[nointext]
Rep El Despertador cada matí al teu correu

L'octubre de 2017 és el moment més intens (entre dramàtic i esperançador, segons el punt de vista de cadascú) de la política catalana en les darreres dècades. És possible que triguem anys a viure una situació com la d'ara fa sis anys per la barreja d'emocions, tensions, mirades i vertigen. I és lògic que encara desperti interès periodístic.

Pablo Tallón va preguntar divendres, des dels micròfons de Ser Catalunya, per aquells dies a l’exconseller Santi Vila, que va deixar el Govern el dia abans de la DUI malgrat que era un dels membres del gabinet de més confiança política i personal de Carles Puigdemont. Vila, que ara ja no es vol definir com a independentista tot i que sí encara com a amic seu, va explicar que Puigdemont i el seu entorn miren de preservar la unilateralitat retòrica en la negociació amb el PSOE, un moviment que ningú ha desmentit. En l'afany d'evitar que el conflicte escalés, va detallar que el març del 2017 ell va anar a la Moncloa amb l'encàrrec de Puigdemont i avalat per Artur Mas amb l'oferta de renunciar-hi a canvi de recuperar l’Estatut i també millorar el finançament.

Les paraules de Vila per preservar la seva figura no van caure, òbviament, gens bé als seus antics companys tot i que eren coherents amb el que ha dit aquests anys i el que va fer com a conseller. Mas, aleshores partidari de convocar eleccions i no de fer una DUI simbòlica i resignar-se al 155, va explicar després a l'emissora que ell estava al cas dels moviments de Vila, però que no tenia autorització per tancar un acord en aquests termes. L'expresident fa equilibris per no desairar Puigdemont, a qui manté lleialtat institucional. 

Si va anar ben bé així o no i si Vila sondejava o duia una oferta és cada cop menys rellevant. Perquè és aigua passada que no mou molins i que només deixa més o menys en evidència els qui encara estan en primera línia política i que miren de fer casar el seu 2017 amb el moment actual intentant que no grinyoli la retòrica amb aquells fets i els més recents.

Sis anys després, Puigdemont i Junqueras han rectificat per la via dels fets. Tots dos han desat o estan disposats a desar la unilateralitat al calaix quan accepten el marc negociador amb el PSOE, que no pactarà a mitjà termini un referèndum. El líder d'ERC va fer virar el 2019 el seu partit, i el de Junts ha arraconat elements unilateralistes com el Consell de la República i passat de la confrontació a la negociació en un temps rècord. Aquest dilluns l’executiva abordarà l’estat de la qüestió després que Puigdemont ho expliqués divendres a la permanent i a l'espera de si demà es compleix o no al Consell Europeu l'expectativa de "cobrar per avançat" amb l'oficialitat del català a les institucions comunitàries.  

De retrets, si mirem el 2017, n’hi ha per tothom. Començant per Vila, que va estar-se mesos reunint-se a l’Hotel Colón, de forma no sempre compartida pels seus companys, amb tota mena d’emissaris del PP; que va enviar a algunes ambaixades missatges que contradeien la línia –i les accions– del Govern; i que no va ser considerat lleial, i alguns companys no li han perdonat, quan va declarar davant la jutge Lamela.

Era obvi que la lectura no compartida del que va passar el 2017 entre ERC i Junts passaria factura i que era impossible reprendre immediatament allò que es va deixar mitges sense una autocrítica que deixés de banda herois i traïdors i que fes propòsit d’esmena de les errades comeses. Però el temps ha anat posant les coses a lloc i tots els dirigents, començant per Puigdemont i Junqueras, tenen poc de què presumir a hores d’ara.

La negociació oberta és una oportunitat per mirar de posar el comptador a zero i tornar-hi sense renúncies –exercir l'autodeterminació de forma acordada amb l'Estat continua en peu com a objectiu des de 2012– ni oblidar els elements positius d'aquell octubre, més en el terreny popular que en l'institucional. És possible que calgui fer-ho des de la humilitat d'assumir els errors comesos per ells i per Sánchez.

Perquè, com Puigdemont i Junqueras, el president espanyol en funcions també va ser un actor principal d'aquell octubre. Mariano Rajoy no hauria fet res del que va fer (tampoc instar el fiscal general a presentar la querella per rebel·lió que va empresonar mig Govern) sense l'aval del PSOE. No cal flagel·lar-se públicament en el preàmbul de cap llei d'amnistia, però la prudència aconsella evitar treure més pit del compte per guanyar relats i fer-li un funeral més digne.
 

---

Avui no et perdis

» Els límits d'Europa per frenar l'amnistia; per Bernat Surroca.

» Anàlisi: Cua per influir en la investidura de Sánchez; per Joan Serra Carné.

» Opinió: «Millor per separat»; per Eduard Voltas.

» Jo competeixo: Meryl Streep contra Pere Aragonès; perModernet.

» Opinió: «​Elogi de la llengua catalana»; per Enric Marín i Otto.

» Entrevista: Dolors Bramon: «El conflicte de l'Orient Mitjà no té solució»; per Pep Martí.

