Un estudi per copsar la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya ha posat el focus en l'existència d'unes llistes d'espera de 1.076 persones per a un centre residencial i 2.307 sol·licitants per a una llar residència. Repartides en el temps, els càlculs apunten a una mitjana de prop de dos anys (22 mesos) per obtenir una plaça, en el cas de les persones amb més d'un 65% de discapacitat reconeguda, i un agreujament de fins als 32 mesos en els casos en què no està definit el tipus de suport necessari. Aquesta ha estat la mitjana registrada entre 2015 i 2020. 

Un fet que conviu amb "un fort desequilibri territorial", conclou la recerca, ja que només hi ha tres comarques (Ripollès, les Garrigues i el Segrià) que tenen coberta més de la meitat de la demanda de necessitats residencials de les persones amb discapacitat intel·lectual. En canvi, el Barcelonès, on s'acumulen més peticions en llista d'espera, té una cobertura ínfima, del 15,7%. Una situació similar a la que es dona a la zona del Camp de Tarragona, on la taxa de presència de persones amb discapacitat intel·lectual és més alta, però on la cobertura de les seves necessitats d'habitatge és baixa.

Aquesta és una de les principals aportacions del primer Informe de la situació de les persones amb discapacitat intel·lectual a Catalunya. Impulsat per les fundacions Dincat i Granés, l'estudi denuncia diferents deficiències en la salut, les possibilitats d'anar a viure sol o l'accés a l'educació volguda. A més, una de les principals reivindicacions que s'han fet a la roda de premsa de presentació d'aquest informe és la manca endèmica de dades. Segons l'autora de l'informe, Ariadna Fitó, "sembla que en el cas de les persones amb discapacitat intel·lectual s'hagi invisibiltzat expressament", la informació al llarg dels anys.

[h3]Més enllà de les residències[/h3]
L'estudi no només quantifica el repartiment i les necessitats d'habitatge pel que fa als que necessiten viure amb un seguiment diari, sinó que també quantifica les barreres per a la independència que troben les persones amb discapacitat intel·lectual. En aquest sentit, es revela que 4 de cada 10 persones amb algunes funcions cognitives limitades voldrien viure soles o en parella, però només un 9% dels enquestats per Dincat ho feien, el 2022. 

En aquest mateix sentit, es posa de manifest que més de la meitat (el 52%) de les persones amb aquesta discapacitat expressa que no ha pogut decidir on viure ni amb qui. Una realitat que, de nou, va acompanyada d'altres expressions similars en altres àmbits de la vida, com l'educació. En aquesta línia, el 42% dels enquestats apunten que no han pogut anar a l'escola, institut o centre de formació que els agradaria. 

Pel que fa a l'educació, a més, Fitó ha posat l'accent en la necessitat d'incrementar la presència de les persones amb discapacitat intel·lectual en l'etapa 0-3 anys. El curs 2020-21 hi havia únicament un 67 infants amb limitacions cognitives matriculats a tot Catalunya, una xifra que creix i s'estabilitza en les següents etapes educatives. La manca d'escolarització d'aquest col·lectiu en l'educació infantil, però, evita que es duguin a terme compensacions necessàries entre un sector vulnerable i "repercuteix en tota la seva trajectòria educativa", resol l'informe.

Igualment, sobre l'educació, l'autora de l'estudi ha assenyalat que, malgrat que el Departament d'Educació va desplegar un decret l'any 2017 per prioritzar l'escolarització de les persones amb necessitats especials en centres ordinaris, els darrers quatre anys no s'ha invertit la presència d'aquests alumnes a les escoles d'educació especial, sinó que ha crescut de manera ininterrompuda. Una realitat, però, que conviu amb el fet que també han augmentat el nombre d'alumnes amb necessitats especials als centres ordinaris, ja que aquest sector concret de la població ha augmentat amb força. Entre els familiars de les persones amb discapacitat intel·lectual, el principal motiu per no portar el fill a una escola ordinària és el fet que el nen té unes necessitats que el centre no podria afrontar o que els col·legis ordinaris no disposen dels recursos necessaris. Gairebé la meitat (44%) de les famílies que descarten els centres ordinaris van adduir aquesta explicació.

[h3]Alerta per la "sobremedicació"[/h3]
En la mateixa línia del que va anunciar Dincat mesos enrere, aquest informe també posa l'accent en els riscos de la medicació que afronta bona part del col·lectiu. Així, es ressalta que gairebé el 30% dels enquestats creuen que no han pogut escollir sobre aspectes rellevants de la seva salut i que, alhora, 8 de cada 10 persones amb discapacitat intel·lectual pren diàriament fàrmacs i no tots tenen prescripció mèdica. La mitjana d'aquests fàrmacs, a més, és superior als 4 medicaments al dia. "Aquesta sobremedicació incrementa el risc d'interacció farmacològica, posant en risc la seva salut", ha expressat Ariadna Fitó.

Igualment, s'ha denunciat que hi ha grans mancances en les històries clíniques de les persones amb discapacitat intel·lectual, com la manca de dades sobre el quocient intel·lectual o les deficiències en la valoració del nivell de discapacitat. En aquest sentit, Fitó ha apuntat a "la baixa importància" que li donen alguns dels professionals sanitaris que els tracten. Per tot plegat, l'informe resol que "hi ha una situació de manca de diagnosis adequades" i "una sobremedicació preocupant".

[h3]Unes dades per enfocar polítiques[/h3]
El valor de les dades aportades aquest dijous va en la línia d'orientar les polítiques del futur, ha apuntat el president de Dincat, Carles Campuzano, que també ha recordat que abans del 2010 no existia un problema generalitzat d'accés a les residències. Altres aspectes, com la baixa participació social o el fet que només 1 de cada 5 persones actives amb discapacitat intel·lectual té feina, posen de manifest que hi ha un llarg recorregut per adaptar-se al que proposa la Convenció dels Drets de les Persones amb discapacitat de les Nacions Unides, han indicat els ponents. 

De moment, el més ferm que han esgarrapat de la breu presència de la secretària d'Afers Socials i Famílies, Anna Figueres, a l'acte ha estat el reconeixement que no tenen les dades "prou depurades ni identificades" i el seu compromís expressat per posar remei a les inversions que necessita el sector.