Hi ha monuments amb una biografia més atapeïda i accidentada que moltes persones de carn i ossos. Aquest és el cas de la Font del Geni Català, la figura masculina nua, que mira des de dalt el pla de Palau. La seva història és la d’un seguit de canvis de vestit, de significat i fins i tot de mutilacions, com si el poder de cada època hagués volgut imposar la seva pròpia lectura sobre el marbre. La història dels seus genitals de posar i treure, resumeix a la perfecció aquesta vida de contratemps.
La primera idea, com documenta l’historiador Carlos Reyero, no tenia res a veure amb el que veiem avui. Era el 1851 i es volia celebrar el pròxim naixement de la filla d’Isabel II. El projecte original era una estàtua de la mateixa reina presentant la seva criatura. Però als acadèmics els va semblar estrany posar una figura reial sobre una font. Així que, abans d’estar ni començada, la font va canviar de protagonista: la reina va desaparèixer i va aparèixer un Geni amb una estrella, símbol del naixement reial. Però aquest només seria el primer gir argumental.
Abans que els picapedrers posessin mans a l’obra, l’Ajuntament va decidir canviar de nou el destinatari. La font es dedicaria al marquès de Campo Sagrado, un capità general. El Geni, però, es va quedar, només que el seu significat va fer un tomb: ja no representava l’herència de la corona, sinó “el Geni emprenedor dels Catalans”. És a dir, el monument era en si un poti-potii simbòlic: el nom recordava un militar, però la imatge cridava a un esperit col·lectiu català.
I després va arribar el gran debat, el que va donar lloc a l’anècdota daurada. La figura del Geni, obra de Fausto Baratta seguint el disseny de Francesc Daniel Molina, era un jove completament nu. I això, en plena Barcelona del 1856, va ser com llençar un misto a un bassal de benzina. Les autoritats eclesiàstiques es van escandalitzar i van exigir que es tapés l'indecorós. Es va manar posar una faixa de marbre, una mena de calçotets lítics. Però aquesta indicació, a l’arquitecte i l’escultor els va entrar per una orella i els va sortir per l’altra. El dia de la inauguració, l’1 de juny, el Geni es va exhibir amb tota la seva genialitat però també genitalitat davant el públic.
La victòria de l’art sobre el recatament va ser efímera. La tradició diu que, aviat després, per ordres probablement eclesiàstiques, es van alçar de nou bastides i algú va procedir a “castrar” l’estàtua a cops de martell. Durant més d’un segle, el Geni va haver de suportar la vergonya d’exhibir un drap de pedra improvisat que li cobria les parts. Fins i tot aquest element de censura es va convertir en part de la seva iconografia, visible en postals i fotografies antigues. No va ser fins a una restauració relativament recent que va recuperar la seva integritat anatòmica original.
Aquesta curiosa odissea dels seus atributs físics no és més que el reflex de la seva inestable vida simbòlica. Cada època li ha donat una lectura diferent. D’homenatge monàrquic frustrat a monument a un militar coexistent amb símbol no oficial d’un caràcter català emprenedor. El monument ha estat mutilat, reinterpretat i readoptat. Avui és un punt de trobada turístic, però la seva forma continua parlant d’aquells intents de poder per controlar tant l’art com la idea d’identitat. El pobre Geni, mutilat i restaurat amb una fal·loplàstia escultòrica, segueix allà, testimoni silenciós d’una ciutat que també ha canviat de pell i de significat moltes vegades. Això sí, altres monuments, com el del veí Antonio López que hi havia a la plaça del costat, no han estat reinterpretables políticament, mentre ell, que vol representar tantes coses que al final no representa gairebé res concret, es manté allà ferm durant monarquies, repúbliques, guerres i dictadures i sobreviu a tot canvi de paradigma.
