Per què Ada Colau no tornarà a ser alcaldessa

Hi ha un detall, gens menor, que pot ajudar a aclarir el paisatge sobre la sessió d'investidura de dissabte a l'Ajuntament de Barcelona. A l'agenda del primer secretari del PSC, Salvador Illa, hi figura -ara mateix- assistir a la constitució del nou consistori de Tarragona. Rubén Viñuales, abans cap de files de Ciutadans i ara cap de cartell dels socialistes tarragonins, recuperarà per al partit l'alcaldia de la capital de demarcació, després de quatre anys de govern d'ERC. Illa sap què té a celebrar la seva formació aquest cap de setmana. I a Barcelona no hi veu alegries a festejar, perquè no divisa un pacte en benefici propi que desbanqui Xavier Trias, guanyador dels comicis del 28 de maig. 

Feia dies que Ada Colau mantenia silenci. Des de la nit electoral -en què va felicitar Trias en privat i en públic- havia apuntat la possibilitat d'una suma entre forces progressistes. Aquell desig se sostenia vinculat a una altra esperança: que el recompte definitiu li permetés ser la segona candidata més votada, per poder liderar l'operació de l'aliança alternativa. Però l'escrutini va consolidar el segon lloc dels socialistes i Colau va haver de recalcular l'estratègia. Fins aquest dimarts, quan ha comparegut a l'aparador de Gemma Nierga a TVE per verbalitzar un últim intent d'acord amb ERC i el PSC, una entesa de mandat amb triple alcaldia, a repartir entre Ernest Maragall (el primer any), Jaume Collboni i ella mateixa (els cursos restants). És la "fórmula imaginativa" que la líder dels comuns havia incentivat a explorar. El darrer cartutx.    


Resulta, però, que la proposta de Colau només quadra a l'encara alcaldessa. Té arguments programàtics, però poca viabilitat. El còmplice necessari, ERC, no la compra. I el PSC sap des del primer dia que els republicans no sumaran amb Collboni, realitat que va fer que el cap de llista socialista analitzés un camí més costerut, el que reclamava els vots del PP. La convocatòria d'eleccions espanyoles el 23 de juliol ho va acabar de complicar tot per als comuns. Els republicans, escamats per la patacada electoral de les municipals, van virar el relat cap a les enteses independentistes -encara que els pactes a les diputacions de Lleida i Tarragona hagin enverinat les relacions amb Junts- i el PSC va comprovar que un eventual suport del PP a Barcelona s'allunyava en ple esprint entre Alberto Núñez Feijóo i Pedro Sánchez per la Moncloa. 

Els números no quadren. Qualsevol pacte que apartés el candidat de Junts reclamaria dos socis i els vetos s'acumulen. Colau vol sumar amb republicans i socialistes, però ERC no té incentius sòlids -un any d'alcaldia per a Maragall no ho és- per agafar de bracet el PSC a Barcelona mentre intenta que la legislatura catalana tingui recorregut. Pere Aragonès acaba de fer una crisi de govern per espantar el fantasma de l'avançament electoral a Catalunya i reclama el suport estable de Junts, a qui ja ha concedit el premi de fer Anna Erra presidenta del Parlament per passar pàgina a Laura Borràs. Els republicans no posaran més en risc Aragonès ni el seu mandat. "Podríem pactar un alcalde cada dia", ironitzava aquest dimarts una font autoritzada d'ERC a Barcelona per respondre de forma immediata al plantejament de Colau.


I l'única suma que Collboni veu mínimament factible -la que implica el PP- no pot satisfer els comuns, perquè no en té res de progressista. A banda que els populars no hi guanyen regalant una gran alcaldia als socialistes abans del 23-J, el primer que faria Daniel Sirera per no violentar més els seus votants seria exigir el cap de Colau. El PP només tindria arguments de pes per obrir una reflexió si Trias pactés un govern amb ERC abans de dissabte. Contra els executius independentistes tot és possible, com es va veure el 2019. Però Trias sembla haver vist clar el perill. Parla amb ERC, certament, però projecta una investiduraen solitari amb pacte de govern posterior a la jornada de dissabte.

Difícilment Colau tornarà a ser alcaldessa. Potser ha arribat el moment que els comuns comencin a interioritzar els danys col·laterals, de manifestació tardana, d'un moviment que els va desnaturalitzar: l'acceptació dels vots de Manuel Valls per davant d'una entesa solidària amb ERC. Aquella decisió validada en assemblea fa quatre anys -la fruita prohibida que el PSC els va servir en safata- va salvar la seva líder, però va corcar el futur. La percepció del seu rupturisme es va atenuar. Fins al punt de certificar una realitat feridora: quan més dominen l'agenda política de la ciutat -els debats que planteja Colau marcaran els avenços de Barcelona-, el suport electoral als comuns és minvant.