[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

En les pròximes hores s'haurà de resoldre el futur del govern de Ripoll. La possibilitat que Aliança Catalana (AC), que va créixer d'un a sis regidors el 28-M, prengui el relleu de Junts a l’alcaldia, que en va perdre cinc, ha fet que les esquerres de la ciutat s'activin. ERC, el PSC i la CUP havien tancat un acord i esperaven que els juntaires els donessin els vots per fer possible el cordó sanitari contra un partit d'extrema dreta. Junts, però, es va despertar dimarts i va reclamar liderar el govern alternatiu malgrat que havia afirmat que no era la seva intenció. Entre la nit de les eleccions i aquest punt ha passat de tot i, a les xarxes i als mitjans, s'ha produït un debat interessat, poc enriquidor i que ha barrejat naps i cols amb Ripoll com a excusa. Les actuacions d'alguns líders, com ara Laura Borràs, corregida pel seu propi partit, no l'han asserenat, com tampoc les dècimes d'audiència que mitjans en dificultats —és el cas de la cadena 8TV— han buscat guanyar portant als seus platós la loquacitat i radicalitat de Sílvia Orriols. 

Hi ha, en tot aquest tema, qüestions a tenir en compte. La primera, ben clara, és que Aliança Catalana és extrema dreta, tal com sostenen, per exemple, experts com ara Xavier Rius-Sant o Jordi Borràs. No tots els partits d'aquesta tendència són iguals a tots els països, però sí que tenen comuns denominadors com el populisme, el tarannà identitari o els discursos de la por i de l'odi. Els fan contra els immigrants difonent falsedats com la de la "gran substitució", presentant tot l'Islam com a salafista o gihadista, o recorrent a l'anècdota de donar per feta una suposada impunitat per sacrificar xais. Aliança no fa el discurs nacionalcatòlic de Vox, que entronca amb el franquisme, però sí que abraça els postulats de l'extrema dreta sense manies. 

La segona qüestió és l'impacte que té que el partit d'Orriols sigui independentista. I això, en un context de desafecció sobiranista —que en algun cas deriva en sentiments d'humiliació o de ràbia— ha provocat que alguns dirigents, opinadors o militants hagin estat indulgents amb AC que, si bé a Ripoll centra el discurs en la islamofòbia, quan té altaveus nacionals, posa l'accent en l'independentisme més insubornable. Tant fa que alguns dels que ara passen per alt la xenofòbia d’Orriols perquè és "dels nostres" aplaudissin o exigissin cordons sanitaris estrictes contra Vox. Hi ha qui busca les raons per excusar-la criticant el "bonisme", les ideologies "woke" o la "ineficàcia de l’esquerra" per frenar l'extrema dreta. Distreuen la dada que des del 2011 l'alcalde de Ripoll, que no va optar a la reelecció, hagi estat el juntaire Jordi Munell, diputat al Parlament i que ha gaudit de majoria absoluta en diversos mandats sense fer uns discursos progressistes.

Hi ha una extrema dreta independentista, i l'adjectiu no pot ser una excusa, com tampoc podria ser-ho per a un corrupte o qualsevol altre delinqüent. En el cas d'Orriols no es pot ni tan sols argumentar lawfare o muntatges policials per disculpar-la, tal com s'ha fet amb líders independentistes acusats de males pràctiques en els darrers anys. A alguns, senzillament, el que els repugna en castellà ho disculpen o són empàtics quan ho escolten en català. Hi ha grupuscles independentistes, per sort molt minoritaris, d’extrema dreta. No estan al nivell de l'influx de Vox, a qui el PP i el PSOE han usat i blanquejat a conveniència, que pot governar Espanya i que ja té presència als principals ajuntaments catalans amb 124 regidors. Però la llavor hi és i no se'n pot obviar el potencial, acreditat a la majoria dels països europeus. És un perill legitimar l'extrema dreta, tal com vam explicar després que Josep Costa s’hi reunís en nom de Borràs i com vaig escriure ara fa un any arran d’una reunió a Sant Cugat d'independentistes decebuts on també hi havia el partit d'Orriols o el FNC, que ha obtingut representació a Manresa.

