Aquest divendres el ple del Congrés espanyol va rebutjar per segon cop la investidura de Mariano Rajoy, després de vuit mesos sense govern i del successiu intent dels dos líders més votats. Una fita que ja no sorprèn en un país que sembla decidit a superar records en el bloqueig polític.

Arribats a aquest punt seria hora que periodistes, analistes i opinadors comencéssim a identificar els factors que estan operant en aquesta crisi política, més enllà dels nostres gustos o preferències personals. Pot agradar-nos més o menys, però és difícil acusar Mariano Rajoy de bloquejar la investidura quan, com a candidat més votat, ha intentat un pacte amb qui s'ha volgut asseure amb ell, Ciutadans, i ha reclamat a altres partits, com el PSOE, iniciar una negociació. Una cosa similar es pot dir del PSOE. Sense entrar a jutjar si ha triat la millor estratègia negociadora possible –que jo diria que no–, la veritat és que Sánchez va intentar sense èxit compondre un acord format per partits amb els quals aconseguia la majoria d'escons: Podem i Ciutadans.

Cal anar a buscar els factors del bloqueig a un altre lloc. Així, dos n'apareixen com a principals. En primer lloc, el veto mutu entre Podem i Ciutadans, com partits que proposen models de país diametralment diferents i que, en realitat, pot llegir-se com un veto entre esquerres i dretes. En segon, el referèndum català, sense el que avui dia és impossible aconseguir el vot favorable o abstenció de, com a mínim, els 17 diputats independentistes catalans.

Sobre la primera qüestió, per Podem és inacceptable deixar governar una coalició formada pel PSOE i C's amb un programa de regeneració i "modernització" de les institucions espanyoles sota paràmetres social-liberals i que amb prou feines se centra en la recuperació dels drets socials perduts per les classes treballadores espanyoles. El mateix passa amb Ciutadans, un partit que sembla haver nascut per bloquejar l'entrada de Podem al govern espanyol.

Però, encaminat l'escenari polític espanyol a unes terceres eleccions que podrien ser molt perjudicials precisament per a aquests dos partits, és moment de preguntar-se pel càlcul de costos que poden estar fent els dirigents de Podem i Ciutadans.

És evident que, per pactar entre si tots dos hauran de desdir-se de diverses posicions que semblaven tenir ben clares. Però també ho és que aquestes reculades podrien ser més barates en termes electorals que passar per unes terceres eleccions que, com es va veure a les segones, podrien penalitzar principalment a ells dos.

Cal afegir que tots dos ja han efectuat sengles viratges respecte a les seves actituds inicials. Ciutadans qui més, amb un pacte amb Rajoy que van assegurar que mai signarien, i, en menor mesura, Podem, que no para d'assenyalar les possibilitats d'acord amb un PSOE que, evidentment, no acceptarà línies vermelles com el referèndum català.

Això últim ens porta al segon factor de bloqueig: el referèndum sobre la independència de Catalunya. Teòricament són 90 els diputats que no donaran els seus vots a un candidat que no es comprometi amb una consulta d'autodeterminació, comptant els 17 independentistes catalans, els 71 de Units Podem i els 2 de Bildu. Aquests diputats representen un 25% del total de la cambra i són un bloc que, sens dubte, pot bloquejar la investidura, empenyent el PSOE cap a un suport al PP com el que Podem desitja indissimuladament. Però, de nou, costos electorals. El PSOE ha donat abundants mostres d'estar disposat a anar a les eleccions tantes vegades com calgui abans que fer-li a Podem, el seu major competidor en l'esquerra, el regal de la gran coalició.

Com assenyalava abans, Podem ha donat mostres de poder baixar de la defensa tancada del referèndum si es compleixen altres requisits, com ara que Ciutadans, davant les males perspectives electorals, acceptin un govern de coalició entre ells i el PSOE. El més lògic és que Sánchez, a qui no li queda una altra que la valentia, intenti això en les pròximes setmanes: una combinació de cessions de Podem i Ciutadans. Puntes de coixí, sens dubte, però potser l'únic encaix factible.

Si això arriba a passar, s'han de cancel·lar els dos factors de bloqueig, veto mutu entre esquerra i dreta i referèndum. Però, i aquí rau el dramàtic d'aquesta situació, no s'han de cancel·lar les causes profundes per les quals un dia es van alçar aquests dos murs de bloqueig. Per molt que hi hagi un govern de PSOE i Podem recolzat per Ciutadans, o alguna fórmula similar, la recuperació dels drets socials i el paper d'Espanya en el debat europeu sobre l'austeritat continuarà sense definir-se i sense tenir una majoria inequívoca al Congrés. El mateix passarà amb la qüestió sobiranista a Catalunya, que seguirà sense solucionar-se.

Els dos factors del bloqueig a la investidura són, en realitat, un mateix símptoma de la crisi d'estat que té Espanya davant seu, de model social i de model nacional. Una crisi que no hi ha manera d'abordar amb les composicions parlamentàries que donen les eleccions. Després d'una crisi econòmica devastadora, la crisi política està aquí i ha vingut per quedar-se, amb govern o sense.