Un dimecres qualsevol, quarts de dotze de la nit. Vagó d'un rodalies a la trista via de l'anodina vila de Sant Vicenç de Castellet. Un tren que ja porta vint minuts de retard en origen s'atura sense cap mena d'explicació. És un comboi que té la darrera parada a Manresa. Els primers minuts d'aturada no desperten gaire crítiques. Fins i tot, algun dels set ocupants ni se n'adona. Continuen llegint, escoltant música comprimida informàticament o amb la mirada perduda en l'atmosfera desinfectada segons la normativa vigent per “Ambientcare” .

Quan han passat cinc minuts s'enceta el ritual antropològic de cada aturada: el que escolta música es treu només un auricular de l'orella mentre mira amb sospita per la finestra; el que llegeix aixeca el cap com un cavall que ensuma un rastre per descobrir; el que mira perdudament l'ambient desinfectat guaita el rellotge mentre esbufega. Els set passatgers es belluguen a les seves cadires. Silenci i mirades de complicitat. Les esferes comencen a patir un efecte d'atracció per una causa comuna: “Què passarà avui? Ens diran alguna cosa?”.

El tren continua en letargia. Només se senten els sospirs de l'aire comprimit que escapa dels complexos mecanismes que el belluguen. Són uns cops secs que trenquen el silenci, un xiulet apagat i difús que ens fa saber que allò que estem vivint és real. Una dona decideix fer el pas. La viatgera té més de 50 anys, és professora i té un fill universitari que cuida com un adolescent. El truca, i el silenci permet gaudir de la conversa a tot el cotxe. “No sé, estem aturats...”, sospira la dona mentre mira el passatger del davant. Un xicot amb motxilla, d'aquests homes d'entre 30 i 40 anys, que no saps ben bé de què treballen, consumeixen llibres de butxaca i s'ho miren tot amb una higiènica distància. El xicot confirma la descripció de la dona aixecant els ulls del llibre amb rigorosa aclucada.

El silenci trencat per la veu humana desperta les ànsies de comunicació massa habituals entre l'espècie humana. Una noia, d'uns trenta i pocs anys, vestida amb uniforme gòtic (botes, faldilla negra, brusa lilosa i rebeca com el carbó) arrufa el nas i emet el crit de guerra: “Quins collons tenen, però què passa?”. Un noi, també d'uns trenta anys que seu a l'altre cadira, amb pentinat Boney M desmillorat, texans, samarreta verda, vambes i bossa de plàstic a les mans rebla la indignació: “Això és un escàndol!”. La mare patidora catalana penja el telèfon i s'afegeix al crit de sublevació: “I aquí ningú no diu res!”. La noia gòtica s'enerva i amb la T10 6 Zones a les mans crida: “Jo no pago més per aquesta puta targeta!”.

Els llums s'apaguen, de cop silenci sepulcral. I una veu llunyana, des de l'altra banda del vagó, esclata: “A sobre sense llum, només faltava això!”. “Però no ens poden dir què ha passat?”, s'enfada la noia gòtica. “Mireu” -afegeix professional el noi de la motxilla qui ja ha tancat el llibre- “o serà la catenària o bé un suïcidi amagat de problemes tècnics, com sempre”. “Ui, això dels suïcidis... jo abans vivia a Blanes i agafava la línia de Mataró i cada dos per tres hi havia algú que es tirava al tren, allí sí que n'hi havien!” explica amb fruïció la noia gòtica. “Jo no entendré mai perquè se suïciden a la via del tren, que es tirin d'un pont i així no toquen els collons!”, sentencia l'home de l'altre extrem del vagó al qual encara ningú no ha posat rostre. Pel que diu ha de ser un home pràctic, d'aquests que les canten clares als empleats de La Caixa o als cambrers imbècils que et serveixen un tallat bullint quan l'has demanat amb llet natural a crits i, a sobre, amb un somriure sobrer es justifiquen amb un “ja sé que m'ha dit natural... però m'he equivocat, ja es refredarà”. “Això dels suïcidis es veu que passa sobretot als països protestants” -informa la mare patidora- “com que pels catòlics estava mal vist”. “Senyora això és el nihilisme de Nietzsche” afirma el noi Boney M. “Home, Nietzsche no deia ben bé això!”, replica la noia gòtica. “Bé, jo només interpreto, Renfe i tot el sistema és la posada en pràctica del nihilisme dels catalans” argüeix el noi. “Té raó”, diu la veu fosca del final del vagó. Jo m'emociono. El poble treballador català parla de Nietzsche al tren i els polítics de la comissió bilateral i les vegueries.

