28
de març
de
2017, 12:34
Actualitzat:
29
de març,
8:39h
El Parlament escocès votarà dimarts demanar la transferència competencial per organitzar un referèndum d’independència. Tot indica que la primera ministra escocesa, Nicola Sturgeon, no tindrà problemes per aconseguir el suport de la cambra i formular la demanda a Londres, tot just abans que la Primera Ministra del Regne Unit, Theresa May, activi el mecanisme de l’art.50 del Tractat de la Unió Europea per sortir-ne.
Des de fa anys Catalunya segueix l’evolució política d’Escòcia amb atenció. L’independentisme català ha remarcat el tarannà democràtic dels britànics a l’hora de seure a negociar tot recordant l’acord entre Cameron i Salmond del 2012 per a la celebració del referèndum del 2014. Des de Madrid, tot i les reticències a admetre una eventual entrada d’Escòcia a la UE, s’ha assenyalat l’absència d’un marc constitucional restrictiu i d’una estratègia unilateral com elements que distanciaven el cas de Catalunya.
Les darreres notícies podrien fer canviar opinions a uns i altres. I és que les demandes d’Edimburg no semblen ara tan fàcils d’incorporar a l’agenda de Westminster com ho van ser la legislatura passada.
El temps és important
El moviment de Sturgeon demanant un nou referèndum, tot i ser previsible, no ha agradat gens a Londres. La contradicció és interessant: el Govern britànic està en plena preparació per executar el Brexit i May ha de visitar Escòcia aquests dies per explicar com el Regne Unit es separarà de la UE i perquè serà positiu per a la ciutadania. Cal recordar que Escòcia va votar per quedar-se a la UE amb una majoria del 62% el passat mes de juny.
En aquest context, May no vol debilitar la seva posició obrint un front nou intern en plena negociació amb Brussel·les i la seva resposta inicial ha estat que ara “no és el moment” . Sembla ser que, si per a Salmond va ser relativament còmode donar-se temps a l’acord del 2012 per fer campanya, i tot amb el vist-i-plau de Cameron, aquesta vegada el temps importa. May vol que un eventual segon referèndum se celebri el més tard millor, quan hagin acabat les negociacions del Brexit. En canvi, Sturgeon vol accelerar els temps per no sortir de la UE ni haver de reivindicar participar a les negociacions d’una decisió que el poble escocès ha rebutjat.
Possible desacord, cap al “dret a decidir” escocès?
Però la veritable novetat és que, de fet, aquesta vegada no és clar si Londres autoritzarà la cessió competencial. Legalment el Parlament britànic no està obligat a cedir la competència per legislar sobre un referèndum d’independència. En aquest context, alguns constitucionalistes han argumentat (ja ho van publicar el 2012) que el Parlament escocès disposa de poders per legislar de manera autònoma en aquesta matèria. Però de fer-ho, el referèndum passaria a ser una consulta i no seria legalment vinculant. De fet, les darreres decisions de la Cort Suprema, com la del mateix art.50 del Tractat de la Unió Europea, han anat en la direcció d’interpretar de manera restrictiva els poders dels territoris autònoms.
Per tant, resulta fins i tot incert si Edimburg disposaria de poders per preguntar als escocesos sobre una qüestió d’aquesta transcendència pel conjunt del Regne Unit. Els sona?
La negativa a autoritzar un referèndum a Escòcia podria en certa manera “espanyolitzar” la situació escocesa i generar una nova demanda de “dret a decidir” a la catalana (encara) dins la Unió Europea. Aquests dies ja hem vist alguns constitucionalistes apuntar la necessitat de resoldre “políticament” la situació i no pas fent servir interpretacions estrictes de la legalitat.
Més independentistes, però més incertesa
Tot i que no han passat ni tres anys del darrer referèndum d’independència, tot plegat succeeix en un context ben diferent. L’independentisme és ara molt més fort socialment a Escòcia. Si fem cas de les enquestes, supera el 45%, disposa d’una majoria més sòlida a Holyrood des del 2016 i d’una hegemonia absoluta entre els parlamentaris escocesos a Westminster des del 2015. Econòmicament, sense tants beneficis pel preu del petroli i amb el sectors industrial i agrícola, entre d’altres, pendents del desenllaç del Brexit, la incertesa és ara més elevada que el 2014. D’altra banda, l’unionisme recorda la promesa del “once in a generation” i la derrota independentista (44,7%) per deslegitimar una nova convocatòria. Escòcia ja va triar, diuen.
Sigui com sigui, la pilota serà a partir d’aquesta setmana a la teulada del Govern britànic. Cameron autoritzà un referèndum a Escòcia estant convençut que el guanyaria (un càlcul que gairebé fallaria com li passà amb el referèndum sobre la UE). Ara un segon referèndum desestabilitzaria la posició britànica, però negar-lo a la majoria parlamentària a Escòcia capgiraria una situació fins ara emmarcada en l’àmbit dels acords democràtics. Negociar sobre el temps i sobre el paper d’Escòcia a l’execució de la sortida de la UE semblaria la posició més assenyada si May no vol “espanyolitzar” el conflicte.
