L’economia -diguem-ne oficial- se sosté sobre una estructura de treball no remunerat que afecta particularment les dones. Aquesta realitat, coneguda però no gaire airejada, ha estat concretada en xifres més d’un cop. Sabem, per exemple, que sis de cada deu persones que a Catalunya s’ocupen de les cures, especialment de persones grans i dependents, són dones. I la proporció puja si ens fixem en persones d’entre 45 i 64 anys que cuiden pares, avis i fills alhora. Les cures que es fan a casa, sense cobrar, suposen un 4,1% de l’economia catalana, segons l’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona. I, si s’hi incloguessin totes les tasques domèstiques com la neteja, la cuina i altres cures no remunerades, el Producte Interior Brut (PIB) de Catalunya seria un 24% més gran, segons l’Observatori de la Igualtat de Gènere, amb dades de l’Idescat.
La incorporació massiva de les dones al mercat de treball ha fet que en aquestes feines, tant naturals com invisibles, se subcontractin sovint altres dones, la majoria de les quals migrades d’altres països. Si ens atenim al Sistema Especial d’Ocupats a la Llar de la Seguretat Social, a principis d’any a Catalunya hi havia 85.000 persones afiliades; només per darrere de Madrid. Un 95% del total eren dones. Gairebé la meitat són estrangeres, si bé aquesta dada cal agafar-la amb pinces perquè hi ha moltes dones que fa temps que resideixen a Espanya, tenen la doble nacionalitat i no computen a l’estadística. A més a més, aquesta xifra només recull les dones amb papers en regla que estan donades d’alta com a cotitzants. I no són la majoria.
En l'estudi Trabajos invisibles y cuerpos rotos, Oxfam Intermón alertava l’any passat de l’elevat grau d’informalitat que existeix al sector. L’organització estima que un terç de les treballadores (directament en femení) no estan donades d’alta a la Seguretat Social i, per tant, no tenen dret a prestacions laborals com cotitzar per a l’atur o per a la jubilació. Quan tenen contracte, el sector està marcat per la temporalitat i la parcialitat, o bé s’exposen a jornades “extremadament prolongades, impensables en qualsevol altre sector”. A tot l’Estat, es calcula que hi ha més de 38.000 dones que viuen al mateix lloc on treballen, i les internes poden arribar a treballar fins a 60 hores setmanals.
“Les cures són la plataforma, el camí amb què les dones que venim de fora entrem al món laboral”, assenyala Paola Molina, procedent de l’Equador. Va deixar dos nens petits al seu país per anar a cuidar un noi de 20 anys amb paràlisi cerebral. “Mai no havia fet una feina com aquesta. Em volien dur a Andalusia a cobrar 700 euros. Havia de cuinar i ocupar-me, a més, dels fills. No vaig poder”, recorda sobre el seu aterratge. Amb el temps, i amb el suport del seu pare -que vivia aquí- va acabar tirant endavant cuidant unes bessones i, després, una família de Montgat que li va fer un primer contracte i li va donar una base d’estabilitat horària. “Sempre la recordaré perquè, per Nadal, em van fer un gran regal: anar al meu país per veure els meus fills”. Ara, en té tres i ja són amb ella.
Iniciativa d’Alternativas Económicas
Paola Molina és una de les dones que va participar en un curs de comunicació digital organitzat per la cooperativa Alternativas Económicas i impartit per la professora Anna Aroca, que es va desenvolupar els mesos d’octubre i novembre passats. Fruit d’aquesta formació inicial, adreçada a dones treballadores de les cures que volguessin familiaritzar-se amb l’ús del telèfon mòbil i de les xarxes socials, la revista va triar quatre dones que lideren una campanya per visibilitzar la feina de les cures i la seva importància social i econòmica.
Un dels nuclis de la campanya, batejada com a Cuidadoras en Red, és denunciar les condicions laborals i reivindicar drets. “Ser cuidadora és sovint una feina dura des d’un punt de vista físic i també emocional. La majoria de les persones en situació de dependència poden pagar una misèria. Pots cobrar 945 euros per jornades de 12 hores”, declara Natia Mindiashvili-Imerlishvili, una altra de les protagonistes del projecte, finançat per Journalismfund Europe. Aquesta entitat promou projectes periodístics que facin visibles col·lectius sovint discriminats, amb el suport, via fons, de la Comissió Europea.
- Cuidadoras en Red té com a objectiu denunciar les condicions laborals i reivindicar drets
- Cedida
Les peripècies de la Natia, que té tres fills, per obrir-se camí inclouen la frustració de tenir formació i experiència professional com a odontòloga i no haver pogut obtenir l’homologació corresponent per falta de documentació perquè, al seu país d’origen, Geòrgia, va desaparèixer la universitat on va estudiar. Després ha estudiat per ser auxiliar d’infermeria. “La nostra campanya vol donar veu a altres dones. Volem compartir informació fiable, donar a conèixer drets. Transmetre que gràcies a les cuidadores, al seu amor, a la seva entrega i a la seva paciència incondicional, la societat funciona. Cuidar amb amor és la nostra força”, diu. “Aquest projecte m’ha donat coneixement i, sobretot, força”, coincideix Molina, en la mateixa línia, que no ha deixat de formar-se en l’àmbit sociosanitari i ara treballa en una residència.
“La comunicació digital m’interessa. Sabia que era una de les meves febleses. Era com una barrera. M’ha ajudat a esvair pors. Tenia por d’entrar al món de les xarxes socials perquè un cop em van hackejar el telèfon i va ser tot molt complicat”, explica la Margie Montalván, per a qui és important “ajudar-nos, fer pinya, crear vincles, enriquir-te amb coneixements i amistats”. Una de les claus és permetre’s el coratge. “Sí, cal valor i cal ser valenta per gosar cuidar una persona amb limitacions. És un repte. I també requereix coratge que les dones gosin parlar i reivindicar drets”, afegeix Montalván, que va arribar fa una dècada per viure una experiència que la va ajudar a trencar amb dependències emocionals al seu país, Hondures.
També per a Luz Amparo Suaza el reclam va ser la perspectiva d’endinsar-se en l’ús de les eines digitals. El telèfon mòbil és una eina d’ús habitual. Mancava l’estratègia. Fa 20 anys que viu a Espanya i sempre ha estat vinculada a treballs socials. “Les treballadores de les cures som les esclaves del segle XXI”, etziba. Suaza tenia experiència associativa i sindical prèvia, a través de les Kellys i de CCOO, i va coimpulsar un manifest reivindicatiu. “Cada feina té el seu conveni, però se’ls passen pel forro”, exclama amb frustració. Una de les seves grans inquietuds és donar continuïtat a aquesta campanya, que culminarà a finals de mes. “Hem de teixir aliances. Volem constituir una associació”, anuncia.
Per això, Cuidadoras en Red es presentarà a Barcelona en un acte el pròxim divendres 10 d’abril a les 17.30 hores a la seu de Fedelatina, la federación d’entitats llatinoamericanes de Catalunya.
