Amb 121 migrants a bord -inclosos nadons i menors-, rescatats d'una pastera a punt de naufragar al Mediterrani, l'Open Arms continua esperant a alta mar una solució administrativa per atracar a port segur. De moment, però, només ha rebut respostes insatisfactòries. És coneguda la bel·ligerància del govern italià, ancorat en les tesis de l'extrema dreta i que continua legislant en contra de la immigració, però també s'ha evidenciat la hipocresia del govern espanyol. Pedro Sánchez va iniciar l'etapa a la Moncloa obrint el port de València a l'Aquarius -per diferenciar-se de l'executiu de Mariano Rajoy- i ara demana a l'ONG de Badalona que "actuï d'acord amb la normativa", després de deixar el seu vaixell durant mesos amb el motor aturat. No queda clar, però, si fer cas a la normativa que cita la Moncloa implica deixar morir els nàufrags que es trobaven a la deriva.

L'Europa dels drets i les llibertats s'ha posat una bena quan mira al Mediterrani. En alguns casos la bena serveix per no fer més profunda la mala consciència de la desatenció; en d'altres, la indiferència en l'auxili s'explica per tesis reaccionàries que només es poden explicar des del racisme. La figura que encarna aquesta segona lectura dels fets és la de Matteo Salvini, l'home que ha convertit Itàlia en un estat immune a la solidaritat. Salvini és culpable per acció i la Unió Europea ho és per omissió. El continent ha aparcat les operacions de salvament -la resposta de Mare Nostrum, arran del naufragi dramàtic del 2013 davant la costa de Lampedusa, és avui un miratge- i ha prioritzat el revestiment de les seves fronteres. La resposta del govern espanyol s'explica en clau de blindatge fronterer. I, mentrestant, es criminalitzen les ONG que continuen treballant al mar sota amenaça d'accions judicials i multes milionàries.

La vida de tants migrants que volen formar part del somni europeu passa per aferrar-se a l'Open Arms d'Òscar Camps o al Sea Watch 3 de l'alemanya Carola Rackete. La determinació de les maniobres que executen malgrat la bel·ligerància del govern italià -i la contemporització dels seus països, que aplaudeixen la iniciativa de les ONGs però es refugien en la normativa- són l'únic flotador per als qui aspiren a no morir ofegats. Existint el coneixement de causa, la negació de l'auxili només pot ser considerat un crim. La Unió Europea és conscient de l'acusació, perquè un grup d'advocats ja ho ha formalitzat en forma de querella.

Els migrants es juguen la vida en una pastera perquè el que deixen només és desesperació. Prefereixen morir aferrant-se a un somni que morir sense somiar. I, davant l'anhel per la vida, només troben barreres. La primera barrera és la fragilitat de superar la immensitat del mar amb una embarcació inestable. La segona, si aconsegueixen ser rescatats, és la dels ports tancats, que només s'obren en comptagotes. La tercera, si trepitgen terra ferma, és la de ser acollits en condicions dignes. I ja sabem que la dignitat passa per tenir casa i la documentació necessària per poder treballar. En síntesi, sobreviure.

Catalunya s'ha declarat país d'acollida -ho va dir al carrer en manifestacions concorregudes, i ho han explicitat la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona-, però continua tenint les mans lligades per oferir una resposta integral i dimensionada a l'abast del drama humanitari. Les declaracions de voluntats són el primer pas per vehicular grans problemes. Però caldria que tots plegats actuéssim amb coherència. Si diem que volem acollir, hem de ser sensibles a la dificultat que implica atendre el degoteig constant de menors no acompanyats. Si volem acollir, hem d'assumir que fer de manter és un exercici de supervivència i no un factor d'inseguretat. Què deu pensar un manter quan, després de salvar la vida a alta mar i tenint la venda ambulant com a únic mètode de supervivència, sent missatges de solidaritat de la societat que l'ha acollit mentre córrer a refugiar-se perquè el persegueix la policia?