La tercera qüestió és que quan l’extrema dreta és a les institucions ja no hi ha una solució 100% bona. Amb tota la bona fe, es pot pensar que és millor barrar-los el pas amb un cordó sanitari, que sempre implica pactes entre molt diferents i, per tant, amb un punt antinatural que pot enfortir l'alternativa si sorgeixen desavinences o resulta ineficaç. És el que ha passat a Badalona quan s'ha apartat el populista Xavier García Albiol, del PP, que el 2011 va guanyar i que el 2015 ho va tornar a fer amb el famós Limpiando Badalona, però va ser enviat a l'oposició. Ara, tornarà a l’alcaldia amb majoria absoluta després de diverses entrades i sortides i del fracàs dels seus opositors. L'altra opció és deixar que l'extrema dreta governi i que s'estimbin contra la realitat les seves solucions fàcils, com ara prometre tancar centres de culte musulmans atemptant contra la llibertat religiosa, o que es faci evident la manca de preparació dels seus electes. La moció de censura a mig mandat sempre és una opció.

Ripoll, encara colpejada pels efectes dels atemptats del 2017 a Barcelona i Cambrils comesos per una cèl·lula de joves radicalitzats per un imam, és en la disjuntiva de triar. En les pròximes hores Junts haurà de resoldre si deixa fer a l’esquerra (tal com pretenia la seva direcció dilluns), si intenta liderar un govern multicolor, o si permet que Orriols sigui alcaldessa en tant que llista més votada, que ara sembla el més factible. L'argument que cal respectar aquesta condició i no barrar-li el pas és fal·laç i prou estem veient com tots els partits l’usen a conveniència. I perd tot el sentit si hi ha majories alternatives àmplies, disposades a fer pinya i amb un programa de govern raonable. AC té el 30% dels vots; ERC, el PSC i la CUP, que tenen un acord de govern signat, sumen el 41%; i si se’ls afegeix d'una forma o de l'altra Junts arribarien al 57% de suports. Són, doncs, minoria els ripollesos que haurien fet costat al govern en solitari d’AC i això no es pot obviar.
 
Els debats i els problemes, com ara les dificultats d’integració d’alguns immigrants i les inconveniències que això genera, no s’han de defugir, però tampoc s’han de magnificar. I cal ser exigents a l’hora de reivindicar drets per tothom (també el vot a les municipals) mentre es demana que es compleixin els seus deures, per exemple en el relacionat amb les polítiques d'igualtat, la llengua o la secularització de la societat. Les negociacions no van bé a Ripoll i les pròximes hores seran clau.

Per evitar que el monstre es faci gran cal un govern cohesionat, amb polítiques coherents i que combati amb determinació l'extrema dreta i les seves mentides per deixar-les en una flamarada passatgera com s'ha fet a Vic, mantenint a ratlla Josep Anglada i els seus epígons. Si, per tacticisme d'alguns o de tots ells, els implicats no volen o no poden garantir el govern que Ripoll necessita i vol, poden posar les bases d'un triomf encara més rotund d’Orriols el 2027 i que el que representa s'estengui com una taca d'oli per tot el país.

» Aquest dimecres vindrà també marcat per la sessió de control al Parlament —Pere Aragonès també compareix per explicar els canvis al Govern— i la mala maror entre Junts i ERC pels pactes locals i a les diputacions. Enmig d'acusacions creuades i després de tenir-se-les a molts ajuntaments on s'havien produït sociovergències, ERC es va assegurar dimarts les presidències de la Diputació de Lleida i Tarragona amb el PSC. Això dona menys opcions d'èxit al "front democràtic" que pretenia Aragonès amb la resta d'independentistes i pot complicar acords que encara es negocien, com el de Barcelona, Manresa, Girona o la Diputació de Barcelona. En aquest darrer cas, Junts se sentirà encara més lliure que el 2019 per tornar a fer presidenta la socialista Núria Marín. 
 

---

Avui no et perdis

» Junts demana ara liderar el govern de Ripoll; per Arnau Urgell i Vidal.

» ERC s'assegura la presidència de les diputacions de Lleida i Tarragona gràcies al PSC; per Bernat Surroca i Carme Rocamora.

» ERC es decanta per pactar amb la coalició de PSC i comuns a Tortosa i envia Junts a l'oposició.

» Els pactes al territori tornen a corcar les relacions ERC-Junts; per Oriol March.  

» El País Valencià anuncia el matrimoni PP‑Vox; per Pep Martí.

» Anàlisi: Per què Ada Colau no tornarà a ser alcaldessa; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «L'abstenció, segona ciutat més poblada de Catalunya»; per Francesc Canosa.

» Qui guanyarà les properes eleccions? Això diuen totes les enquestes per a l'Estat i el Parlament; per Roger Tugas Vilardell.

» Descarbonitzar Catalunya obligarà a invertir 84.000 milions d'euros; per Oriol March.