Des de fa anys Catalunya segueix l’evolució política d’Escòcia amb atenció. L’independentisme català ha remarcat el tarannà democràtic dels britànics a l’hora de seure a negociar tot recordant l’acord entre Cameron i Salmond del 2012 per a la celebració del referèndum del 2014. Des de Madrid, tot i les reticències a admetre una eventual entrada d’Escòcia a la UE, s’ha assenyalat l’absència d’un marc constitucional restrictiu i d’una estratègia unilateral com elements que distanciaven el cas de Catalunya.
Les darreres notícies podrien fer canviar opinions a uns i altres. I és que les demandes d’Edimburg no semblen ara tan fàcils d’incorporar a l’agenda de Westminster com ho van ser la legislatura passada.
El temps és important
El moviment de Sturgeon demanant un nou referèndum, tot i ser previsible, no ha agradat gens a Londres. La contradicció és interessant: el Govern britànic està en plena preparació per executar el Brexit i May ha de visitar Escòcia aquests dies per explicar com el Regne Unit es separarà de la UE i perquè serà positiu per a la ciutadania. Cal recordar que Escòcia va votar per quedar-se a la UE amb una majoria del 62% el passat mes de juny.
En aquest context, May no vol debilitar la seva posició obrint un front nou intern en plena negociació amb Brussel·les i la seva resposta inicial ha estat que ara “no és el moment” . Sembla ser que, si per a Salmond va ser relativament còmode donar-se temps a l’acord del 2012 per fer campanya, i tot amb el vist-i-plau de Cameron, aquesta vegada el temps importa. May vol que un eventual segon referèndum se celebri el més tard millor, quan hagin acabat les negociacions del Brexit. En canvi, Sturgeon vol accelerar els temps per no sortir de la UE ni haver de reivindicar participar a les negociacions d’una decisió que el poble escocès ha rebutjat.
Possible desacord, cap al “dret a decidir” escocès?
Però la veritable novetat és que, de fet, aquesta vegada no és clar si Londres autoritzarà la cessió competencial. Legalment el Parlament britànic no està obligat a cedir la competència per legislar sobre un referèndum d’independència. En aquest context, alguns constitucionalistes han argumentat (ja ho van publicar el 2012) que el Parlament escocès disposa de poders per legislar de manera autònoma en aquesta matèria. Però de fer-ho, el referèndum passaria a ser una consulta i no seria legalment vinculant. De fet, les darreres decisions de la Cort Suprema, com la del mateix art.50 del Tractat de la Unió Europea, han anat en la direcció d’interpretar de manera restrictiva els poders dels territoris autònoms.
Per tant, resulta fins i tot incert si Edimburg disposaria de poders per preguntar als escocesos sobre una qüestió d’aquesta transcendència pel conjunt del Regne Unit. Els sona?
La negativa a autoritzar un referèndum a Escòcia podria en certa manera “espanyolitzar” la situació escocesa i generar una nova demanda de “dret a decidir” a la catalana (encara) dins la Unió Europea. Aquests dies ja hem vist alguns constitucionalistes apuntar la necessitat de resoldre “políticament” la situació i no pas fent servir interpretacions estrictes de la legalitat.
Més independentistes, però més incertesa
Tot i que no han passat ni tres anys del darrer referèndum d’independència, tot plegat succeeix en un context ben diferent. L’independentisme és ara molt més fort socialment a Escòcia. Si fem cas de les enquestes, supera el 45%, disposa d’una majoria més sòlida a Holyrood des del 2016 i d’una hegemonia absoluta entre els parlamentaris escocesos a Westminster des del 2015. Econòmicament, sense tants beneficis pel preu del petroli i amb el sectors industrial i agrícola, entre d’altres, pendents del desenllaç del Brexit, la incertesa és ara més elevada que el 2014. D’altra banda, l’unionisme recorda la promesa del “once in a generation” i la derrota independentista (44,7%) per deslegitimar una nova convocatòria. Escòcia ja va triar, diuen.
Sigui com sigui, la pilota serà a partir d’aquesta setmana a la teulada del Govern britànic. Cameron autoritzà un referèndum a Escòcia estant convençut que el guanyaria (un càlcul que gairebé fallaria com li passà amb el referèndum sobre la UE). Ara un segon referèndum desestabilitzaria la posició britànica, però negar-lo a la majoria parlamentària a Escòcia capgiraria una situació fins ara emmarcada en l’àmbit dels acords democràtics. Negociar sobre el temps i sobre el paper d’Escòcia a l’execució de la sortida de la UE semblaria la posició més assenyada si May no vol “espanyolitzar” el conflicte.