[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Esquerra va tancar dissabte el seu congrés a Lleida. La ponència manté el rumb per forçar el referèndum pactat amb l'Estat oferint fer-ho amb majories reforçades i comprometent-se a formar, en un mentrestant inconcret, majories amb les esquerres i la resta de partits sobiranistes a l'Estat. Aquest darrer punt té reminiscències del Pacte de Sant Sebastià de 1930 que els republicans espanyols van acabar descafeïnant. Sobre el paper i segons les enquestes, la via pactada és, vista la manca d'alternatives, un camí clar i que genera acord a l'independentisme. La majoria vol fer-ho com Escòcia, minimitzant costos materials i emocionals, i amb entesa i aval internacional.

El camí d'ERC té, però, inconvenients que la imatge de fortalesa i unitat a Lleida no pot obviar. El principal és la contrapart, que segueix sense emetre senyals de fer una aposta sincera per resoldre el conflicte. Si més no en el fons. Així, Oriol Junqueras, Marta Rovira i Pere Aragonès transiten per la cornisa del Govern en minoria (33 escons), el creixent protagonisme del PSC que condiciona els pressupostos o la línia de TV3, i la batalla campal a l'independentisme. Tant li fa que la situació a Junts, el seu principal competidor, no sigui millor. Els exsocis van deixar el Govern en un autogol de manual i, mentre Laura Borràs i Carles Puigdemont apel·len a una confrontació només visible als tribunals europeus, Xavier Trias exhibeix bones enquestes servint un old fashioned convergent i cridant a "no fer ximpleries" que li esguerrin la campanya.

Esquerra es presenta com un partit gran, però el seu projecte polític té problemes per obtenir èxits, enlairar-se electoralment i canviar hegemonies, i per situar al centre el seu relat, marc de prioritats i consecucions. La tensió al bloc independentista no hi ajuda, és clar, i tampoc la dura ressaca del fracàs del 2017, que va tenir els seus dos principals dirigents entre les cares visibles. És clar que aleshores defensaven coses diferents.

El partit ha situat en la gestió a les institucions i en la suma per votar el seu reclam. Per funcionar, l'oferta demana lideratges sòlids, tenir clar fins on són assumibles les contradiccions —inherents a l'acció política i rutina de qualsevol Govern amb 33 escons— i saber gestionar el gradualisme que, per ser acceptat, necessita un mentrestant amb resultats tangibles i no desdibuixar el punt d'arribada. ERC no hauria de substituir aquests debats per una unitat de ferro que té el risc d'evitar qüestionar i afinar les apostes. Fa la sensació que això passa com acte reflex per protegir-se dels atacs dels antics companys de viatge i dels seus entorns, que els titllen d'apòstols de la rendició i la renúncia.

Els projectes polítics, per ser creïbles i guanyar complicitats fins a l'hegemonia, necessiten context favorable, idees disruptives, debat, atracció de talent, i empatia. És evident que Junts i el PSC defensen, en aquests moments, projectes de país que, debat nacional al marge, poden sintonitzar. Després de les municipals és possible que es constati. El Hard Rock, l'ampliació del Prat o el Quart Cinturó, tres projectes que comparteixen amb matisos, en són una prova. També el model Barcelona que van infantar els socialistes i portar al paroxisme els convergents i que ha tingut també conseqüències negatives que Ada Colau ha diagnosticat però no resolt. N'hi ha més.

Fa 10 anys que el PSC no aixeca la veu al PSOE i no en contradiu cap decisió. Els republicans ho saben, i per això van pressionar la Moncloa pels pressupostos catalans. Es van "equivocar de finestreta" no perquè aquest PSC sigui tan autònom com el de Maragall i Montilla, sinó perquè al PSOE ja li va bé escenificar fredor amb ERC després de les cessions del codi penal i per això dona marge a Illa. Més encara amb els pressupostos espanyols al sarró i només amb lleis que interessen Podem a la vista (mordassa, habitatge, benestar animal…). El principi de realitat porta a assumir que els socialistes no seran un aliat en la resolució del conflicte mentre aquesta impliqui votar independència sí o no. A molt estirar, i si a Catalunya s'hi posen majories molt àmplies i mecanismes de pressió, podrien convertir-se en una contrapart raonable.

I difícilment Esquerra posarà en pràctica el seu model de país i el canvi cultural que diu ambicionar de la mà de Junts en la gestió dels serveis públics, la fiscalitat, el model territorial o l'emergència climàtica. Aquesta setmana, marcada per les vagues del sector públic i la precarietat dels serveis que presten, el seu portaveu econòmic, Joan Canadell, carregava al Parlament contra l'impost de patrimoni, que paga només l'1% dels contribuents, tot demanant menys pressió fiscal i, per tant, menys diners a la caixa. És il·lustratiu.

Si ERC vol activar, com diuen els seus dirigents i ja ha apuntat en algunes accions, un projecte superador —també en vots— de la sociovergència i capaç de resoldre el conflicte ha de fer molt camí. I això és dibuixar i liderar, amb atreviment i generositat, un bloc de l'esquerra nacional que vagi més enllà de les seves sigles i que doni resposta a un país on les urgències s'imposen a les confiances. No és fàcil, però si no es mou corre el risc d'acabar com la granota bullida.

» Aquesta setmana serà molt política. Avui es reprenen les negociacions dels pressupostos i és possible que Aragonès i Illa tanquin en les pròximes hores un acord després de la cessió d'ERC amb el Quart Cinturó. El pacte hauria de donar vida a la legislatura. Si hi ha més exigències del PSC, és possible que el president miri de nou cap a Junts, que no té interès en unes eleccions ara. I demà el TJUE s'ha de pronunciar a Luxemburg, a instàncies del jutge instructor del Suprem Pablo Llarena, sobre les condicions en què un estat de la Unió es pot negar a fer una extradició. És clau per al futur dels quatre exiliats de Junts. Per cert, que avui fa cinc anys de la investidura fallida de Carles Puigdemont que va fer evident el divorci Junts-ERC.  
 

