[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

Aquesta setmana és clau per definir com serà la resposta a la sentència del TSJC, ratificada pel Tribunal Suprem, que obliga a un 25% de classes en castellà a les escoles catalanes. La sentència és ferma, però és encara una incògnita saber si el fet que es dicti a partir d'una llei derogada, la del ministre Wert, i que les vigents, la LOMLOE espanyola i la LEC catalana, no diguin pas el mateix dona algun marge. Sigui com sigui, si les coses no canvien a les escoles on hi hagi pares que ho demanin s'haurà de fer com a Canet de Mar. I caldrà veure quan i com s'imposa el criteri de forma general en un context, prou que ho sabem, que no és gens bo per a la nostra llengua. 

El Govern va dir hores després de la sentència del Suprem que no volia "delegar" la responsabilitat en els mestres ni els equips directius i que donarien una resposta i les "eines" per impedir que el català es toqués. En paral·lel, la conselleria va intentar reforçar el consens social i polític entorn la immersió. El pas dels dies, i els requeriments adreçats directament a les direccions dels centres, han fet evident que el marge polític, la possibilitat real de parar el cop, és, per ara inexistent. Hi ha un cert desconcert i preocupació perquè, de nou, els fets no han estat al nivell de les expectatives creades.

Per tant, aquests dies s'haurà de treballar en dos fronts. El Departament d'Ensenyament, el Govern i els mal avinguts partits que en formen part (ahir en vam tenir un nou exemple amb declaracions del vicepresident Jordi Puigneró i de Laura Borràs) hauran d'estudiar fórmules per descarregar de responsabilitat els mestres i fer que, arribat el cas, les assumeixin els polítics si en l'actual context es confirma, tal com va donar a entendre el conseller González Cambray, que no hi ha solució.

Tot això en el cas que no s'accepti el 25% en castellà. Aquest percentatge, i fins i tot superior, ja es dona en molts centres, especialment a la secundària. La immersió, prou que ho hem dit, té fugues importants, però els jutges es valen de dues mentides: la del cofoisme governamental dels darrers anys que deia que la immersió es complia i que no calia tocar-la; i la de l'espanyolisme i els seus mitjans que presenten les nostres escoles com centres d'adoctrinament monolingües en català parlant fins i tot d'"apartheid".

ERC és qui lidera la conselleria i qui té contreta, doncs, la principal responsabilitat. És necessari fixar un horitzó clar de quina és la via més realista i efectiva per preservar el model, si convé amb algun tipus de reforçament legal per part de l'Estat "blindant-lo" de veres. I es trobi o no el desllorigador és imprescindible que, davant de casos com els de Canet, quedi clar què pot i que vol fer l'administració i què es demana i què no a la comunitat educativa.

Perquè cal mirar als polítics, és clar. Però també ser conscients que el marge (el poder) de la Generalitat és el que és. I, per tant, això ens porta de nou al carrer i a les escoles. A la gent, en definitiva, que està disposada a assumir també costos i a donar la cara per l'escola en català, una eina per garantir la igualtat d'oportunitats i la bona salut de la nostra llengua.

Dissabte que ve hi ha convocada a Barcelona una mobilització per part de la plataforma SomEscola, que anima Òmnium. Segur que serà concorreguda, però hauria de ser massiva (vaig escriure'n aquesta opinió, també sobre el paper i la importància del PSC en tot plegat) i la pedra de toc per definir futures mobilitzacions. Aquest dijous ja hi ha vaga d'estudiants als instituts i a les universitats i, si l'ofensiva segueix, que em temo que sí, segurament en vindran de mestres.

Dissabte, des de la plaça Tetuan fins a l'Arc de Triomf, s'ha convocat una marea verda. Evoca les que es van fer fa una dècada contra les retallades i, sobretot, la de Balears contra el TIL (el decret que establia un trilingüisme a l'escola amb català, anglès i castellà carregant-se la immersió) i la llei de símbols, que prohibia als centres expressar el seu rebuig. Més de 100.000 persones es van manifestar a Palma i els mestres van assumir el sacrifici de tres setmanes de vaga i fins i tot algun la va fer de fam. Es van rebel·lar, van desobeir i van guanyar.

Però allà era molt més simple: al davant hi havia un govern, el de Bauzá i el PP, contrari a la llengua i al qual se li havia de fer retirar un decret. El consens a Catalunya és encara major i el Govern defensa la causa, però és molt més complicat lluitar contra la justícia, parapetada en la preeminència constitucional del castellà. Qualsevol mobilització, per ser efectiva i reeixir, necessita un diagnòstic i un objectiu que siguin clars i compartits. I aleshores, on no pugui arribar sol el Govern ho haurà de fer la gent posant-hi també el coll, com ja ha passat altres cops.
 

---

Avui no et perdis

» Una Marea Verda (ara catalana) per defensar la llengua pròpia a l'escola; per Irene Montagut.

» Les dades avalen la immersió: els nivells de català i castellà dels alumnes són quasi idèntics; per Roger Tugas Vilardell.

» Opinió: «Hola, ministre Iceta»; per Laura Pinyol.

» Entrevista a Pere Mayans: «Canet de Mar pot ser una inflexió en els atacs contra el català»; per Pep Martí.

» La política catalana torna als debats de la casella prèvia al procés; per Oriol March.

» La resurrecció de Pujol; per Joan Serra Carné.

