El caràcter pluriregional intern, comú a la majoria de nacions europees potser llevat d’Islàndia, no és una excepció als Països Catalans. Aquesta circumstància, més la separació entre dos estats, explica el perquè d’evolucions diferents, a cada territori, pel que fa a la consciència nacional, la identitat col·lectiva i el sentiment de pertinença. Per això, un coneixement precís del moviment cultural i polític, amb mirada nacional, necessita estudis territorialitzats amb biografies de personatges destacats, entitats i revistes diverses, situats en el context socioeconòmic, polític i cultural de cada època i lloc, per tal de comprendre millor les particularitats i dificultats que, al llarg de la història recent, se’ns han anat presentant.
 
Una de les iniciatives més singulars del moviment patriòtic va ser la Lliga de Solitaris Nacionalistes, associació valenciana creada el 1919 per Vicent Tomàs i Martí, un jove metge de 21 anys. Tot i que va passar infantesa i adolescència a Artana (Plana Baixa), va néixer a la ciutat de València el 29 de setembre de 1898, on també la família feia estades. Amb només 16 anys ja intervé en la polèmica pública, amb una carta a la revista Pàtria Nova, on dona suport a l’acció de protesta protagonitzada per la Joventut Valencianista per l’escridassada que havia fet a José Estrada, mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat, el 1915, per adreçar-se al públic en espanyol i no en la llengua del país. Fets els estudis amb els escolapis a Castelló de la Plana, amb professors originaris de Catalunya i de tarannà catalanista, el 1916 comença les seves col·laboracions al periòdic La Veu de la Plana i el 1917 va a Barcelona, llavors en plena efervescència política i social, a fer-hi estudis de medicina durant un curs i hi estableix una relació d’amistat i aprenentatge amb Pompeu Gener. Aquest periodista i escriptor de vida bohèmia, bon coneixedor de París, d’idees catalanistes, republicanes i progressistes, que tenia llavors quasi 70 anys, li facilita l’accés a la vida cultural i social de la capital catalana i al seu cercle de relacions literàries i personals.
 

Capçalera del periòdic Pàtria Nova, promogut per V.Tomàs i Martí i A.Pizcueta per a fer avançar la consciència nacional en l’àmbit urbà Foto: Cedida

L’any següent, V. Tomàs continua els estudis a València, quan ja està plenament implicat en l’activisme nacional, sobretot per les comarques del nord del País Valencià. Comença a escriure a La Correspondencia de Valencia amb una secció fixa titulada Huia fa anys, un exercici de memòria nacional a partir d’efemèrides valencianes, i és un dels fundadors de l’Agrupació Escolar Nacionalista, que ja presidirà el 1919, organització que té com a objectiu la difusió del valencianisme a la universitat. Es prodiga, amb generositat, fent conferències, entre les quals destaca “L’eclipsament d’un poble”, pronunciada a la seu de la Unió Valencianista liderada per Ignasi Vilallonga.
 
Convençut que el valencianisme no pot limitar-se a la ciutat de València, ni ser un moviment exclusivament urbà i cultural, sinó que ha de tenir també incidència social a la ruralia, el 1919 funda la Lliga de Solitaris Nacionalistes, de la qual serà l’ànima principal, juntament amb l’escriptor, mestre i gramàtic Carles Salvador, la qual compta també amb el suport d’Adolf Pizcueta. Rebutjant l’estructura provincial, que substitueix per la comarcal amb direcció central a València, aspira a influir sobre les forces vives del món rural que acostumen a ser el mestre, el metge, el farmacèutic i el capellà del poble, els quals, al seu torn, són també els que solen tenir una ascendència més destacada a cada racó de les societats rurals. La intenció és agrupar els valencianistes amb consciència nacional, dispersos pels pobles, que, no tenen relació amb altres compatriotes en una situació semblant, ni informació sobre les seves activitats.
 
La primera de les iniciatives serà la convocatòria d’un Aplec anual de Solitaris Nacionalistes, el primer dels quals va tenir lloc el 26 d’agost de 1920 a la muntanyeta de sant Antoni de Betxí (Plana Baixa), al qual assistiren membres de la Joventut Valencianista i de l’Agrupació Nacionalista Escolar, entitat aquesta que l’havia tornat a elegir president. V. Tomàs no para de participar en actes reivindicatius diversos, tant pel 25 d’abril, com pel 9 d’octubre o en altres ocasions, amb la intenció d’anar estenent la consciència nacional arreu, particularment a comarques rurals, a més de la capital valenciana, amb un missatge de reivindicació de la llengua i la cultura pròpies, de defensa dels interessos de la pagesia i del món rural i de denúncia del caciquisme. El jove metge pren part, també, en mítings de suport a la independència d’Irlanda que van produint-se arreu del país i envia al primer ministre anglès, Lloyd George, un telegrama de protesta pel “lent assassinat alcalde Cork”, T. MacSwiney, mort en vaga de fam, a banda d’escriure’n articles.

