La CUP i les «majories»

Rep El Despertador cada matí al teu correu

La CUP ha celebrat aquest cap de setmana a Girona un congrés obert i força concorregut que forma part de l'anomenat Procés Garbí, un debat que l'ha de dur a repensar-se tant en la seva estructura com en l'acció política. En aquesta actualització o refundació, segons els gustos, tot és discutible llevat dels quatre pilars ideològics: l'independentisme, el socialisme, el feminisme i l'ecologisme. 

La CUP ha estat protagonista del procés. Tenia una presència municipal petita, però el 2012 la seva arribada al Parlament va coincidir amb l'arrencada del camí cap a l'estat propi. I va ser clau: per enfortir la posició d'Artur Mas amb el 9-N, per accelerar els tempos sobiranistes, per canviar el president per Carles Puigdemont, i per acompanyar els partits del Govern fins al 3 d'octubre de 2017. Un trànsit que no va estar exempt de tensions i crítiques.

A partir d'aquell moment, la CUP també va ser víctima del col·lapse del procés i ho ha pagat a les urnes. En el seu cas això l'ha dut a perdre suports municipals (Girona, on la seva llista es presenta sota el paraigua de Guanyem i amb una dinàmica volgudament localista, va ser l'única alegria) i ha fet inevitable plantejar-se el seu rol a les institucions. Una part fins ara minoritària de la formació és partidària de no formar-ne part si no es té prou força per capgirar-les.

Al fracàs del procés se li suma el mal regust de boca per l'aposta per investir Pere Aragonès, que ràpidament van descobrir que no compliria les expectatives de confrontació amb l'Estat i de canvi de tendència radical en les polítiques públiques d'anys de lideratge convergent i postconvergent al Govern.

La CUP no ha tingut fins ara un relat clar sobre què va fallar al procés i si tot plegat és atribuïble a una mala gestió de les expectatives i de majories escasses, o bé de falta de determinació per arribar fins al final. Depèn a qui t'escoltis explica una cosa o l'altra. Aquest procés de clarificació, que ERC va fer en el període 2019-2020 en el discurs i en els fets, i que Junts ha fet fa uns mesos per la via dels fets apostant pel diàleg i la negociació amb el govern espanyol davant la incapacitat de concretar l'anomenada "confrontació intel·ligent", ara el fa la CUP.

És possible, i el contrari seria sorprenent atenent a que no té presència a Madrid, que no reclami implicar-se en cap negociació amb l'Estat, si més no d'entrada. Però està obligada a resoldre la seva aportació a les institucions, i singularment al Parlament. Queda més d'un any per les pròximes eleccions, però totes les enquestes indiquen que, d'entre les tres formacions independentistes, continuarà sent la tercera. Les incògnites tenen a veure amb l'empenta del quart espai i de l'extrema dreta xenòfoba, amb si Puigdemont es presentarà (Laura Borràs ja li ho reclamava ahir perquè sap que encara que ella ho pogués ser els seus ja no l'hi voldrien), i qui resultarà vencedor del pols ERC-Junts.

La CUP té ara nou diputats, però fa temps que viu al marge de la lògica dels acords amb el Govern d'ERC que, malgrat els incompliments denunciats, li havien donat rèdits en la carpeta dels Mossos o de l'energia pública. El divorci ERC-Junts i que Aragonès recorri al PSC (amb els comuns i la CUP només tindria 50 dels 135 escons) encara els ha falcat més al córner. I, malgrat que el debat sobre què vol dir sortir-ne és viu, es dibuixa una majoria que aspira a una CUP amb més incidència i que no flirtegi amb un retorn a la marginalitat. Amb més actitud per situar a l'esquerra el Govern i per plantar cara desobeint a l'Estat si el diàleg no dona els fruits que busquen ERC i Junts. Com concretar-ho i fer-ho creïble és el repte.

Incidència sense majoria absoluta, i més encara sent el tercer en discòrdia del bloc republicà i amb una independència que no és "a tocar", vol dir assumir contradiccions, gestionar el mentrestant i haver de fer de ròtula entre ERC, Junts i els comuns. Triar, en definitiva, si prefereixen deixar que republicans i juntaires segueixin en braços del PSC i els comuns ara o més endavant (i, per tant, perdin força a Madrid quan reclamin els vots al Parlament) o si prefereixen condicionar ells des de dins amb exigència i versatilitat.

El discurs de la CUP apel·la ara a "les majories". En aquest procés haurà de preguntar-se si aquestes majories són més partidàries de la practicitat i els resultats graduals o de maximalismes que poden donar confort ideològic als militants. 

» A Nació posem en marxa un nou format d'entrevistes, molt més audiovisual i que escull personatges genuïns, autèntics i independents de l'escena catalana. La primera que hi ha passat és l'escriptora Laura Calçada. La secció es diu Fata Morgana i va a càrrec de la nostra companya Gemma Cuadrado. Com explica ella, el millor de les entrevistes sol passar quan apagues la càmera, i per això nosaltres no l'apagarem mai. En sentirem a parlar!
 

