
La Catalunya deprimida: les bosses de pobresa
Amb l'arribada massiva d'immigrants des dels anys cinquanta fins que avançada la dècada dels setanta la crisi energètica deixa sentir els seus efectes, contundentment per cert, a casa nostra, gràcies a la permissibilitat del règim franquista envers l'egoisme del capitalisme autòcton, van anar apareixent a la perifèria de les principals ciutats catalans i, més endavant, en els municipis colindants tot un seguit de polígon d'habitatges, aïllats en si mateixos, que tenien com a missió encabir una ma d'obra barata que fugia de la misèria del seu país d'origen i que, inconscientment, servia, ateses les circumstàncies polítiques del moment, per a canviar la composició demogràfica d'un país que, carent del més mínim autogovern, no podia oferir als nouvinguts el camí de la integració lingüística i social a Catalunya.
La responsabilitat històrica de tants especuladors avui conversos al catalanisme i la democràcia és quelcom que caldrà estudiar sense apassionament ni sectarisme, amb la màxima rigorositat històrica. Molt probablement, la tolerància davant la disbauxa econòmica i urbanística d'una part de la burgesia catalana durant els anys del "desarrollisme" va ser la moneda de canvi que el franquisme va utilitzar per agrair el col·laboracionisme polític d'alguns catalans al servei d'un regim declaradament enemic de les llibertats dels ciutadans en general i dels drets del nostre país en particular.
Les conseqüències són fàcilment comprovables: barris i ciutats-dormitori sense els serveis més elementals, on la marginació, especialment dels joves, és la norma i on les possibilitats d'integració són encara avui, prop de deu anys després de la mort del dictador, encara minses. El fet que la crisi econòmica actual hagi aturat la immigració a casa nostra ha contribuït a alleugerir el problema, però la realitat és que persisteix una situació totalment qualificable com a "quart món" en alguns indrets de les comarques més castigades per la crisi en el nostre país.
De Barcelona estant sovint quan hom parla de "bosses de pobresa" es pensa en Santa Coloma de Gramenet, els barris perifèrics de Badalona com ara Sant Roc o els municipis del Baix Llobregat més propers a la capital catalana. Certament són aquestes unes zones deprimides amb un nivell cultural baix, amb un índex de marginació elevat i amb un desarrelament a la realitat del nostre país per part de llur població autènticament colpidor, però la veritat és que en el petit cosmos que representa cadascuna d'aquestes ciutats i comarques existeixen indrets perfectament localitzats i delimitats d'autèntica misèria, d'una nivell de vida notablement més baix que el que poden registrar les estadístiques quan es refereixen al conjunt de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
No és el mateix parlar de Sant Vicenç dels Horts globalment que fer-ho dels seus barris de Sant Josep o La Guàrdia, dels més miserables de Catalunya, i no ens podrem fer càrrec de la situació marginal en què viuen 15.000 habitants del municipi de Sant Joan Despí si no coneixem el seu barri de Les Planes; si anem a Can Vidalet (Esplugues) o a Vistalegre (Castelldefels) podrem copsar com amb prou feines arriba al quaranta per cent la població que entén el nostre idioma i si traiem el nas per Alba-Rosa (Viladecans) arribarem a la conclusió que el barri de Sant Cosme del Prat (malgrat la seva fama de zona conflictiva) és un paradís d'integració lingüística, simplement perquè un cinquanta per cent dels seus pobladors entén la nostra llengua.
Queda clar doncs que cal amb tota urgència elaborar un mapa de les bosses de pobresa al nostre país; un mapa a petita escala on siguin detectables amb facilitat les zones concretes de Catalunya més necessitades d'atenció. Si això no és senzill fer-ho a les zones rurals, la dificultat d'aquesta tasca és extrema pel que fa a les aglomeracions metropolitanes. El mapa de municipis sense més resulta absolutament ineficaç per detectar la dimensió del problema en determinades zones i posar-ne solució. És urgent que els organismes competents de la Generalitat encetin una tasca minuciosa de cara a possibilitar una política coordinada dels diversos departaments. Res no impedeix tampoc a l'oposició a actuar en aquest sentit. Les vies són múltiples però ben segur que no passen pel derrotisme ni pel cofoisme sistemàtic.
Santiago Cucurella.

Article publicat a El Llamp el 22 de novembre de 1984