L'inesperat àngel de la guarda

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Canvi de fons a l'Església espanyola. Els bisbes, conservadors però també hàbils, han llegit la situació més de pressa i millor que el PP i Ciutadans. Han assumit que cal ballar la música que el papa Francesc toca a Roma i que el govern de Pedro Sánchez emet senyals de solidesa i n'hi ha per temps.

Per això han evitat la temptació de desenterrar velles destrals de guerra -recordeu les manifestacions que, contra el matrimoni gai, convocava Rouco Varela en els anys de Zapatero, mentre denunciava la immoralitat de l'independentisme- i han confiat en l'arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, com a nou president de la Conferència Episcopal Espanyola. Prefereixen posar-s'hi una mica bé. L'alternativa era el bisbe d'Oviedo Jesús Sanz Montes, de l'ala més dura i espanyolista, que, quan es va formar el govern PSOE-Podem, va piular "Santina, salva'ns i salva Espanya".

Des que es va instituir l'any 1966, en plena dictadura i quan a l'Església convivien els defensors de la cruzada franquista i els capellans obrers i oberturistes, hi havia hagut vuit presidents de la Conferència Episcopal. Cap d'ells era un bisbe català o exercia a Catalunya quan va ser nomenat. Només el castellonenc José Enrique Tarancón, figura clau de la Transició, havia estat bisbe de Solsona entre 1945 i 1964, quan encara ningú preveia el protagonisme que tindria.

Omella no és un "polític". Conviu amb les intrigues vaticanes i del poder, però no és el que hi està més aficionat. És proper al papa però és un home més de parròquies que de passadissos. Això no treu, però, que, en el moment clau del procés, i a instàncies d'Oriol Junqueras, amb qui va teixir una relació sovintejada, intentés fer de mitjancer entre el govern espanyol i el català. Ell i l'arquebisbe Osoro, de Madrid, van sondejar un diàleg com el que ara s'ha posat en marxa i van fer gestions davant la Santa Seu. Es va implicar sense èxit. 

L'Església no té la importància d'abans, però encara és percebuda per molts poders com una facilitadora de consensos i neutral en la lluita partidista. Omella va fer ahir una crida al diàleg i a crear "ponts de convivència". L'arquebisbe coneix Catalunya, a molts dels seus líders polítics i, si ho vol, podrà utilitzar la seva posició de privilegi per ser un agent de solució. Pedro Sánchez ha dormit aquesta nit tranquil perquè les alternatives eren molt pitjors per un govern, el del PSOE i Podem, que ahir mateix va aprovar la llei del "només sí és sí". Omella, que ve de la Franja de Ponent, un dels territoris buits que ara han alçat la veu, és qui millor (o menys malament) li encaixa. Uns i altres poden haver trobat un àngel de la guarda.
 

---

Avui no et perdis

»Perfil: Omella, el mediador de l'1‑O que té la confiança del Papa; per Pep Martí.

»Sopa de dades: Omella, un arquebisbe del territori amb menys fe de tot l'Estat... i altres del dia; per Roger Tugas Vilardell.

»Puigneró i Calvet lideren la cursa pel candidat efectiu de JxCat; per Oriol March.

»Opinió: «Ponsatí, la que més va agradar»; per Francesc-Marc Àlvaro.

»Fil directe: «Rufián manca finezza»; per Pep Martí.

»Opinió: «La nova feina d'Albert Rivera»; per Francesc Canosa.

»El Tribunal General de la UE rebutja les mesures cautelars de Junqueras per ser eurodiputat; per Bernat Surroca.

»La banca o el client: qui guanya amb la sentència de les hipoteques amb IRPH?; per Albert Cadanet.

»El govern espanyol aprova la llei del «només sí és sí» en el consentiment sexual; per Sara González.

»Anàlisi: devolucions en calent, de Melilla a Grècia; per Xavier Rius-Sant.

» Entrevista a Joan Turu i Míriam Tirado: «Vivim en una societat que adultitza i no respecta les necessitats més bàsiques dels infants»; per Aina Font Torra.
 

---

 El passadís

El pròxim 17 de juliol farà cent anys del naixement de Juan Antonio Samaranch, expresident del Comitè Olímpic Internacional i expresident de la Diputació de Barcelona durant el franquisme. El nom de Samaranch continua generant fascinació en un ampli sector del patriciat barceloní, que no oblida que, gràcies en bona part a ell, van ser possibles els Jocs del 92 i li perdona els pecats. Samaranch també simbolitza per alguns la "Catalunya pactista". Amb motiu del centenari, figures de l'upper Diagonal estan preparant un homenatge a l'exlíder del moviment olímpic.

El nucli promotor és Sport Cultura Barcelona, la plataforma que aplega el gruix de les entitats de l'elit barcelonina, com ara el RACC, el Barça, l'Espanyol, el Reial Club de Tennis Barcelona, el Círculo Ecuestre, el Reial Club de Polo, el Banc Sabadell o el Círculo del Liceu, el Grupo Godó, IESE i Esade, entre d'altres. Després del que ha estat el procés, i quan encara hi ha incerteses sobre l'escenari polític, a la zona alta encara s'encomanen a l'esperit de Samaranch.

Vist i llegit

Una de les revolucions culturals del nostre temps és el feminisme. Igualtat, sí. I denúncia dels abusos, també. De casos no paren d'aflorar-ne, també en àmbits com el de l'esquerra independentista, que incorporen aquesta reivindicació al seu ideari. Ahir mateix l'alcalde d'Argentona, el cupaire Eudald Calvo, va admetre haver tingut actituds "sexistes i masclistes". La CUP i Poble Lliure l'han donat de baixa com a militant. El #meToo, una etiqueta creada a les xarxes per denunciar casos d'assetjament, ha estat un canvi important a la nostra societat i ha passat per damunt de grans figures de la cultura com Plácido Domingo o Harvey Weinstein. Sobre això, Ana Requena n'ha escrit aquest interessant i oportuna anàlisi a eldiario.es.

 L'efemèride

Aquesta setmana hi ha vaga. Concretament, la vaga feminista del 8 de març. El dret de vaga està plenament normalitzat i tal dia com avui de l'any 1979, fa exactament 41 anys, va fer un pas endavant perquè els futbolistes espanyols també en van fer i, per primer cop, no hi va haver jornada de Lliga per aquest motiu. El nou sindicat dels futbolistes, l'AFE, que presidia el barcelonista Asensi, l'havia convocada contra els clubs i la Federació per reivindicacions com acabar amb el dret de retenció o cotitzar la Seguretat Social. La reacció d'alguns clubs, com ara l'Espanyol, va ser de fort enuig. Així ho recordaven a la cadena Ser.

 L'aniversari

El 4 de març de 1932 va néixer a Pinsk (Bielorússia i aleshores Polònia) el periodista, assagista i historiador Ryszard Kapuściński, que va morir a Varsòvia el 2007. Va excel·lir en el reporterisme i això el va convertir en una referència, sobretot en els seus viatges a l'Àfrica que acabava amb el colonialisme i que va retratar a llibres com Ébano o La Guerra del futbol. A El Imperio va retratar l'URSS. Ell va estar vinculat a organitzacions comunistes, fet que li va dur algunes polèmiques. Un cop mort, el van acusar de prendre's massa llicències literàries als seus textos. Aquesta pàgina sobre periodisme recull part del seu llegat sobre una professió que va estimar i cultivar i per la que aconsellava no ser ni cínic ni mala persona.

 ​Fes clic aquí per rebre'l