[despiece]Signen aquest article els membres del Consell Assessor de la FNEC Elisenda Paluzie, Joaquim Forn, Joan Capdevila, Aitor Pérez Codorniu, Ferran Vila i Riera i el president de la FNEC, Ferran Piqué[/despiece]

El 26 d'abril de 1932 naixia la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya i, amb ella, aquest país esmenava una de les seves tantes situacions anòmales. La institució de la FNEC va vertebrar una massa universitària que llavors es trobava orfe; una massa majoritària, però silenciosa, inerta, sobre la qual no es podia construir res. Per primer cop, una entitat abrigava els estudiants catalans sota la senya dels valors democràtics i des de la militància nacionalista. L'objectiu era una unió nacionalista oberta i transversal, forjada per damunt dels partits polítics i de les opcions ideològiques concretes.
 
L’adveniment de la guerra truncà en un primer moment el projecte. Tanmateix, aquells anys van servir per inculcar un cert esperit entre els seus membres, per esculpir-los un caràcter determinat. Per això, quan van afrontar els fets del 36, ho feren des de la consciència que era una guerra per Catalunya, des del convenciment que era el pas previ per assolir un estat. Bona part dels referents polítics, intel·lectuals i militars de la Guerra Civil van forjar els seus lideratges i esmolar les seves capacitats durant la seva etapa a la FNEC. Andreu Xandri, soldat coratjós i dirigent nat, caigut en combat al front del Pirineu, és segurament la figura que millor sintetitza la personalitat fnecaire.
 
Però la història de la FNEC no s’ha nodrit només de mística. En una de les pàgines més brillants del Quadern Gris, Josep Pla recorda la universitat del seu temps com un indret hostil, advers als esperits desperts; com un contenidor on es corrompien i s’ofegaven els temperaments forts. En efecte, el problema de la docència, de la transformació integral del sistema universitari, va ocupar l’acció de la FNEC des d’un bell inici. La voluntat de vetllar per una Universitat moderna, des dels principis de la seva autonomia i de la seva catalanitat, ha acompanyat fidelment la FNEC al llarg de tota la seva història.
 
Avui, la FNEC celebra els 90 anys de vida conservant intacte aquest esperit fundacional. Car avui, com sempre, el destí de la FNEC depèn exclusivament de la constància, de la força i —sobretot­— de la unitat de la seva gent. La història ha demostrat que la FNEC ha estat forta quan s'ha mantingut transversal en la vida social i política de l’independentisme català; quan ha promogut una militància patriòtica deslliurada per complet dels interessos partidistes, és quan ha esdevingut un actiu de valor imprescindible pel país. Per això, una FNEC amb vida pròpia continua sent la millor opció que es pugui oferir a l'independentisme i al moment nacional actual. Però sobretot, és el país que necessita una FNEC amb vida pròpia. Perquè Catalunya requereix —ara més que mai— que les elits empresarials, polítiques, acadèmiques i culturals que lideraran el país en el futur ho facin des d'un compromís indestructible amb la independència de Catalunya i des dels valors insubornables del nacionalisme cívic català.