Catalans parlant de Madrid, la cosa més antiga del món. I cansada, des de Pla que ja hauríem haver deixat de fer-ho, no es pot dir res més. Tants catalans que han quedat enamorats de Villa y Corte. Centenars de catalans entre ahir i avui en direcció a Madrid. No és cap novetat. És comú, habitual i necessari fins i tot. Negocis, turisme, família. El tren. El progrés. Barcelona i Mataró. Cavall de ferro que ara transporta consellers i parlamentaris amb dos destins: Audiència Nacional i Tribunal Supremo. Delinqüents perillosos. Traïdors. Aroma de cas Dreyfuss. Un cop arribat a Madrid-Puerta de Atocha et trobes a uns 2 quilòmetres de l’Audiència Nacional (si vas pel Paseo del Prado que saluda Neptuno, Cibeles i el Monumento a los Caídos) i del Tribunal Supremo, espaiats per la plaça Villa de París. Lamentable coincidència.

Recordo mítings de l’antic líder d’Esquerra, Josep-Lluís Carod-Rovira deia allò de que “diuen que a Madrid no se’ns hi ha perdut res, i és on ho hem perdut tot!”. Infàmia al Reino de España. El PP més rònec que ha engreixat el drac estatal, la maquinària judicial, que com sabem tots els fans de Joc de Trons, ara no hi ha qui ho pari. Són els nens que fan ‘bullying’, abusant del seu poder, i enfonsant la seva autoritat.

Parlem de l’Audiència Nacional, per exemple, ha citat, en un nou rècord del món, el president de la Generalitat (no ha deixat mai de ser-ho, companys periodistes) Carles Puigdemont i els consellers per avui i demà. Parlem de delictes de rebel·lió, sedició i malversació.En paral·lel el Tribunal Supremo ha citat a declarar la presidenta del Parlament, Carme Forcadell i els membres de la Mesa. Cap guionista ho podria escriure millor.

Recorda aquella gran pel·lícula de Fernando Fernán Gómez, El viaje a ninguna parte. On els còmics dels anys cinquanta s’adonaven que havien perdut la guerra contra el cinema. Avui trobem a tota la casta madrilenya d’advocats, magistrats i “superfuncionaris” que creuen que la política es fa des dels despatxos de fusta i olor a puro i brandy. No s’adonen de què han fet. S’han carregat Espanya, ras i curt. I l’independentisme català arriba, amb tota la legitimitat democràtica, en el moment just. Ara que ben corcada deu ser ja.

La idea que el Govern i els parlamentaris ja sabien a què s’exposaven i que ara, doncs, toca entomar les conseqüències, no em val. Tenim una causa justa i davant un sistema judicial que tortura les lleis i que escriu querelles fins a dalt d’LSD. Tenim un tren que no s’atura. Ara bé, avui cal saber que a la República catalana tindrem conciutadans que es manifesten amb banderes d’Espanya i que se senten espanyols. Seduïm amb les xifres i hem de convèncer amb un model social que ha de ser comú. Abandonem les tertúlies de trinxera. Boicotegem la tonteria i units en el fons, i si cal en la forma, sortim a guanyar.