2% dels seus adversaris). Ningú va poder formar majoria en un primer moment. Heath va voler tancar un acord amb el tercer en discòrdia, el Partit Liberal (19% però només 14 diputats). La resta del Parlament estava atomitzat: 7 escons pel Partit Nacional Escocès, 7 pel Partit Unionista de l’Ulster, 2 pels gal·lesos de Plaid Cymru…

Al final, Wilson va poder formar un govern en minoria, però molt fràgil. El Regne Unit, a més, afrontava una crisi molt greu a Irlanda del Nord, on l’enfrontament entre els nacionalistes irlandesos de l’IRA i les organitzacions paramilitars unionistes era molt sagnant. A finals de 1973, s’havia signat l’Acord de Sunningdale, un pla ambiciós entre les diverses forces nord-irlandeses que plantejava la creació d’una Assemblea de l’Ulster, un govern compartit entre unionistes i nacionalistes, i un Consell d’Irlanda amb participació dels dirigents de l’Ulster i de la República d’Irlanda per tractar temes transfronters, però que va ser vist com un primer pas per a la reunificació per part dels unionistes.
 
La feblesa del govern Wilson va generar un clima d’inestabilitat política. Feia dècades que el Regne Unit no tenia un Parlament sense una majoria clara, des del 1929. A Irlanda, la situació es va aprofitar per part de l’unionisme més radical i es va convocar una vaga general entre la comunitat protestant que va fer fracassar Sunningdale. Wilson no guanyava per ensurts, i el mes d’octubre, disposant de sondejos que li donaven una majoria més àmplia, va dissoldre la cambra i va convocar els britànics altre cop a les urnes. La maniobra li va sortir bé. Era un líder popular. Però la campanya no va tenir l’entusiasme de la de mesos anteriors, quan va anar a votar el 78% de l’electorat. A l’octubre, la participació va ser del 72%. Els laboristes, però, van treure 319 escons per 277 dels conservadors. Els nacionalistes escocesos van experimentar un ascens i van assolir els 11 diputats. Les eleccions del 1974 van oferir un dels parlaments més plurals de la història.

Dinamarca 1987-88

Un altre cas de dissolució anticipada del parlament després de pocs mesos es va produir a Dinamarca entre 1987 i 1988. El 8 de setembre de 1987 la coalició de centre dreta liderada pel Partit Conservador de Poul Schlüter va revalidar la seva majoria, però molt ajustada. El Partit Social Demòcrata continuava sent la primera força del país, però no podia formar majoria tot i els seus 54 escons, i els conservadors van formar govern amb el suport de decmocristians i liberals. Schlüter havia de pactar amb massa formacions per garantir l’estabilitat. Va intentar, en primer lloc, formar govern amb els socialdemòcrates, enemics tradicionals, però al no assolir-ho, va convocar altre cop als danesos a votar el 10 de maig de 1988.

Hi va haver molt poques variacions: els socialdemòcrates van passar de 54 a 55 escons, però encara insuficients per governar ni que sumessin amb els 22 del Partit Socialista del Poble, d’esquerra radical. Només Schlüter va ser capaç, altre cop, de sumar fins a la majoria absoluta d’entre els 175 escons.

Islàndia, dos cops a les urnes el 1959

La República d’Islàndia va votar dos cops l’any 1959. Es va tractar d’un cas excepcional. El 28 de juny, el parlament va mostrar un sorprenent empat a 13 escons entre les dues forces principals, el conservador Partit de la Independència i el moderat agrari Partit Progressista. Però el nombre de vots havia estat molt dispar. Els primers havien obtingut el 42% i els progressistes –beneficiats per les circumscripcions més rurals- el 27%. Altres forces minoritàries s’havien repartit nou escons. El sistema electoral, molt antic, permetia aquest xoc entre els sufragis i els escons.

En els mesos següents la cambra va legislar una nova llei electoral que va donar més representativitat a Reykjavic, la capital islandesa, ampliant-se de 35 a 40 els escons de la cambra de diputats. Els conservadors van tornar a imposar-se amb el 39% dels vots, però ara ja amb 16 escons enfront els 11 dels seus rivals del Partit Progressista.