---

Avui no et perdis

»La CUP es conjura per a un canvi de cicle: ser majoritària sense renunciar al «carrer»; per Bernat Surroca.

»Entrevista a Non Casadevall: «Si la CUP és al Parlament és per tenir més incidència»; per Bernat Surroca.

» Opinió: «La seguretat no és de dretes»; per Eduard Voltas.

» Entrevista a Jéssica Albiach: «Estic disposada a fer de candidata dels comuns a les eleccions catalanes»; per Joan Serra Carné i Carme Rocamora.

»Com convertir Catalunya en un país amb extraescolars universals a tots els centres públics?; per David Cobo.

» Entrevista a Miquel Àngel Alegre (Fundació Bofill): «Sisena hora o extraescolars? Primer recuperaria la jornada partida a l'ESO»; per David Cobo.

» "La Marató" de TV3 supera els cinc milions recaptats; per Marc Larroya.

» Ser dona, un perillós biaix de gènere: «No sabien què tenia fins que em van obrir al quiròfan»; per Maria Rabella Ytarte.

» La veu de Nació: «La «taca» que no es veu»; per Irene Montagut.

» Fata Morgana: Laura Calçada: «Si hagués continuat la vida que feia a Nova York, no seria aquí parlant amb tu»; per Gemma Cuadrado.

»Com es tria el neologisme de l'any?; per Mar Riera.

» Jo competeixo: La llarga vida d'un millennial; per Modernet. 

» Des de la llotja: El president i Xavi; per Adrià Soldevila.
 

---

 El passadís

El Cercle d'Economia va celebrar dijous un col·loqui sobre "La immigració als països avançats: problema o solució", amb la participació del conseller de Drets Socials, Carles Campuzano. Un dels plats forts de l'acte va ser la intervenció que va fer l'expresident Jordi Pujol, darrerament molt actiu, que va sorprendre els assistents. Pujol va ser molt expressiu quan va dir que "aquest és un problema de vida o mort" i va defensar la política d'integració i mai de rebuig als qui venen de fora al nostre país.

Pujol, però, va reclamar que el Govern assumís la immigració com un dels grans reptes que té el país i va lamentar que, tot i la transcendència del tema, no fos un dels actes més concorreguts del Cercle (hi havia mig auditori ple) i fins i tot va arribar a dir, adreçant-se al conseller: "Qui hauria d'estar aquí és el president de la Generalitat". Pujol fa dècades que reflexiona sobre les migracions i el seu impacte al nostre país. Els textos que va escriure sobre el tema els anys 50 i 60 es van recollir en un llibre —sovint caricaturitzat— titulat La immigració, problema i esperança de Catalunya, editat el 1976. Un títol, per cert, similar al de l'acte al Cercle d'Economia.

Vist i llegit

L'article és previ a la polèmica que han desfermat els mals resultats de l'informe PISA, però crec que val la pena recuperar-lo perquè fa un retrat, forçosament parcial tot i que molt enriquidor, de quina és la situació de les aules a secundària. L'escriu un veterà periodista, especialitzat en poders i també en educació, que ara fa de professor d'institut. Víctor Saura aborda, en un text al blog de la Fundació Bofill, l'abandonament escolar, un dels grans problemes del nostre sistema. "Pràcticament una quarta part dels qui comencen grau mitjà no acaben o no superen aquest curs. És una dada demolidora, que hauríem de viure com un fracàs col·lectiu", explica. Al text explica els diferents itineraris, actituds i necessitats dels alumnes. El podeu llegir aquí.  
 
 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1913, ja 110 anys, s'iniciava el camí per recuperar les institucions perdudes el 1714 i que des d'aleshores només les dictadures i les decisions de signe autoritari han segat. Aquell dia es va aprovar un decret del govern espanyol permetent que qualsevol regió espanyola mancomunés diputacions. Aquesta mena de "cafè per a tothom" de l'època va ser la base legal per crear, el  gener de 1914, la Mancomunitat. Per cert, que tal dia com avui, però del 1979, entrava en vigor l'Estatut de Sau. Aquest vídeo de la Diputació de Barcelona aborda la transcendència de la Mancomunitat i la figura de Prat de la Riba, el seu primer president. 

 L'aniversari

El 18 de desembre de l'any 1878 naixia a Gori, a Geòrgia, dins l'imperi rus, Ióssif Stalin, que va ser primer secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica entre els anys 1922 i 1953. Va ser un dels bolxevics que va protagonitzar la Revolució. A la mort de Lenin, va pugnar amb Trotski per dirigir l'URSS, cosa que va acabar aconseguint. El període estalinista va estar caracteritzat per una restricció de les llibertats i un cert redreçament econòmic. La repressió contra els seus rivals va ser ferotge. Quan Nikita Khrusxov va pujar al poder, dos anys després de la seva mort, va assumir els errors que s'havien comès. En aquest vídeo documental britànic de 1956 s'explica.  

 ​Fes clic aquí per rebre'l