La memòria nacional d’un poble, de vegades, transcorre per paisatges i escenaris situats a milers de quilòmetres de distància del mateix territori nacional. És això, justament, el que ocorre amb l’activitat de la diàspora catalana a Amèrica, inicialment per motius econòmics com a emigrants, i més tard per raons de caràcter polític, com a exiliats. Una de les iniciatives més interessants i menys conegudes és, precisament, L’Hora Catalana, nom genèric que van adoptar les emissions radiofòniques en llengua catalana i sobre temes relacionats amb el país d’origen. Aquests programes de ràdio van ser possibles mercès a la col·laboració publicitària dels comerciants i els industrials d’origen català residents i, alhora, gràcies a les aportacions econòmiques fetes pels oients, mitjançant subscripcions regulars.
 
El primer programa es va emetre el diumenge 4 de novembre de 1928 des de Ràdio Prieto, promogut per Joan Ferrer i Bigatà, per als oients de llengua catalana de Buenos Aires i la seva àrea, i esdevingué d’aquesta manera una de les primeres audicions de la radiofonia argentina, el primer programa de ràdio en català fora dels Països Catalans i el primer en llengua estrangera fet a tot Amèrica. Sortia a l’aire els diumenges al migdia, quan les famílies es trobaven reunides a la llar, i l’emissió sempre anava acompanyada de música i cançons catalanes. També van dirigir el programa Miró Cairol, Solé Jornada i Antoni Domènech, però, després d’anys d’esplendor, amb el temps va iniciar un declivi fins que la imposició de les lleis locals d’emprar-hi l’idioma espanyol, els problemes polítics interns del país i la davallada progressiva de publicitat en reduïren l’emissió a només 15 minuts. El periodista Ramon Escarrà, també promotor de la revista argentina Catalunya, en fou un dels fundadors.
 
El 8 de desembre de 1971 n’assumí la direcció Ignasi Almirall, juntament amb Montserrat Llairó, Josep Font i Pere Griñó, amb el suport del Casal de Catalunya i el Montepio de Montserrat i la incorporació posterior de Berta Cerezo, circumstàncies que li permeteren de recobrar i augmentar èxits anteriors. Però les dificultats creades per la dictadura militar de Jorge Rafael Videla, la censura que s’hi imposà i la inflació econòmica n’afectaren novament el programa, que, enmig de dificultats enormes, va subsistir fins que, el 30 de setembre de 1984, deixà d’emetre’s després de 56 anys de programació ininterrompuda, a través de diverses emissores, com ara Ràdio Rivadàvia, i en ciutats com Córdoba, Mendoza, Rosario i Bahía Blanca. Amb el títol de Glossari de l’Hora Catalana (1931 i 1933), Teodor Banús i Grau publicà, en dos volums, les seves col·laboracions setmanals. El 2004, per les ones de Ràdio Soberanía de Buenos Aires, Josep-Lluís Buïl i Viviana Sanchis en recuperaren el programa, els dissabtes a les 14 h hora local.
 
A Montevideo, les emissions s’iniciaren el 1931 a través de les ones de Ràdio Monumental, sota l’impuls de Jaume Flor com a director artístic i Josep Coll Monells com a redactor, amb la col·laboració del rapsode i cantaire Francesc Prat. S’emetia durant tota una hora els diumenges al matí i constava de comentaris polítics i fets d’actualitat diversa succeïts al país d’origen, sempre amb l’acompanyament de música catalana, sovint interpretada en directe a l’estudi mateix, aprofitant la visita a l’Uruguai d’algun concertista o cantant català. Els decrets del militar colpista Alfredo Baldomir, que el 1938 el van dur a la presidència de la República, van prohibir les emissions radiofòniques en llengües estrangeres, fet que posà fi al programa.
 
A Xile, el promotor de L’Hora Catalana va ser Joan Gratacós i el programa s’emeté per primer cop el 1934, a través de Ràdio Zenith de Valparaíso, ciutat on, el 1937, sortí a les ones el programa L’Estona catalana i on, a Ràdio La Unión, Moisès Serra dirigia L’Hora Cultural Catalana. El 30 de març de 1935, n’inicià l’emissió, dos cops per setmana, Josep Urtueta per Ràdio Becker de Santiago i, més endavant, a través de Ràdio Hucke, Ràdio Antàrtida, Ràdio Viña del Mar, Ràdio Estación El Mercurio, que abandonaren en ser substituïda l’emissió per l’Hora Española, per a passar a Ràdio Americana i Ràdio Prat. Els anys quaranta, Pere Pruna, membre de la Unió Nacional Pro Catalunya, sostenia el programa Catalunya per la Llibertat, de caràcter combatiu. El 1954, Francesc Trabal i Pelai Sala, amb les germanes Núria i Montserrat Cullell, parlaven des de les ones de Ràdio Rapa-Nui, propietat de l’independentista exiliat Antoni Blàvia. El 1989, se’n feu una nova edició a la Ràdio de la Universitat de Xile, a càrrec de Lluís Grau, Cristià Aguadé i Pere Pruna.
 
El 1944, el Centre Català de l’Havana inicià l’espai radiofònic Catalunya parla, cada diumenge de 12 a una del migdia, amb notícies de Catalunya, cançons, música i lectura d’episodis històrics. L’any següent, també a la capital cubana, sortia a l’aire la programació diària en català La Veu de València i, el febrer del mateix 1945, ja a Mèxic, diverses emissores del país retransmetien, tres dies a la setmana, L’Hora Catalana. A partir de 1953, Dolors Bargalló, des de l’emissora XEFM de Veracruz, en retransmetia el programa matutí diari, a dos quarts de nou del matí. São Paulo (Brasil) i Caracas (Veneçuela), aquí amb la col·laboració de Maria Gispert, són algunes de les altres ciutats americanes que acolliren espais radiofònics en català.
 
La vigília de Nadal de 1933, es feu una audició de la Salve Montserratina, el Virolai i L’Himne de Montserrat, en directe de Montserrat estant, per a totes les emissions catalanes d’Amèrica, les quals rebien el suport tècnic i material de Ràdio Associació de Catalunya, que els trametia discos amb música, conferències, etc. La tardor de 1937, a través d’EAQ d’Aranjuez, la Generalitat de Catalunya començà les emissions en català, destinades als catalans d’Amèrica, cada dijous a la nit. Són pàgines de la nostra història que, pel patriotisme, la tenacitat i la il·lusió de totes les persones que van fer possible aquesta iniciativa, bé mereixen figurar en un lloc destacat en la nostra memòria nacional.
 
Per a saber-ne més: Diccionari dels catalans d’Amèrica, 4 volums, Generalitat de Catalunya, 1992.