La gent es va petar de riure amb el fet que molts dels policies i guàrdies civils que venien a esbatussar catalans al crit tribal i sanguinari del “a por ellos”, s’allotgessin en un vaixell tatuat amb el dibuix del "Piolín", el canari cap gros de Looney Tunes. Només a un ministre espanyol se li podia acudir embarcar els seus atemoridors efectius en una banyera aparentment tan còmica i infantil com aquella. A mi, però, no em va fer puta gràcia. Fet i fet, li vaig trobar al cas el seu punt sinistre.

Els "piolins", ja ho sabem, no tenien res de nens innocents ni eren tampoc ninots animats. Les imatges del primer d’octubre d’aquests apallissant amb ganes gent indefensa ens van deixar molt clar que havien vingut a fer i ens van omplir de ràbia. Unes imatges i uns fets que els desvergonyits dirigents del PP es van atrevir a negar davant del món sencer alhora que les televisions i diaris espanyols es cenyien al relat de la demonització dels votants dels referèndum. Dies després, Madrid ni tan sols va ser capaç de tolerar les disculpes de nen cagat del seu delegat, Enric Millo. Des d’aleshores, l’Estat s’ha empenyorat en presentar els amos del garrot com a víctimes i les víctimes com a una mena de criminals indesitjables. Uns amos, per cert, que s’han quedat escampats per tot el territori igual que un exèrcit fantasma que sabem que cada nit alena en una mar de penombres.

Segons el PP –també ara segons els socialistes- no hi va haver batusses ni tampoc ferits. Tot és una pura manipulació de l’independentisme. La verborrea rabiosa de Rafael Hernando, de Martínez-Maillo, però també el silenci calculat de sa borbònica Majestat, em va recordar aquelles portades del diari xilè El Mercurio en què es negava amb descaradura l’existència de desapareguts, una notícia que, òbviament, atribuïen a la perversa propaganda dels marxistes.

No ens enganyem. Els importa una bona merda que diversos organismes internacionals, que la premsa d’arreu del món des de Berlín a Hanoi, denunciessin la brutalitat policial que van desfermar sobre Catalunya amb la incontinència pròpia d’un exèrcit d’ocupació desorientat i esporuguit. Ho vam veure i no ens empassem les subtileses verbals i els pretextos legalistes dels qui els van manar a cop de fusta.
    
Com sigui, diguin el que diguin, el Govern acaba de donar a conèixer la xifra dels ferits en les càrregues policials de l’1-O que s’eleva a les 1.066. Hi ha persones de totes les edats, fins i tot dos nens de menys d’11 anys. Hi van haver també cinc ferits molt greus i des del departament de Salut s’ha assegura que l’home de 38 anys que va ser ferit per l’impacte d’una bala de goma davant el col·legi Ramon Llull de Barcelona, perdrà la visió d’un ull, total o gairebé totalment.

Malgrat l’èxit relatiu que van tenir, llegeixo en un paper del règim que els 800 "piolins" són terriblement infeliços en el seu vaixell i que imploren acció. Segons aquest mateix paper els agents asseguren que no poden estendre la bugada en coberta perquè algú, misteriosament, els la roba. El cas és que la imaginació no dona per a pensar amb independentistes abillats com a corsaris, escalant en la fosca nit la panxa del Moby Dada amb l’objectiu heroic de fer-se amb uns quants calçotets piolínics amb què decorar els balcons de les seves cases. Els lladres, doncs, són entre ells, sense dubte.

Diuen també que mengen merda i que els tripulants italians són una colla de dropos i bruts que no netegen i que deixen que el fem s’amuntegui per tot arreu per a gran alegria de rates i ratots. No tenen quasi el wifi i és gràcies al whatssap que es poden assabentar de com va l’esclafament de Catalunya, especialment de com s’esclafa als Mossos... Entre unes coses i altres, més d’un periodista ja ha assegurat que entre els "piolins" comencen ha haver-hi tensions. Resulta estrany que gent tan patriòticament motivada, enardida per ministres, diaris, i poble pla, caiguin en un desànim com el descrit. Desànim que en cap cas pot ser bo per a sediciosos, rebels i veïnat en general atès que quan els donin solta hi haurà, per desgràcia, massa mala llet concentrada, massa ressentiment.

Personalment no els vull cap mal però si haig de ser sincer les seves penes no són les meves. Jo en tinc d’altres. Pena, posem per cas, per les més de mil persones que van rebre garrot l’1 d’octubre i que són els meus, incondicionalment, per sempre més. Pena pels gallecs que han vist cremar el seu país mentre els seus governants ineptes s’atrevien fins i tot a culpar Catalunya del desastre. Pena pels milions d’espanyols d’a peu que ofegats en la cridòria patriòtica són incapaços de veure que els governa un partit amb gairebé mil imputats per corrupció. Pena pels desinformats. Pena pels periodistes mercenaris del poder que s’han venut a la mentida ofegats per un patriotisme de xaranga ple de paranys. Pena per tots els que odien els catalans. Pena per veure com en Espanya, després de moltes generacions, la intel·ligència encara no ha estat capaç d’ocupar el lloc de la fatxenderia vagament il·lustrada, el de la retòrica de l’estafador miserable de mercat de poble. Pena per la seva amarga derrota, per la seva desesperació davant de la raó.