» Entrevista a Rafel Nadal: «Tornarà l'ambició de ser, però ens ha d'agafar amb més força»; per Pep Martí.

» Fil directe: «La contraofensiva»; per Germà Capdevila.

» El vicepresident Puigneró alerta que «l'estabilitat del Govern està en risc».

» Espanya renuncia a la patent unitària europea perquè no s'aplica en castellà; per Àlvar Llobet. 

» Tornar a ocupar: la (no)solució per aconseguir certa estabilitat; per Anna Mira.

» El Cercle d'Economia busca unes eleccions sense enfrontament; per Pep Martí.

» Nadal, felicitat obligatòria?, entrevista a la psicòloga Míriam Torre; per Tània Sala.

» La Sagrada Família, entre el llegat de Gaudí i la «mona de Pasqua»; per Pep Martí.

» Els cabdills «lleidatans» recuperen les seves armes; per Àlvar Llobet.
 

---

 El passadís

Dissabte es va viure l'enèsima reconciliació entre el regidor del PP a Barcelona Josep Bou i la cúpula del seu partit després de la darrera enganxada. Va ser en el transcurs de l'acte de lliurament de carnets de militants del partit que va tenir lloc a l'Ateneu Fort Pienc de Barcelona. La trobada, amb Alejandro Fernández també present, va servir per lliurar prop de cinquanta carnets d'afiliació. Entre ells, va cridar l'atenció que hi hagués alguns membres de la comunitat xinesa. Els darrers dies, s'havia produït una forta tensió entre la direcció estatal i Bou pel fet que aquest mantingui com a cap de gabinet el veneçolà Luis Barroso, un antic oficial de marina del país caribeny que té un passat chavista com a assessor de diversos dirigents i militars del seu país.

Barroso és també un politòleg, però la seva presència al costat de Bou genera animadversió en un PP que fa del discurs anticastrista i antichavista un tema central. Després de dies de mal ambient entre Bou i la vicesecretària d'organització a Catalunya, Ana Beltrán, que era a Fort Pienc, tots dos es van abraçar públicament. Les aigües han tornat a asserenar-se entre el partit i l'inclassificable regidor. Veurem per quants dies.  

Vist i llegit

No voldria que us passés desapercebut un documental, en dos capítols, que el Sense Ficció de TV3 va emetre en ple pont de la Puríssima. Es tracta d'El talp, un infiltrat a Corea del Nord, dirigit, produït i guionat l'any passat pel danès Mads Brügger. Retrata, amb centenars d'hores de gravacions secretes, una infiltració de deu anys (sí, sí, deu anys) d'un cuiner danès retirat a la xarxa internacional de suport al règim de Pionyang. Entra, i no és broma, fins a la cuina de la mà d'un suposat milionari que col·labora amb ell i tramen amb les autoritats del país construir una fàbrica d'armes i amfetamines subterrània a Uganda.

Al documental, més apassionant que la majoria de pel·lícules que pugueu trobar, hi té un paper estel·lar el català Alejandro Cao de Benós, una mena d'ambaixador plenipotenciari del règim dels Kim. Queda clar que el bloqueig internacional ha fet estralls al país i la desesperació per aconseguir divises, que Cao de Benós hi té un gran poder i que tot és molt precari atesa la facilitat amb la qual són burlats. Aquí trobareu les dues entregues i una mica més d'informació. El teniu disponible a TV3 a la carta per Catalunya fins al dia de reis.    

 L'efemèride

Tal dia com avui de fa 25 anys es va presentar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el Foro Babel, una plataforma cívica que va agitar el debat identitari a Catalunya, singularment en l'àmbit lingüístic. Entre els impulsos diversos intel·lectuals de l'esquerra com ara Francesc de Carreras, Félix Pérez Romera, José Ribas, Félix de Azúa, Victoria Camps, Juan Marsé o Rosa Regàs. Combatien una suposada hegemonia nacionalista i "l'arraconament" del castellà.

Anys després, i no amb els mateixos protagonistes, Ciutadans, fundat el 2005, es reivindicaria com a continuador d'aquest espai, ja inactiu. Iniciatives com Societat Civil Catalana o CLAC (Centro Libre. Arte y Cultura) n'han recollit el testimoni però sense una orientació esquerrana. Aquest espai es va sentir guanyador de les eleccions de desembre de 2017 amb Ciutadans i la seva confrontació contra l'escola catalana els dona ara fruits gràcies als jutges, a la passivitat del govern espanyol i a la incapacitat del govern català. Aquí un dels seus impulsors, Francesc de Carreras, n'exposava l'ideari a El País. 

 L'aniversari

El 13 de desembre de l'any 1923 naixia a Barcelona el pintor Antoni Tàpies, un dels mestres de l'informalisme i un dels artistes catalans més destacats del segle XX. Obres seves decoren la sala on es fan les reunions del Govern a la Generalitat o els passadissos del Parlament evocant l'esperit de l'Assemblea de Catalunya. Entre les seves obres més populars hi ha l'homenatge a Picasso davant el Parc de la Ciutadella o el Mitjó, a la seu de la fundació que acull la seva obra al carrer Aragó. De formació autodidàctica, va morir a Barcelona el 2012. L'any de la seva mort El matí de Catalunya Ràdio li va dedicar un monogràfic que podeu recuperar aquí.
  ​ Fes clic aquí per rebre'l