---

Avui no et perdis

» Aliances a l'Estat per poder votar i missatge de «partit gran»: guia per entendre el congrés d'ERC; per Oriol March i Carme Rocamora.

» Anàlisi: La factura cobrada de Salvador Illa; per Joan Serra Carné.

» Guia per entendre la sentència de Luxemburg sobre les prejudicials de Llarena; per Bernat Surroca.

» La llavor del divorci ERC-Junts, cinc anys després: així va ser la investidura fallida de Puigdemont; per Oriol March.

» De l'efecte Trias a preservar els feus: els reptes de Junts de cara a les municipals; per Oriol March.

» Jo competeixo: Ada Colau, la més llesta de la classe (política); per Modernet.

» Ciutadans, l'executiva del patíbul; per Pep Martí.

» Opinió: «S’ha de tornar a dir»; per Eduard Voltas.

» La burocràcia, un mal silenciós de les aules i els ambulatoris; per Pau Masó.

» Opinió: «Sanitat i salut»; per Montserrat Tura.

» Mapa en 3D dels Països Catalans: aquests són els barris on vivim més atapeïts; per Roger Tugas Vilardell.

» Va funcionar la regulació dels lloguers? Els consensos i desacords en tots els estudis publicats; per Roger Tugas Vilardell.

» Entrevista a Carme Montserrat: «La violència masclista no té classe, però es coneix menys a la zona alta»; per Pep Martí.  

» Opinió: «Us tallarem la cua»; per Clara Tena.

» Entrevista a Clara Segura: «Vivim en una societat masclista i que exalta la joventut»; per Guillem Maneja.

» L'autovia més solar de Catalunya; per Arnau Urgell Vidal.

» Per sucar‑hi Pa(u): la cuina catalana assequible per a tothom des d'Instagram i TikTok; per Víctor Rodrigo.

» Crítica: Cate Blanchett en majúscules (ah, i la pel·lícula aquesta que ha fet, TÁR); per Marta Ferrer.

» Futbol i Tercer Reich: l’hegemonia del Schalke 04 durant l’Alemanya nazi; per Ramon Usall.  
 

---

 El passadís

Xavier Trias ha sacsejat el tauler polític a Barcelona i enquestes recents afirmen que podria guanyar les eleccions. Res a veure amb les expectatives de Junts quan Elsa Artadi era la candidata del partit. El 2019 l'exconsellera de la Presidència ja va ser la "candidata efectiva" a l'alcaldia i va perdre la meitat dels regidors que tenia el seu partit. Quan es va retirar perquè "no tenia força per continuar" els sondejos eren adversos. Artadi, que va ser mà dreta de Carles Puigdemont i fins i tot va apuntar a successora, ha desaparegut de la primera línia política i ara és assessora de Foment. Trias, però, vol comptar amb ella en campanya i li reserva algun paper en la mesura que ella vulgui. Dijous es van deixar veure junts en una distesa conversa a la cafeteria la Farga del carrer Beethoven, a la zona alta de Barcelona.  

Vist i llegit

El Parlament Europeu no se'n surt de regular la segmentació i la transparència de la propaganda política a Google. La multinacional americana ha posat en marxa una campanya agressiva amb creadors de continguts i entitats no governamentals que no volen limitacions i que a ells els estalviaria, per exemple, explicar els secrets dels seus algoritmes. El debat és complex perquè afecta la llibertat política i d'expressió, però també és necessari frenar les fake news i els discursos d'odi que es difonen a través de les xarxes i d'alguns mitjans. De tot plegat escrivia un article a El País la periodista Marta Peirano, especialitzada en la intersecció entre poder i tecnologia.    

 L'efemèride

Tal dia com avui del 1972 a la ciutat de Derry, a l'Ulster (un territori que formen comtats d'Irlanda que no es van poder independitzar del Regne Unit el 1921), es va produir el Diumenge de Sang. L'exèrcit britànic va reprimir a trets una manifestació pacífica pels drets civils de la comunitat republicana, que professa majoritàriament la religió catòlica. Van morir 13 manifestants i hi va haver 14 ferits. La brutalitat va desfermar les hostilitats amb l'IRA, organització armada partidària de reunificar l'illa d'Irlanda. Durant anys els paramilitars unionistes (de religió majoritària protestant) van ser els tercers actors del conflicte armat, que va dividir les comunitats. Els acords de Divendres Sant de 1998 van pacificar el territori després de centenars de morts, però no resoldre el conflicte. El grup irlandès U2 va dedicar als fets d'avui fa 51 anys una de les seves cançons més conegudes, Sunday Bloody Sunday. La podeu escoltar aquí i emocionar-vos. Així recordava TVE, en aquest cas molt crítica amb la brutalitat policial, el 50 aniversari.

 L'aniversari

Un 30 de gener de l'any 1979 naixia a Castelló de la Plana, al País Valencià, el còmic i imitador Carlos Latre, que es va criar a Tarragona. Latre va començar a la ràdio i la va compaginar amb programes a TV3 i Crónicas Marcianas, a Telecinco, que el va fer una estrella. També és habitual als espais d'humor Crackòvia i Polònia i ha rodat diverses pel·lícules. En aquest vídeo imita 64 personatges (sí, sí, heu llegit bé) en dos minuts. Brutal.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l