ERC va decidir que no investiria a la distància Carles Puigdemont, que no va tornar de Brussel·les, i ajornant el ple a la recerca de "garanties" va fer evident la seva distància amb Junts per Catalunya i la CUP, que volien desafiar l'Estat i votar el president. No eren, però, capaços de concretar què passaria després, si es faria efectiva la presidència o quina seria la sortida. No sabien aclarir quin era l'objectiu de desobeir.
ERC, que va començar apostant per restituir el Govern, després per fer presidenta Marta Rovira i a darrera hora a Oriol Junqueras, també ha de saber explicar què vol fer amb la legislatura més enllà d'actuar amb un realisme sobrevingut però que mai està de menys. En qualsevol cas, ni els uns ni els altres poden forçar la màquina si no estan d'acord, perquè no són prou forts per imposar res a l'altre ni per articular, en unes hipotètiques noves eleccions, una majoria clara. Per entendre per què s'ha arribat fins aquí us aconsello aquesta crònica de Joan Serra Carné, Oriol March i Roger Tugas. També l'opinió d'Irene Ramentol.
La tensió va ser molt evident i va tenir episodis molt poc agradables, però la legislatura no està morta. Puigdemont va fer al vespre un missatge conciliador i es va aferrar al fet que Roger Torrent no contemplés altra alternativa que investir-lo a ell sempre i quan es faci de forma "efectiva i amb valor real". Els contactes es van reprendre ahir a la tarda i l'ajornament del ple, sumat a la visió de l'abisme que suposaria anar a unes eleccions que Rajoy podria trigar mesos en convocar, pot facilitar un diàleg sincer sobre objectius i persones i des del respecte mutu. És a dir, sense que ningú vulgui arraconar o absorbir l'altre. Sobre l'ambient dins al Parlament us deixo la contracrònica de Sara González, i del que va passar fora, on la pressió de l'independentisme cívic es va fer evident, la contracrònica de Pep Martí.
Vist i llegit
Fernando López Agudín escriu a Publico.es l'article "L'escac del govern a l'Estat", on diu que el xoc que s'ha fet palès entre l'executiu, el Consell d'Estat i una part del TC ha deixat al descobert la pitjor raó d'Estat. Acusa el PSOE de connivència amb un PP que convertirà la crisi de Catalunya en un gran conflicte sobre la democràcia a Espanya. I adverteix del perill que s'acabi recorrent a la llei de partits per acabar amb el problema independentista.
El passadís
Un dels moments de més tensió al Parlament es va viure en els minuts previs a l'hora de convocatòria del ple, les tres de la tarda. Malgrat la suspensió, i en un clar desafiament a Roger Torrent, els diputats de Junts per Catalunya i la CUP hi volien anar. Haurien omplert només una quarantena d'escons i complicat encara més les coses amb ERC, i per això van descartar fer-ho, malgrat la divisió d'opinions, i només s'hi van presentar els anticapitalistes. Es va viure un moment de gran confusió quan Francesc de Dalmases, Quim Torra, Laura Borràs i Aurora Madaula, alguns dels diputats més combatius de JxCat, van entrar al ple. Van deixar que s'estengués el dubte. Només s'hi van acostar per buscar els companys de la CUP, que en aquell moment ja havien marxat a saludar els convocats pels CDR.
L'efemèride
Tal dia com avui de l'any 1994, fa 24 anys, un incendi va destruir totalment el Gran Teatre del Liceu. Recordem l'efemèride amb un vídeo que va publicar el mateix teatre per commemorar els 15 anys de la seva reobertura. També podeu gaudir d'aquest magnífic reportatge publicat el 2015 per NacióDigital sobre les entranyes del teatre, que es va reconstruir amb la implicació de totes les administracions. El programa de televisió Salvados va emetre un reportatge que, en una mena de judici paral·lel, posava en qüestió la versió oficial i donava a entendre que potser a algú li va interessar cremar-lo i reconstruir-lo.
L'aniversari
Avui compleix 62 anys l'expresident de la Generalitat, Artur Mas, que fa uns dies, després de ser investigat per l'1-O pel Suprem i a les portes de la sentència del cas Palau, va deixar la primera línia política que ocupava com a president del PDECat. Mas es va iniciar en política de ben jove a l'administració Pujol i després d'un breu pas per l'empresa privada (al grup empresarial de la família Prenafeta) va convertir-se en regidor a l'Ajuntament de Barcelona. D'allà a la Generalitat de nou, on va ser conseller d'Obres Públiques, d'Economia i conseller en cap el 2001, quan Pujol el va designar successor. Després de set anys a l'oposició va arribar a la presidència en les eleccions de 2010. Aquest documental va retratar el backstage de les últimes hores d'aquella campanya.
subdirector de NacióDigital
Fes clic aquí per subscriure't-hi
