L'Argentina celebra eleccions presidencials, legislatives i regionals. Quasi tots els observadors donen per descomptat que el candidat peronista, Daniel Scioli, s’imposarà. Segons la Constitució, per ser elegit en primera volta, cal arribar primer i assolir un mínim del 45% dels vots, o un 40% si s’obté un 10% més de sufragis que el segon candidat. Si no és així, cal una segona volta entre els dos noms més votats. Tot indica que d’una manera o altra, Scioli serà president. Així, un peronista succeirà a una peronista, Cristina Fernández de Kirchner. Conclouran dotze anys de govern kirchnerista.

Hi ha sis candidats presidencials en aquestes eleccions, però la sort se la disputen Scioli i Mauricio Macri, el cap del Govern de la Ciutat de Buenos Aires, que lidera la coalició Cambiemos, de centre dreta. Sergio Massa, un exkirchnerista, és el tercer home. Els altres tres resten lluny de tota expectativa: Margarita Stobizer al davant d’una aliança de diversos partits socialistes sota el nom de Progresistas, el peronista dissident Alberto Rodríguez Saá i Nicolás del Caño, del Frente de Izquierda y de los Trabajadores, a l’esquerra del kirchnerisme.

El peronisme és un moviment polític que és inclassificable vist des de fora de l’Argentina. Lligat a la figura del general Juan Domingo Perón, s’ha reinventat tantes vegades que es fa difícil definir-lo de manera nítida.

El talent d’un supervivent
  Juan Perón (1895-1974) va fer tots els papers de l’auca ideològica. Si hi ha un patró contemporani per referenciar això que tan sovint anomenem “populisme”, és el peronisme argentí. Militar ambiciós, era també un personatge de gran talent polític. Sent un jove oficial, va participar en el cop d’estat feixista de 1930, que va derrocar el règim democràtic d’Hipólito Yrigoyen, de la Unión Cívica Radical, el partit més antic de l’Argentina, però quasi sempre superat pel peronisme. Després d’una llarga estada a Roma en els anys de Mussolini, Perón va tornar al seu país emmirallat del sistema feixista. Però qui vulgui reduir el personatge a una etiqueta monocolor, errarà el tret. Ell va decidir que no seria un colpista amb vocació de “cuartelazo”, sinó que estructuraria una base política sòlida. Ho va fer com a secretari del Treball d’un dels molts governs militars que va haver-hi a l’Argentina els anys quaranta.

Com a secretari del Treball, va sorprendre els seus companys d’armes engegant uns programes socials que li van donar una gran popularitat entre les capes humils. Va ser apartat, és clar. Però per tornar ben aviat. El van detenir per subversiu. I es va fer cabdill d’un moviment polític que va esdevenir el Partit Peronista, que més endavant adoptaria el nom de Partit Justicialista. Hi ha una clau que explica moltes coses de la política argentina: el peronisme va fer-se amb el control dels sindicats, liderant el gruix dels treballadors organitzats a través de la central CGT. El febrer del 1946, Perón va guanyar les eleccions presidencials i va entrar a la Casa Rosada.

Va governar fins al 1955, guanyant eleccions democràtiques i mostrant alhora un tarannà autoritari. Cabdillisme, ús abusiu del poder, repressió contra les oposicions de dreta i d’esquerra, vulnerant la Constitució però sense esdevenir una dictadura. La clau de l’èxit va ser un context econòmic internacional formidable. La carn i el gra argentins foren un recurs vital per una Europa arrasada després de la Segona Guerra Mundial. Els anys de benaurança van permetre a Perón crear una mena d’“Estat del benestar” que restaria durant dècades en l’imaginari argentí: vacances pagades, assegurances per a treballadors i desocupats, extensió de les xarxes sanitàries i educativa, en unes escoles on els nens aprenien a llegir lletrejant P-e-r-ó-n i E-v-i-t-a.

Sí, Eva Duarte, la dona del president, va esdevenir una peça bàsica de tot l’entramat. Era l’amiga del poble, l’actriu desimbolta que es va obrir camí, el rostre agosarat que des de la Fundació Eva Perón desplegava encant i assistència social als seus “descamisados”. Molt aviat, el moviment peronista va convertir-se en enemic a abatre per la dreta oligàrquica. Qui busqui paradoxes impensables en política, les trobarà en el peronisme.

Evita va emmalaltir d’un càncer i la seva agonia fou televisada. Era l’únic que li faltava al peronisme per assolir l’hegemonia plena: la mitificació. Una Evita cadavèrica, sostinguda per Perón sortint al balcó amb una Plaça de Maig atapeïda i banyada en llàgrimes, forma part de la iconografia d’un peronisme que ja era etern.

Perón es fa “montonero”

Els militars van posar fi al govern de Perón el 1955, amb un cop militar sagnant que va forçar el líder a l’exili. Havien passat els anys de bonança, el règim s’havia enfrontat amb l’Església (amb la que havia mantingut abans magnifiques relacions) i Perón estava desgastat. El moment fou aprofitat. La història del país fins al retorn del general va ser un seguit d’etapes militars i interregnes civils. El peronisme fou proscrit. La vella Unión Cívica Radical fou l’alternativa democràtica quan no regien els uniformats, que impedien el retorn de l’exiliat. Més paradoxes: Perón donava instruccions als joves rebels peronistes i als sindicats des del Madrid de Franco, que el va acollir com a favor pels ajuts de l’Argentina en la gana de la postguerra.