El 1921 accedeix a la presidència de la Joventut Valencianista i, el 31 de juliol, novament a Betxí, té lloc el segon Aplec, més concorregut que l’anterior, que havia tingut una assistència reduïda, ja que hi participen diferents entitats i grups locals i que compta amb l’adhesió de la Joventut Catalanista de Tortosa i de Nostra Parla de Barcelona. A l’Aplec es pren l’acord d’adhesió a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, promoguda per Carles Salvador, i, dos mesos després, la Joventut Valencianista signa el manifest contra la guerra del Marroc impulsat pel CADCI, des de Barcelona, si bé la manca de suport decidit de l’entitat a la iniciativa fa que n’abandoni la presidència, al cap de poc, malgrat que València era un dels ports on embarcaven tropes cap a l’Àfrica.

Al cap de tres anys del naixement de la Lliga, el 15 de febrer de 1922, V. Tomàs promou l’aparició de la revista mensual El Crit de la Muntanya, una publicació que redactarà gairebé en solitari i que era pensada per al món rural, promotora d’un nacionalisme agrarista, i que es farà present arreu dels Països Catalans, sobretot a València i al nord del País Valencià, en determinades llibreries i a través de subscripcions, de la qual sortiran dinou números fins a l’agost de 1923. El nou periòdic adquirirà un aire combatiu, denunciant la realitat colonial del país, amb la imposició de la llengua i les lleis dels vencedors, reivindicant-ne l’interès col·lectiu de l’autogovern i insistint en la discriminació de les inversions públiques, malgrat l’esforç fiscal dels ciutadans. Les cinc primeres localitats amb més subscriptors de la publicació eren, per aquest ordre, València, Artana, Vila-real, Betxí i Barcelona.
 

Llaurador amb la corbella a la mà dreta i la senyera a l’esquerra, que apareix a la capçalera de la revista 'El crit de la muntanya' Foto: El crit de la muntanya

Sobre la presència del castellà, afirmava: “Si hui impera, artificialment, és perquè l’imposaren a la força, no per libèrrima voluntat nostra”. I, davant la campanya anticatalana de l’ABC, titulada “Hermanos o extranjeros”, la revista conclou: ”ens convindria més ésser extranjeros”, mentre els elogis a la figura de Macià s’hi expressen a la mateixa velocitat que les crítiques a Cambó o les simpaties cap a l’actitud de socialistes com Serra i Moret o bé Campalans sobre la qüestió nacional. El tercer Aplec se celebra el 31 de juliol, amb una assistència ja ben nombrosa, i amb algunes adhesions personals des de Tortosa i Barcelona, entre altres llocs. La premsa de València, Castelló de la Plana i de Barcelona es farà ressò de l’esdeveniment.

Però, l’any següent, tant V. Tomàs com A. Pizcueta deixaran La Correspondencia de Valencia a causa de l’accentuació creixent del conservadorisme del periòdic i recuperaran una antiga capçalera per a la propaganda política a la ciutat: es tracta del setmanari Pàtria Nova, aparegut el 24 de març de 1923. El IV i darrer Aplec es produirà el 1923, ja que, l’1 de febrer de 1924, el jove metge i activista polític i cultural morirà víctima de tifus. Amb la seva mort, agreujada la situació per l’adveniment de la Dictadura de Primo de Rivera, quedava escapçat, sobtadament, un procés iniciat amb modèstia de mitjans, però gran fortalesa de conviccions.

Com a escriptor, més enllà dels escrits breus que deixà inèdits, és autor de les novel·les Retaule sentimental, Lliris de Passió i Un camí, així com de la versió catalana d’alguns textos d’E. Allan Poe i de C. Baudelaire, va publicar nombrosos articles i algunes narracions breus, com ara les titulades Les penes d’un romàntic, Flor de drap i Campanes de la meua terra. Influït inicialment per Prat de la Riba, més tard per Eduard Martínez Ferrando, així com per Rovira i Virgili i, els darrers temps, seguint amb interès i passió la posició pública de Francesc Macià, V. Tomàs havia estat nomenat, honoríficament, delegat perpetu de la Unió Catalanista al País Valencià.

Aquesta entitat, sota la presidència del Dr. Domènec Martí i Julià, va fer un gir socialista dintre del seu catalanisme sobiranista, gir que sembla que també va ser fet pel jove metge valencià, en contacte amb valencianistes socialistes com Eduard Buïl, fundador de la Joventut Nacionalista Obrera inicialment influïda per la revolta patriòtica irlandesa,  o el dirigent socialista Isidre Escandell. No és estrany, doncs, que fos del tot contrari a la Dictadura de Primo de Rivera. Defensor de la catalanitat del País Valencià, va fer seva l’aspiració de l’arquitecte mallorquí Guillem Forteza, president de Nostra Parla i futur batlle republicà de Palma, a qui elogià en un article: “la unió de totes les rames del gran  arbre català”. La desaparició de Vicent Tomàs i Martí, als 25 anys, com la mort en combat del líder universitari Andreu Xandri, als 21, el 1938, va tallar de cop el futur personal d’uns veritables referents del seu temps, sense els quals l’esdevenidor col·lectiu del país es va produir ja en una altres circumstàncies.

Per a saber-ne més: El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923), Vicent Franch i Ferrer, editorial Prometeo, València, 1980.