» La borrasca Òscar inunda diverses comarques; per Sergi Baixas.

» La veu de Nació: «Una cita perduda»; per Irene Montagut.

» Opinió: «El Sónar, el país que volem»; per Joan Foguet.
 

---

 El passadís

Continua el ball de noms entorn si un hipotètic govern Feijóo inclouria un "ministre català", entenent per això una figura amb estretes connexions amb els àmbits econòmics catalans i que pugui fer de pont entre la Moncloa i la burgesia catalana. El nom de Josep Piqué és el referent dels qui busquen un perfil així. Però aquests dies, enmig de les travesses de noms, alguns dels qui van conèixer Piqué subratllen les diferències enormes de context entre el 1996, quan Piqué va entrar al govern d'Aznar, i ara. Era la vigília de l'Europa de l'euro i la correlació de forces a Espanya era diferent, amb un PP que intentava situar-se en el centre i que va fer una aposta per pactar amb el catalanisme de CiU. Ara, alguns en el món econòmic mostren escepticisme sobre el marge de maniobra que tindria el ministre català, dins d'un govern del PP molt girat a la dreta i la més que probable aliança amb Vox. I, a més a més, alguns recorden que l'experiència de Piqué va acabar malament, defenestrat per Ángel Acebes. Però per si de cas, el 19 de juny, el Cercle d'Economia li ha preparat un gran acte d'homenatge, amb la participació de personalitats com Antón Costas i Carles Tusquets, expresidents del Cercle, i els exministres del PP Anna Birulés i José María Michavila, i l'exministra d'Exteriors socialista Trinidad Jiménez. També intervindrà Miquel Nadal, actual secretari general del Cercle i secretari d'Estat amb Piqué dels seus temps a l'executiu d'Aznar.

Vist i llegit

Ignacio Sánchez-Cuenca, un dels analistes més aguts de l'esquerra espanyola i ara vinculat a l'espai de Sumar, dissecciona l'actual moment de Podem després de les llarguíssimes trifulgues viscudes en l'espai a l'esquerra del PSOE. En un article a El País titulat "Podem, un partit excessiu", Sánchez-Cuenca defineix la formació morada com a "quixotesca" i li reconeix el mèrit d'haver trencat motlles i plantejat temes que estaven fora del debat públic fa pocs anys. Però acusa el partit d'haver estat poc sensible als canvis de la societat espanyola, d'haver-se atrinxerat i d'haver evolucionat cap als posicionaments dels grupuscles de l'extrema esquerra. Sánchez-Cuenca critica que la formació "que tot ho sotmetia a discussió i volia pensar fora dels canals establerts, no s'ha esforçat a proporcionar una explicació mínimament convincent de la seva caiguda".

 L'efemèride

Action Comics va presentar fa 76 anys Superman, un heroi que continua ben viu en paper i a la pantalla gran. La seva popularitat va entrar en una edat daurada amb les tres versions cinematogràfiques protagonitzades per Christopher Reeve. Fa sis anys va tornar a estar de moda gràcies a la interpretació que en feia Henry Cavill en la franquícia de superherois amb la qual Warner Bros combat l'hegemonia que Marvel ha implantat a totes les pantalles en l'última dècada amb un univers cinematogràfic estudiat al detall. A Superman el vam poder veure al costat de Batman, Wonder Woman, Flash i Aquaman a Justice League. Cinema crispetaire amb —més o menys encert— ànima de còmic.

 L'aniversari

Pocs, molt pocs, personatges tenen la capacitat de generar tants titulars, portades de diaris i hores de televisió. Donald J. Trump fa aquest dimecres 77 anys. Aquest milionari populista i ultraconservador va aterrar a la Casa Blanca com un cicló i només s'hi va estar un mandat després de la seva derrota el novembre del 2020 davant del demòcrata Joe Biden. El seu mandat va estar marcat pel negacionisme pandèmic, presumptes coaccions a l'exresponsable de l'FBI encarregat d'investigar les seves relacions amb Rússia, sortida de l'acord mundial pel canvi climàtic, nomenaments polèmics i baralles entre col·laboradors -inclòs el seu gendre, Jared Kushner, i qui va dirigir la campanya, Steve Bannon-, i una manera de tractar els mitjans de comunicació entre l'agressivitat i la paròdia. Va dir adeu a la presidència amb un intent d'invasió del Capitoli i vol tornar a ser candidat el novembre del 2024. De moment, no sembla que hagi de tenir problemes per imposar-se a les primàries. Així va anunciar que hi tornaria.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l