La dècada dels seixanta, marcada a l’Amèrica Llatina pels moviments insurreccionals i el triomf de la revolució cubana, van radicalitzar el peronisme. L’exiliat, més viu que la fam, es va fer “montonero”. L’organització d’extrema esquerra Montoneros reclamava a la vegada el retorn de Perón i la revolució social a través de la lluita armada. Una de les seves accions més espectaculars fou el segrest i assassinat del general Aramburu, un dels derrocadors de Perón el 1955.

A Perón no el deixaven tornar, però el 1973 es va permetre finalment que un candidat peronista es presentés a les eleccions. Fou Héctor Cámpora, designat pel general. Va ser elegit amb la idea que renunciés aviat i cedís el lloc al “titular”. El 20 de juny de 1973, Perón va retornar al país. L’esperaven els somnis revolucionaris que albiraven una aliança inviable entre Evita i el Che. En el seu reducte madrileny, el vell cabdill vivia envoltat d’una cort tenebrosa i ben poc afí a l’esperit montonero: la seva nova dona, María Estela Martínez, era una reaccionària aficionada a l’espiritisme. José López Rega, el secretari, era un intrigant que va inspirar la Triple A (Aliança Argentina Anticomunista).

Va ser un dia dramàtic perquè, davant seu, es va produir la Masacre d’Ezeiza, un tiroteig entre grups armats de dreta i esquerra peronista, entre Montoneros i gent feixista de l’entramat sindical. El resultat foren tretze morts, centenars de ferits i un justicialisme fracturat.

Entre 1973 i 1976, es veuria el pitjor rostre del peronisme. Perón guanya unes eleccions el 23 de setembre de 1973, amb el 62% dels vots. La seva dona és la vicepresidenta, i successora a la mort del vell jerarca, l’1 de juliol de 1974. A partir d’aleshores, el país entra en una espiral de desgavell: guerra fratricida entre Montoneros i Triple A, crisi econòmica i social, i una María Estela que amb els seus xiscles des del balcó de la Casa Rosada vol emular Evita. Però les comparacions són odioses. Una cosa sí que es repeteix: el cop militar. L’helicòpter que du a María Estela del palau a la residència particular el 24 de març de 1976 es desvia del seu destí i la presidenta vídua és traslladada a una caserna militar.

Del 1976 al 1983, espectres d’uniforme se succeeixen. L’Argentina sembla una vitrina d’horrors. Anys de caserna i desapareguts. L’escena final de la dictadura militar és una declaració de guerra al Regne Unit. A les Malvines, Margaret Thatcher derrota l’exèrcit argentí i salva els argentins. Els generals deixen el poder el 1983 i convoquen a les urnes. Però no serà el peronisme el vencedor aquest cop. Raúl Alfonsín, candidat de la UCR, ha après algunes coses i adopta un estil populista.  El record del darrer govern peronista, a més, és negatiu i els argentins aposten pel radicalisme.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=ayRWr1K0Mew[/youtube]
Del peronisme neoliberal a l’esquerra de Kirchner

Però Alfonsín, honest i professoral, no escaparà a una mena de maledicció històrica que empaita el radicalisme. La inflació galopant i l’ofensiva de la CGT peronista l’ensorrarà. El 1989 tornen els justicialistes. Ho fan de la mà de Carlos Menem, un cabdill de discurs fogós que sembla reencarnació del justicialisme històric. Però els seus dos mandats, fins al 1999, seran el triomf d’un neoperonisme de marca neoliberal. Privatitzacions, alineament amb els Estats Units en política exterior i anys de diner fàcil conformaran una nova reinvenció del peronisme.

Després de Menem, cremat pels escàndols i un déficit fiscal enorme, tornen els radicals amb Fernando de la Rúa. Però el país és a prop del corralito, que esclata el desembre del 2001. Menem va preparar el terreny per a la gran crisi econòmica, però els va tocar en sort als radicals gestionar-ho. El corralito, amb una població desesperada sense poder recuperar els seus diners al banc, es va endur en dos anys els radicals –que no han tornat a aixecar el cap- però també el peronisme més conservador.

Del corralito va emergir una figura nova, procedent de la província de Santa Cruz, que sempre havia estat en l’oposició d’esquerres dins del peronisme, Néstor Kirchner. Mentre veia desfilar el cadàver polític dels jeraques del partit (un Menem que volia tornar, Eduardo Duhalde, Rodríguez Saá), preparava fer-se amb el poder. El peronisme tornaria amb Kirchner, vencedor de les eleccions del 2003. Però seria un peronisme molt diferent, populista al màxim, sota formes socialitzants, hereu en bona part d’aquell peronisme de batalla i verb antioligàrquic.

Demà conclou tot una era del peronisme argentí, els dotze anys dels Kirchner (quatre anys de Néstor i vuit de Cristina Fernández). Daniel Scioli té tots els números per rescriure una nova invenció del moviment. Però que ningú doni per acabada la saga dels Kirchner. Diumenge, Máximo, fill de la presidenta, és candidat a diputat per Santa Cruz. El futur immediat de l'Argentina és una incògnita. El país anirà cap a la dreta o cap a l'esquerra. L'únic que es pot apostar amb quasi seguretat és que serà un futur peronista.