» Futbolítica: L’origen del futbol a Palestina, reflex de l’etern conflicte entre àrabs i jueus; per Ramon Usall.

» Opinió: «​Una esperança que arriba de Ganskh?»; per Montserrat Tura.

» L'Ajuntament de Barcelona sentencia la Tancada Migrant: desnonament imminent; per David Cobo.

» Opinió: «​Volem solucionar el tema de l'habitatge?»; per David Garrofé.

» El drama de l'oli: males collites, pitjors previsions i preus elevats; per Sílvia Altadill i Àlvar Llobet

» Osona o com accelerar la transició energètica des de baix; per Arnau Urgell i Vidal.

» «De l'ELA em fa por deixar enrere els meus i que la mort sigui dolorosa»; per Marc Orts.

» Entrevista a Marc Giró: «Sortir de l'armari és una cosa complicadíssima, la gent no s'ho figura!»; per Guillem Maneja.

» Entrevista a Albert Om: «Escapar‑me a Londres i França són dues de les millors coses que he fet a la vida»; per Irene Montagut.

» La Champions dels influencers: un negoci català que no parla català; per Maria Rabella Ytarte.
 

---

 El passadís

El dia 31 d'octubre Elionor de Borbó, princesa d'Astúries i hereva del tron espanyol, complirà 18 anys i jurarà la Constitució a les Corts. Fa uns dies que va jurar bandera en el marc de la seva formació militar. El CIS fa anys que ja no pregunta per la percepció ciutadana de la monarquia, la imatge de la qual es va degradar greument fins al punt de provocar l'abdicació de Joan Carles I. Volen estalviar-se titulars poc amables. Felip VI té una imatge menys dolenta, sobretot fonamentada en la seva popularitat al bloc dretà. Part de l'esquerra, catalans i bascos han desconnectat de la institució.

La Zarzuela sí que fa, però, enquestes internes, segons que expliquen. No les ensenyen (en això tampoc són tan transparents com caldria), però per Madrid els que són més propers a la Casa del Rei fan córrer que la princesa té una acceptació popular del 80%. Ara és la gran esperança dels monàrquics, sempre alerta davant possibles onades de republicanisme o canvis de règim. Elionor encara no ha tingut temps de cometre els errors del seu avi i el seu pare.

Vist i llegit

Dissabte vaig participar a Figueres a les jornades d'Acció Catalana, entitat de foment del debat de país amb la que col·labora Nació. La visita a la capital de l'Alt Empordà va ser una ocasió propícia per visitar-hi un nou espai (es va inaugurar la setmana passada) que us recomano. Es tracta de la Casa Natal Salvador Dalí, que ha permès recuperar el cèntric immoble on va néixer el geni. Visitar-la és una experiència immersiva en el personatge de Dalí més que no pas en la seva obra i ens permet entendre les seves fonts d'inspiració, els seus referents i també alguns aspectes de la seva complexa personalitat, també gràcies a l'acostament a la seva família. La Casa Natal, una iniciativa de les institucions locals, és un bon complement a l'imprescindible Museu Dalí de la ciutat i a altres espais dalinians (i també empordanesos) com la casa de Portlligat o el castell de Púbol.    

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1977, fa 46 anys, el president de la Generalitat, Josep Tarradellas, que ho era a l'exili des de l'any 1954, arribava a l'aeroport del Prat. Baixava de l'avió amb un acord històric amb el govern espanyol d'Adolfo Suárez sota el braç per restituir la institució d'autogovern dels catalans que Franco havia suspès. Ho feia abans que s'aprovés la Constitució i en l'únic gest que va connectar la nova legalitat amb la republicana, cosa que tenia un gran valor polític.

La rebuda al vell president, que va ocupar el càrrec fins a les eleccions del 1980 i que va començar a edificar l'autogovern, va ser multitudinària als carrers de Barcelona. Tarradellas, que havia estat conseller de Companys i un dels líders d'ERC, havia estat 38 anys exiliat a França. El seu vigorós i icònic "ja sóc aquí!" des del balcó del Palau va engrescar la majoria de catalans, que mostrava el seu desig de governar-se. Aquí podeu recuperar-ne un resum amb imatges de TVE.

 L'aniversari

El 23 d'octubre de l'any 1940, avui fa 83 anys, naixia el futbolista brasiler Edson Arantes do Nascimento, conegut com a Pelé i que va morir el passat desembre. Amb el permís de Leo Messi, i en una constel·lació de la qual també en formen part Alfredo Di Stéfano, Diego Armando Maradona i Johan Cruyff, és considerat el millor futbolista de la història. O Rei va fer tota la seva carrera al Santos i la va acabar al New York Cosmos, on també va jugar Cruyff. La glòria la va obtenir als mundials: en va guanyar tres (1958, 1962 i 1970) fent-hi un paper clau. Destacava pel seu regat hàbil i àgil, l'eficàcia de cara a porta i la precisió en les passades. Va fer d'actor a la pel·lícula Evasió o victòria, de ministre del Brasil i d'ambaixador de la Unesco, i sempre va estar vinculat al món del futbol. Aquí podeu gaudir de la seva habilitat amb la pilota.

  ​ Fes clic aquí per rebre'l