La llum torna i amb ella l'interventor del tren. Esverat camina pel passadís del vagó i tothom se li abraona per demanar-li explicacions. S'atura, aixeca els braços, parpelleja i confessa el crim, allò que mai no es pot dir en situacions de crisi: “No ho sé, no ho sé”. La noia gòtica s'indigna: “Algú ha vist V de Vendetta?”. Curiosament tot el vagó l'ha vista, excusa que li serveix per cridar a les armes:”Allò és el que hauríem de fer, ni vagues ni collonades! Nosaltres som més, som la majoria podem amb ells! Són pocs i covards!”. “ Sí, tens tota la raó, això és una democràcia disfressada!” -arenga el noi Boney M- “aquí el que ens cal és la independència!”. “Sí home, només ens faltaria això, aquest país només l'arregla en Millet, això amb en Millet de president no passaria” se'n fot la veu fosca. “La independència però amb el poble controlant!” - exigeix la noia gòtica - “mireu sinó la vaga... vaga ... He, de tot en diuen vaga!". “Exacte, la vaga és salvatge o no és vaga!”, sentencia el noi Boney M.

Un home bru que jau en un dels tres seients individuals que hi ha al final o principi dels vagons aixeca la veu: “Den ustedes gracias; si comparan estos trenes de donde yo vengo, Colombia, servirian tortitas a Dios”. “Però com a mínim teniu guerrilla!” justifica la veu fosca violentada i amb ganes de marxa. “Sí, sí, això ens fa falta, algú que encengui les torxes de la batalla i ens alliberi!”, s'exalta el noi Boney M. “Un moment que sembla que belluga”, deixa entreveure per asserenar els ànims el noi de la motxilla. “Sí, sí ens movem” confirma amb veu tremolosa la mare patidora. “És igual, que bellugui, però hem d'acabar amb ells, amb aquests oligarques, som la majoria!” crida la noia gòtica. “Mira ja pots comptar amb mi” - s'apunta la mare patidora- “n'estic tipa que vinguin pares a dir-me com haig de fer la feina quan es pensen que fer de pares és acompanyar la seva filla de 16 anys a que se la tiri qualsevol en una discoteca de polígon!” . La mare patidora treu foc pels queixals. S'enerva. “Ja està bé home, ja està bé! Que ens deixin fer la feina!”, rebla vehement. Tothom se la mira, ningú diu res. La veu fosca trenca el gel amb un contundent “Té raó”. Silenci.

El senyor colombià es penedeix d'haver entrat en la conversa i mira el rellotge. El tren arriba a Manresa amb 50 minuts de retard. La Seu està il·luminada. A l'andana hi ha homes amb granotes reflectants que esperen i una parella de segurates que sostenen un gos amb morrió. “Guaita'ls, els repressors privats!”, descriu amb agra ironia la noia gòtica. Tothom s'aixeca i es diu la fórmula balsàmica per tota revolta: “Mira, ja hem arribat”. “Vagi bé” -s'acomiaden tots - “ja ens tornarem a veure!”. “Encantat” diuen unes; “encantada” diuen uns.

Caminant per l'andana per sortir de l'estació, la gent somriu. Estaven a punt de la revolució però ja han arribat a casa. L'efervescència s'ha esbravat de cop. S'ha evaporat l'esperit de guerra. No hi hagut sang, ni batusses; de retòrica, però, molta, massa i tot. Imagino Ryszard Kapuscinski –el periodista que es vantava de ser la veu dels pobres- amagat al tren i descrivint el perquè (que és el que importa de totes les històries susceptibles de ser explicades). “Només trobarem situacions de rebel·lia quan els pobres alberguen alguna esperança”. I potser afegiria, “tenen alguna esperança els pobres catalans? O només esperen el miracle?”. Només quedaria pensar que de tant en tant, i només de tant en tant, apareixen miracles. De tota manera, Déu sempre està amb els dolents perquè són més. Esdevindrà el miracle?